Avui comença un nou In-Edit, el festival de cinema documental musical de Barcelona, el certamen, que s'allargarà fins al pròxim 6 de novembre, més important internacionalment del gènere, que enguany celebra el seu 20 aniversari. Cita imprescindible per als molts amants del cinema i la música, es preveu que la d'aquest 2022 sigui una edició de rècord. "Ha estat un any estrany a nivell de documentals. Han entrat molt tard", explica Oriol Altell, el director del festival. "El setembre estàvem contents perquè havíem assolit la programació mínima. Però a partir d'aleshores van començar a arribar-nos propostes que no teníem controlades. Per això aquesta edició projectarem més pel·lícules que mai. Jo que pateixo el festival, ja tinc ganes que comenci. Tinc ganes de ser allà i viure'l".
Quins documentals no et perdràs?
Tinc ganes de veure El kaiser de la Atlántida. I també el documental amb què inaugurem avui, Meet Me in the Bathroom.
Música maestro
"El primer any vam fer el festival a la sala City Hall. Volíem passar Maestro, un documental sobre Danny Krivit, un dels primers DJ a punxar música electrònica, del director Josell Ramos". Era l'any 2003, la prehistòria d'Internet en què tots els tractes encara es tancaven per fax. "El director ens va demanar un avançament de 1000 dòlars i un bitllet en primera per a ell i el seu acompanyant. Va arribar el dia de la inauguració. Es va presentar amb una bossa de paper del McDonald's amb el documental dins. La sala estava plena, però es va negar a projectar el documental perquè deia... que la gent era molt lletja! Era la premiere mundial! Finalment ens va donar la pel·lícula. No l'havia vist ningú de nosaltres... Estava subtitulada en portuguès! Aquest va ser el primer documental que vam passar a l'In-Edit". Aquest any els ha passat alguna cosa similar amb Meet Me in the Bathroom, el documental sobre l'escena musical de Nova York a inicis de segle amb The Strokes, Interpol, LCD Soundsystem, entre altres, com a protagonistes. L'Oriol, però, es mostra optimista. Riu i diu que sí, que segur que la tindran per projectar-la avui a quarts de nou a l'Aribau Multicines.
"Com aquesta, infinites". El segon any l'In-Edit es va fer al Club Helena del barri de Gràcia. La cinta inaugural era un documental sobre Wilco. La sala, novament, estava plena. "El propietari del local, quan va veure que ens patrocinava Beefeater i que havíem omplert la sala ens va acusar d'enganyar-lo. Deia que li havíem dit que teníem pocs diners i que era mentida. Ens va dir que volia més diners pel lloguer de la sala i que si no, tallaria la projecció. En l'últim moment vam arribar a un acord. Com tenia un bar, li vam pagar el que ens demanava de més amb caixes de ginebra del nostre patrocinador. Des d'aleshores hem anat passant de cines en cines: París, Principal, Doré... fins que fa anys que ja ens hem establert als Aribau Multicines".
Fa vertigen, mirar enrere?
No deixa de sorprendre'm que hàgim arribat on hem arribat. Que el públic encara vingui, edició rere edició. Em sembla màgic. No, vertigen no, però sí que em fa adonar del pas del temps. Hem tingut tres morts a l'equip en aquests 20 anys d'In-Edit. I això em fa una mica de por.
Una d'aquestes pèrdues, la primera, va ser la de l'Alberto Pascual, cofundador del festival amb l'Oriol Altell. "Va ser un accident de trànsit. L'Alberto anava amb moto i un cotxe es va saltar un semàfor. Era la segona edició del festival. Tots dos teníem les nostres respectives empreses i teníem ganes de fer alguna cosa plegats, de tenir el nostre fill. Quan va morir, vaig estar molt a prop de deixar de fer el festival. Em vaig desconnectar durant un temps de l'In-Edit. Per a mi el festival només tenia sentit si el feia amb l'Alberto".
La idea primigènia de l'In-Edit va ser de l'Oriol. Publicista de professió, en la seva llista de clients estava Beefeater. "Em van encarregar que posés de moda la ginebra a Espanya". Explica Altell que una nit, a Milà, on tenia oficina, el van convidar a una festa en una església. Allà es va adonar que mentre aquí la gent quan sortia no passava del típic cubata de rom amb cola en got de tub, a Itàlia la gent era molt més sofisticada. "Prenien copes molt més divertides. Vaig veure claríssim que per posar de moda la ginebra, havíem d'ensenyar a la gent de bars i sales a fer còctels amb ginebra. Vam fer cursos per tota Espanya de cocteleria".
