“Cal ser tant implacable amb els homes com amb escriure”, resa Les paraules justes. I Milena Busquets (Barcelona, 1972), a l’hora de parlar, ho és, d’implacable. Publicat en català per Amsterdam (en castellà per Anagrama); aquest dietari, que cobreix un any de la vida de l’autora en pandèmia, és fruit d’una autoexploració constant, sostinguda. I molt esmolada. Per les seves pàgines hi desfilen les reflexions sobre l’ofici d’escriure i la ‘fauna’ dels escriptors, sobre la quotidianitat, sobre ser mare i sobre l’amor i la seducció. Amb un estil lapidari, que fa llegir-lo a estones com un compendi de sentències, el llibre comparteix la mirada íntima d’una escriptora amb el lector. I aquest pot estar segur de rebre-la sense rastre d’autocensura.
“Jo mai a la vida no ho he explicat tot, ni tant sols a mi mateixa”. Escriure un dietari és una forma d’explicar coses que potser sense el paper no ens atreviríem a dir?
Crec que Les paraules justes no és un diari realment íntim. Des del principi sabia que seria un artefacte literari. És veritat que quan et poses a escriure canvia el to del que penses, però no crec que m’hagi servit per atrevir-me a dir coses que d’una altra forma no diria. No és un diari tampoc on expliqui grans secrets, no tinc grans secrets.
En tot el que he escrit, el material literari bàsic sempre ha estat la meva vida
El llibre sí que és, però, una finestra a la teva quotidianitat i part de la teva intimitat.
Sí, això sí. Però en tot el que he escrit, el material literari bàsic sempre ha estat la meva vida, sóc jo. A més a més, el que consideres intimitat depèn de cadascú. Jo per exemple mai m’he fet un selfie. I en canvi puc explicar coses per escrit que a alguns pot semblar que són impúdiques o que són molt privades. És un tema estrany el de la intimitat i molt diferent depenent de la persona.
Has tingut en algun moment la sensació que creuaves alguna línia vermella sobre què explicar?
Quan escrius no et jutges així. Entres en una altra dimensió en què el judici moral o del que pots dir o no, desapareix completament, perquè estàs tant preocupat per dir-ho bé, perquè et sembli que el que dius és veritat, per què la frase sigui harmoniosa... Hi ha moltes preocupacions abans de la de si he explicat massa o massa poc. Jo sé el que he de dir i em sembla que el pudor o la vergonya no serveixen per a escriure.
Prefereixo posar-me de peus a la galleda o equivocar-me per excés que equivocar-me per prudència
I l’autocensura?
L’autocensura per un escriptor és la mort. No podem viure autocensurant-nos, perquè a més és el que volen. La censura ha triomfat quan ja no la necessiten perquè ja ho fa un mateix. Prefereixo posar-me de peus a la galleda o equivocar-me per excés que equivocar-me per prudència. No es pot viure amb por, no es pot escriure amb por, no es pot estimar amb por... I tenim tots la tendència a autopreservar-nos però cal fer el que sigui per anar en contra d’aquest instint.
Al llarg de tot el dietari hi ha una reflexió sobre el fet d’escriure i de què o qui és un escriptor. Fas un retrat a vegades molt esmolat de la professió.
Jo vaig néixer en un món literari. La gent a la qual he pogut observar més i que més he conegut són escriptors. Ha estat la majoria de la gent que m’ha envoltat durant tota la meva vida, primer perquè vaig caure en una família d’editors i després, per acció pròpia. M’interessen i em fan gràcia els escriptors perquè és una fauna de gent que conec molt bé i els clixo al primer moment. Així com hi ha una categoria de gent que ve a què li signis el llibre a Sant Jordi, podria fer una categoria encara més clara i esmolada d’escriptors, els veig a venir. Som gent molt fràgil, molt sonada... molt especial. I per altra banda, crec que tinc l’obligació de ser crítica i realista i intentar no mitificar un ofici que és magnífic però que també té una tendència a romantitzar-se.
Tinc l’obligació de ser crítica i realista i intentar no mitificar un ofici que és magnífic però que també té una tendència a romantitzar-se
“En un escriptor la modèstia és sempre falsa modèstia”. Sempre hi ha l’ego darrere de l’escriptor?
Sempre! Darrere de tothom (riu). Darrere l’escriptor sempre. Qualsevol persona que fa alguna cosa i ho ofereix al món, encara que siguin unes arracades, crec que ha de pensar que val prou la pena per això. És un equilibri, perquè per una banda l’ego és imprescindible per produir alguna cosa artística, però, per l’altra, si estàs massa a prop d’aquest ego i no ets capaç de jutjar el que fas, pots fer coses que només tinguin interès per a tu, coses en què ningú s’hi pugui veure reflectit. Mai et pots quedar immòbil, ni massa a prop ni massa lluny per veure les coses i per veure el que escrius. El diari és molt més llarg i vaig llençar una part que em semblava que simplement no aportava res de nou o que ningú llegiria perquè eren només coses meves.
Això també ho expliques, que el més difícil per a un escriptor és esborrar, reconèixer que una cosa no està a l’altura del que un vol.
És molt difícil, però també és una qüestió de pràctica. T’acostumes a acceptar que de la feina que fas potser és bona un 30%. La lletra escrita fa que tot adquireixi solemnitat i pes, per això també és difícil llençar perquè dius: "ostres ho escrit, ho he pensat, m’ho he treballat", etc. Però has de ser capaç de llençar moltíssim, quasi tot. I llavors potser a l’any tens dues o tres bones idees i aquestes serviran, no més. És una cura d’humilitat i de realitat.
