“La primera resposta va ser marxar corrent”, confessa Oriol Paulo (Barcelona, 1975) quan recorda el moment en què Warner i Atresmedia van proposar-li adaptar una novel·la tan popular com Los renglones torcidos de Dios, de Torcuato Luca de Tena. “D’entrada era un marron, perquè és un llibre molt conegut, feia molt de respecte”. De l’ensurt inicial a l’entusiasme, i del material aliè a l’apropiació, hi ha poques passes. Amb tres pel·lícules i dues sèries a les esquenes, Oriol Paulo ha sabut imprimir identitat al cinema de gènere, l’autoria no ha de quedar limitada a un cinema minoritari, allò que en deien d’art i assaig. Comercialitat i segell, indústria i personalitat, són compatibles, i el director català n’és un bon exemple.
🎞️11 pel·lícules imperdibles del Festival de Sitges 2022
Les boníssimes recaptacions d’El cos (2012), Contratemps (2016) i Durant la tempesta (2018), i l’impacte de Nit i dia (a TV3) i d’El inocente (a Netflix), l’han situat com una assegurança de vida, gens habitual en un món tan inestable com el del cinema. “Sí, ara mateix puc triar”, admet, sense donar gaire importància a un estatus aconseguit amb un perfil més aviat baix, des d’una absoluta confiança en la seva manera de construir històries i atmosferes, totalment entregat a una mena d’addicció a l’engany, a la presa de pèl, als girs de guió impossibles que deixen l’espectador amb un pam de nas. Però el públic d’aquí no és l’únic rendit a un trilerisme marca de la casa: el seu nom va omplir pàgines de la premsa quan Contratemps es va convertir en un fenomen a la Xina, obrint la porta a un sorprenent furor de les seves pel·lis als mercats asiàtics, amb remakes a Corea, Índia o la mateixa Xina. “No ho sé explicar, tot això és una mica boig”, afirma amb un somriure. “Com es veu des de fora? T’explota el cap, sí. Què tinc jo a veure amb aquests universos? Alguna cosa deu passar, però no t’ho sé explicar...”.
Amb Los renglones torcidos de Dios, Paulo i el seu vell amic Guillem Clua (Premi Nacional de Literatura Dramàtica, autor d’obres de teatre com Justícia o Smiley), company de batalles des de l’època en que tots dos formaven part de l’equip de guió d’El cor de la ciutat, han adaptat a la pantalla una història concebuda per fer dubtar, on es confonen punts de vista i realitat, deliris i percepcions d’uns i d’altres: la peripècia d’Alice Gould, una detectiu (o això diu ella), que es fa tancar en un hospital psiquiàtric simulant (o això diu ella) una paranoia, amb l’objectiu d’investigar l’estranya mort d’un pacient (o això diu ella); les estirades de fils i la relació amb d’altres malalts; el xoc d’egos i de coneixements entre la protagonista i el psiquiatra que la qüestiona amb arguments irrefutables (o això diu ell); el misteri resolt (o no). Res és el què sembla (o sí).
Situada als anys 70, tot i que l’aposta visual i l’exquisida feina de direcció artística i vestuari suggereixin un acostament al cine noir dels anys 40, la pel·lícula és juganera i sofisticada, a estones operística, i beu de referents reconeixibles. I ofereix un duel d’alçada entre dos gegants de la interpretació com Bárbara Lennie i Eduard Fernández. En parlem amb Paulo.
Així que la proposta gairebé et fa sortir corrent...
És que moltíssima gent ha llegit la novel·la! I jo també. D’entrada vaig dir que no, però de seguida li estava donant voltes, pensant en com l’adaptaria. Vaig trucar el Guillem (Clua) per explicar-li l’oferta i sense adonar-me’n ja m’hi havia posat, atrapat en el món de l’Alice Gould...
Aparentment, sembla una proposta lògica, coherent amb les teves pel·lis.
Sí, tenia una cosa que a mi m’atreia molt, que és el personatge protagonista. L’Alice té tot allò que a mi m’agrada i m’atrau d’un personatge: és una dona intel·ligent, enigmàtica, misteriosa, amb moltes capes. A partir d’aquí, i amb el record que jo tenia del llibre, que és on em vaig aferrar, i que tenia a veure amb els duels dialèctics de la protagonista amb el psiquiatra, vaig portar-ho tot més enllà: tot plegat havia de ser una eina en la que l’ego és una màquina per confrontar personatges. I des d’aquest punt, hem anat construint el guió amb en Guillem.
Aquesta pel·li m’ha fet sortir de la meva zona de confort
Podem dir que vas portar l’original al teu terreny, doncs?