La gent de la nit va rebre molt bé la proposta de l'Oriol, però els consumidors van seguir amb els seus vells costums. "Vaig donar-li una volta a la idea: si munto un esdeveniment en què part de l'audiència potencial siguin músics que vinguin a veure les històries d'altres músics i a més els dono barra lliure de còctels i això té repercussió als mitjans, la gent s'adonarà que beure combinats és cool. Així va ser com va néixer l'In-Edit amb la primera projecció de Maestro". La barra lliure es va mantenir durant les primeres edicions de l'In-Edit, fins que l'organització del festival es va adonar que el públic sortia de la sala sense recordar quin documental havien anat a veure. "La sala City Hall, on vam fer la primera edició, se la va quedar el grup Otto i ens van oferir programar un documental musical cada divendres al llarg de tot l'any. El que era el mateix que projectar un total de 50 documentals. Empresarialment, el projecte era massa ambiciós, perquè implicava tenir una nòmina de treballadors durant tot l'any. Però si encara ara el festival projecta 50 documentals durant els 11 dies que dura, és per aquella proposta de projectar durant l'any".
Impulsor del gènere
Ja des d'aquella primera edició, l'In-Edit s'ha convertit en el més gran aparador i impulsor d'un gènere, el documental musical, fins aleshores molt minoritari i desconegut. "Sí, hem donat impuls a una indústria molt residual, tot i que cineastes com Martin Scorsese han rodat documentals musicals. Una indústria que no tenia finestres per exhibir-se". Paradigma d'això és que no va ser fins a l'any 2012 amb Searching for Sugarman, títol estrenat a casa nostra a l'In-Edit, que cap altre documental musical no havia guanyat un premi Oscar. "I d'això fa quatre dies. Hem donat empenta al gènere. Fins no fa gaire, audiovisualment la música es mesurava per videoclips. Ara si vols ser un artista mitjanament reputat, has de tenir el teu propi documental. Això, i la irrupció de les plataformes, que també han ajudat en el creixement del consum de documentals musicals, en aquest cas, des de casa".
Com ha afectat la irrupció de les plataformes a un festival com el vostre?
Ha afectat un tipus molt concret de públic, el que jo anomeno públic fan. Aquell que era molt seguidor de, posem per cas, Nirvana, i venia al festival a veure exclusivament el documental sobre Kurt Cobain. El camí de l'In-Edit ha estat llarg, però hem acabat consolidant una marca i la gent ja ve al festival a veure els documentals siguin quins siguin els protagonistes. No ens hem obsessionat amb tenir documentals de grans noms de la història de la música: Bowie, Dylan... Per això la gent ve a l'In-Edit a descobrir històries.
L'In-Edit també ha estat un motor per a la creació de documental musical a casa nostra, gènere fins no fa gaire gairebé inexistent o practicat de forma molt amateur a Catalunya (i Espanya). "Aquest mateix any tenim cintes tan interessants com Studio 54: Nada que ver con todo lo demás, We Love Rocksound, la sala més gran de Barcelona, Material Sirles: un septenni, els documentals de Sabina, Coque Malla, Tequila...". Però si hi ha un film de casa que vulgui destacar especialment l'Oriol Altell aquest és No callarem, pel·lícula que aprofundeix en la repressió que han patit diversos rapers a casa nostra en els darrers anys. "Em sembla màgic que sigui una pel·lícula que hagi estat finançada a través de crowdfunding. I que hi hagi tanta gent interessada a voler visibilitzar la situació de tots aquests rapers empresonats o exiliats. Anys enrere aquest mateix documental segurament hauria estat un producte molt amateur. Contràriament, és un documental amb una factura excel·lent".
No només aparador, des de fa un parell d'anys l'In-Edit també s'ha llançat a la producció de documentals. Una experiència que van iniciar amb Parchis: el documental, cinta que aprofundeix en la història de la popular formació infantil dels anys 80, i que va tenir un èxit considerable a Netflix. "Després de Parchís vam produir Octavas (un documental sobre el poder sanador de la música dirigit pel mateix Oriol Altell). I ara estem produint una sèrie que es diu 12 notas, sobre diversos grups i artistes, que ja s'està rodant i en negociacions amb diverses plataformes".
Més enllà de Barcelona i la música
L'In-Edit és un festival que va néixer a Barcelona. Vint anys després segueix tenint el seu epicentre a la capital catalana, però ha obert delegacions a gairebé tots els continents. "Només un any després de Barcelona va néixer l'edició de Xile. I més tard va venir Argentina, Brasil, Mèxic, Colòmbia, Perú.. Vam fer el salt a Europa amb una edició a Berlín, que seguirien les edicions a Grècia, Holanda i cicles a Portugal. La idea és entrar a França l'any que ve i una mica més endavant, Itàlia, tot i que és un mercat complicat. A més llarg termini, entre cinc i deu anys, el meu desig és aterrar als Estats Units. Per a nosaltres serà un abans i un després". Però no només de música viu l'In-Edit, ja que ells també són els organitzadors del festival de cinema de moda Moritz Feed Dog, ampliació de mires a què en 2023 sumaran una nova aventura. "Volem ampliar les línies. Tenim la música i la moda. El 2023 incorporarem un nou festival que no vull anunciar, però ja estarà gairebé fet. I el 2024, sumarem un projecte més nou". Estigueu atents a les vostres pantalles.