Per què escriuen els escriptors? Per a ells mateixos, per als lectors, per a la història de la literatura universal? Quina és la que et pesa més a tu?
Jo crec que un escriu perquè vol saber. Vol saber què passa, vol saber qui és, vol saber qui són els altres... Hi ha un desig d’entendre les coses. I no només d’això, sinó també de deixar constància que han passat, que hem viscut, que hem estat aquí. I que no tot se n’anirà pels aires, com passarà realment.
“L’amistat ja la sé fer, l’amor també, ara hauria d’aprendre a escriure novel·les.” Tens la sensació que com a escriptora encara estàs aprenent?
Estic aprenent constantment. Crec que escrivint des del convenciment i la seguretat del teu talent i de la teva excel·lència no en surt res de bo. S’ha de dubtar i no conec a cap escriptor seriós que no tingui dubtes greus o inseguretats greus, inclús gent amb moltíssim reconeixement. Hi ha una inseguretat que és molt bona per escriure i per crear en general. I per viure! La gent amb conviccions molt fixes estan mig morts ja. Com a persones i com a escriptors.
La gent amb conviccions molt fixes ja estan mig morts. Com a persones i com a escriptors
Prens també com a referència els diaris de l’escriptor francès Jules Renard al llibre.
Si, Renard va fer una mica el mateix que he fet jo. Va fer primer una novel·la que es deia Poile de carotte, que és un clàssic, i després va començar a publicar els seus diaris. I es va adonar que eren la seva gran obra, el seu gran mitjà d’expressió. Decidir no només el que vols dir sinó per quin mitjà ho diràs és molt important. Renard és per mi una influència perquè els seus són diaris no sentimentals. A mi em feia por, en un diari, deixar-me anar i fer una cosa molt autocomplaent i donar molt de valor als sentiments. Em fa molta por la cosa sentimental perquè ho sóc molt i és una pendent per la qual baixo molt ràpidament. I Renard m’agrada perquè té un autocontrol màxim del que diu. No m’agraden ni la deixadesa literària ni el sentimentalisme gratuït.
Un altre dels temes és el de la seducció i l’amor com a parts fonamentals de la vida.
Són dues coses centrals perquè són terrenys on regna la llibertat. Tot el que et porta cap a un coneixement més gran de tu mateix em sembla interessant. Les passions, com pensar per tu mateix, són perilloses perquè et poden portar molt lluny. Però anar lluny és el que interessa perquè tenim aquesta vida i res més. I en el terreny de l’amor, la seducció, etc., com que és una cosa tant individual, encara hi està permesa la llibertat, una certa capacitat d’anar molt lluny. És un camp on qui està en joc ets tu mateix. És una eina d’autoconeixement i una eina de salvació. No ens salvem mai (riu), però si et salves d’alguna manera és a través d’una altra persona.
Les passions són perilloses perquè et poden portar molt lluny
L’amor i la passió es viuen tant amb vint anys com amb trenta o quaranta?
Totalment, tot i que també depèn de les normes que t’imposes a tu mateix. Jo tinc cinquanta anys i a partir dels quaranta hi ha una tendència, perquè ja has viscut i ja t’han sacsejat bastant, a protegir-se, a voler una vida organitzada: a que tot, incús el que pugui ser enamorar-se o tenir un nòvio o un amant, entri en un ordre i que res t’interrompi la teva feina, els teus gossos, els teus nens, etc. I és clar, la gràcia és tot el contrari: la gràcia són les coses suficientment fortes com per interrompre la teva vida i desordenar-la. Si hi estàs disposat, evidentment et pots enamorar a qualsevol edat. Si no, és que estàs mort. Quan deixes de voler seduir és quan comença la vellesa de veritat. Jo penso que el desordre està bé i que la mínima possibilitat d’enamorar-se que tinguem cal agafar-la.
“Cal ser tant implacable amb el que escrius com amb els homes”. Què vols dir amb això?
Potser és més wishful thinking això, jo després sóc molt tova (riu). Penso que en les coses importants de la vida, com la passió i l’escriptura, s’ha de ser híper-honest, híper-lúcid, no enganyar-te. No pots enganyar-te pensant que has escrit alguna cosa que és molt bona quan potser està a mitges i ho has de treballar molt més o de pensar que estàs en la relació que vols perquè t’és còmode o perquè tens estimació per aquesta persona però que ja no és el que et fa vibrar, ni t’obrirà ja cap porta. Hi ha un moment en una relació en què realment ja li has ensenyat a l’altre tot el que li podies ensenyar. I aleshores què fas quan ja no queda res per mostrar a l’altre. No sé cap on pots anar des d’aquest punt. Jo crec que cal ser implacable amb l’altre per no deixar que les coses decaiguin: ni les frases, ni els amors, ni les amistats.
En les coses importants de la vida, com la passió i l’escriptura, s’ha de ser híper-honest, híper-lúcid, no enganyar-te
Al dietari hi apareix sovint el teu psiquiatre. Ha estat important la teràpia per a trobar material per escriure el llibre?
Si, ell és un dels protagonistes del llibre. Jo ja havia anat a teràpia fa uns anys però no vaig començar una teràpia seriosa fins l’any passat, com explico al llibre. És part del llibre i és un camp interessant. Però no sé si és un camp que vull explorar més perquè és molt difícil no enganyar-se i no enganyar el teu psiquiatre.