Sí que intentes fer-te’l teu, però també és veritat que aquesta pel·li m’ha fet sortir de la meva zona de confort. És una pel·lícula que va amb un tempo diferent, que intenta retratar una època, que vol fer homenatges al cinema dels anys 70. Va ser molt complicat posar en peu tot el món del sanatori, perquè hi havia moltíssima figuració... Tots els extres s’han hagut de cuidar d’una manera exquisida, perquè el procés de càsting ha estat molt exhaustiu, cadascun dels figurants estava desglossat com si fos un personatge amb entitat. De tots els rols de la novel·la, alguns estan en primer pla, d’altres no teníem marge per donar-los importància però hem volgut que hi fossin, teníem un coach per cadascun d’ells... Cada vegada que plantàvem la càmera per una escena entre l’Alice i qui fos, per darrera passaven moltíssimes més coses. Això a nivell de rodatge és complexe i et col·loca en una zona en la que jo no estava acostumat a treballar.
Tot és gran, gairebé operístic, a la pel·li...
No sé si té això operístic que dius o no, per mi la pel·li té tres parts, juga amb tres codis d’una manera molt conscient: comença ben amunt amb un codi de thriller, fa un cop de destral i passa a ser un drama, i arriba un moment amb una explosió final, que és on hi ha la resolució. Hi ha tres actes que realment són tres parts, i cadascuna d’elles alimenta la que ha de venir. Hi ha una escenificació d’enfrontaments, entre una visió més psiquiàtrica i una de més visceral sobre una sèrie de fets. D’això parla la pel·li, de la percepció del què nosaltres entenem com a realitat. I en aquesta mena de confrontació hi ha uns tribunals amb estructura molt clàssica, amb unitat d’espai i de temps, per tant teatral, que jo trenco per portar-ho tot al meu codi. Però aquestes confrontacions continuen estant en pantalla.
Com a totes les teves pel·lis, aquí també hi ha l’element de trilerisme, d’on està la piloteta, de despistar l’espectador constantment. Això a tu t’encanta!
Sí, sí (riu). Jo a cada projecte estableixo el que crec que és millor pel resultat final. I aquí, el gran repte estava en que, a la novel·la, la part més trilera està enfocada des de la veu interior del personatge, en té moltíssima. Aquesta veu interior t’explica on està, com percep les coses, i això fa que el lector viatgi amb ella d’una determinada manera. A l’hora de traduir-ho a la pantalla, abusar de la veu en off em semblava que era un mecanisme que no tocava. Volíem anar a un altre lloc, i aquí vam començar a jugar amb l’estructura cinematogràfica.
Les ganes de jugar que no faltin!
Sempre! M’agrada que l’espectador sigui part activa quan s’asseu a la butaca. I que aquesta activitat vingui dels reptes constants que li proposo. Això és una cosa que porto a la sang, i des de molt petit. Sempre explico que vaig créixer llegint moltes novel·les de misteri, la meva àvia era una gran devoradora dels llibres de l’Agatha Christie, de Sherlock Holmes, tot això... I jo amb 14 anys me n’anava de viatge a la caravana dels meus pares i en una llibreteta escrivia les meves historietes de crims, en plan Cluedo, amb el majordom, la senyorita Amapola... M’hi trobo molt còmode, a banda que aquestes són les pel·lis amb les que més gaudeixo. I jo sempre intento fer pel·lícules que penso que aniria a veure.
M’agrada que l’espectador sigui part activa quan s’asseu a la butaca
Veient Los renglones, és inevitable pensar en Shutter Island, la pel·li d’Scorsese. Però tu parlaves del cinema dels 70 com a referència. Potser Algú va volar sobre el niu del cucut?
Sobre Shutter Island, és evident que hi ha alguna cosa temàtica que es toca. En realitat, crec que els lectors de Los renglones torcidos de Dios sempre hem pensat que algun responsable de Shutter Island també l’havia llegit (riu). De tota manera, l’execució de la història és molt diferent. De fet, vam voler allunyar-nos de l’univers visual de Shutter Island, també en la forma de mostrar el tema de la salut mental. Hem volgut normalitzar aquest element, mostrar-lo d’una manera molt quotidiana. Sí és veritat que Algú va volar sobre el niu del cucut va ser una referència, però potser la més important va ser Corredor sin retorno, de Samuel Fuller. Argumentalment tenen alguna cosa comuna, algú entrant en un hospital mental amb una segona intenció... I ens vam mirar molt el cinema de Claude Chabrol, que retratava molt bé la burgesia adinerada, amb aquesta mena d’elegància setentera, una estètica que vam mirar de reproduir.
Repeteixes amb la Bárbara Lennie després de Contratemps. T’has trobat una actriu molt canviada?
La Bárbara era condició sine qua non per fer la pel·lícula. Ella ho sabia. La vaig trucar durant el confinament, quan teníem clar l’enfoc de la història, l’escaleta feta. Li vaig explicar. Sentia que l’Alice havia de ser ella, i li vaig dir que només faria la pel·li si ella s’hi sumava. Li va encantar el projecte i la feina amb la Bárbara ha estat molt de tu a tu des del principi. M’he trobat amb una Bárbara molt evolucionada, li han passat moltes coses. A Contratemps ella feia un personatge important, però aquí carrega amb tot el pes de la història. Ella és la pel·lícula. Està escrita i pensada per a ella. No me la imagino sense ella.
L’altre nom de pes és l’Eduard Fernández. Fa respecte rodar amb ell?
Una mica (riu). Tenia moltes ganes de treballar amb ell i el veia perfecte pel personatge. És clar que et fa respecte, perquè és d’aquests actors que un admira. L’Eduard pot fer el que vulgui, la cosa és des d’on ho fa i com ho fa. Vam parlar del look que havia de tenir, i ens vam agafar molt a això de la lluita d’egos per fonamentar la construcció dialèctica. Crec que la Bárbara i l’Eduard són dos intèrprets que matisen molt bé, fan molt petit el que és gran, i molt gran el que és petit. I és una meravella treballar amb actors així.
A les teves pel·lis hi ha un segell propi. Podem parlar d’autoria dins el cinema comercial?
Sí et puc dir que quan faig una pel·li sempre intento que sigui molt meva. Hi ha una part que no vull trair, sempre tinc molt clar des d’on vull treballar les coses. I m’agrada pensar que quan algú veu una pel·li meva pot identificar que ho és per una sèrie d’elements. Al final no sé què és ser autor o no ser-ho, és un debat que admet diversos punts de vista, però sí intento ser coherent amb el cinema que m’agrada i intento deixar el meu segell posat a les pel·lícules.
Al final no sé què és ser autor o no ser-ho, és un debat que admet diversos punts de vista, però sí intento ser coherent amb el cinema que m’agrada i intento deixar el meu segell a les pel·lícules
Et veurem fent alguna pel·li que s’allunyi del suspens en qualsevol de les seves variants?
A mi m’encanta fer el que faig. Si em veuràs fer una cosa diferent? (riu). No se sap. A veure, jo tinc un projecte des de fa molt de temps, però és de cocció més lenta. La Bárbara Lennie el coneix, n’hem parlat, i si acabés sortint sí que faria que m’allunyés del tipus de pel·lis que he fet fins ara. Hi ha cuquet, sí que n’hi ha, és clar. Al final jo intento ser honest amb el que sento. Igual que amb Los renglones vaig sortir corrent, però vaig tornar dient que sí que m’hi veia fent-la d’una determinada manera. Intento passar-ho tot pel filtre de l’honestedat, del què sento en cada moment. I et repeteixo, jo he crescut en el gènere, l’adoro, és un codi en sí mateix, i al final estic fent un tipus de cinema que per mi és un refugi.
Han passat deu anys des de la teva primera pel·li, El cos. Has fet balanç?
Sí que n’he fet, sí. Una de les coses que vaig tenir clares després d’acabar Los renglones torcidos de Dios és que he decidit no tenir següent pel·lícula. Vull donar-me un temps. Aquell any sabàtic que no em vaig prendre mai. Tampoc serà immediat, però sí he preferit aturar-me, no vull decidir en calent. Necessito una mica de temps per veure què m’omple, tornar a reconnectar amb mi mateix. No per esgotament, però sí per consciència: estic molt content del què he fet, i vull agafar-me un respir per triar cap a on continuar. Sempre em passa, que intento prendre consciència, però ara és un moment per fer-ho sí o sí, per reflexionar. He encadenat projectes, en tinc un a la vista, però un cop l’acabi necessitaré una mica de pau per decidir quin és el següent pas a fer. I tot això amb històries que tinc al calaix, el projecte que et comentava amb la Bárbara que també demana temps... Al final, he encadenat dos encàrrecs i toca tornar a dedicar-me temps per mi.
El major reconeixement és seguir treballant, que segueixin confiant en tu, que tinguis continuïtat
Tinc la sensació que el teu estatus a la indústria no va en consonància amb què la gent conegui el teu nom. I potser és una cosa que t’importa un rave...
(Riures) Mira, hi ha una cosa que sempre diu el José Coronado, que és algú que m’ha marcat molt: el major reconeixement és seguir treballant, que segueixin confiant en tu, que tinguis continuïtat. És el més important, i en aquest sentit em sento molt valorat i reconegut. D’altra banda, a mi m’agrada molt separar el meu jo personal de la feina que faig. Així que no et diré que m’importi un rave, però sí que estic còmode així, faig el que m’agrada i no necessito més.