Barret fedora, vestit de seda brillant i botes de cowboy. Mirada seductora i veu declinada amb la xuleria dels que han crescut a la plaça del barri. Óscar Jaenada (Esplugues de Llobregat, 1975) és, inqüestionablement, una estrella. Amb un peu a Amèrica, on ha aconseguit fer-se un espai a la constel·lació d'estrelles, i l'altre a Sant Sebastià, on té la casa, davant del mar, de què ara ha acabat de pagar la hipoteca; ens trobem amb ell a Barcelona per parlar de, La piel en llamas, pel·lícula que protagonitza i que demà arriba a les sales de cinema. En la cinta basada en l'obra de teatre homònima escrita pel dramaturg català Guillem Clua, Jaenada interpreta a Frederick Sálomon, un fotoperiodista que va assolir fama internacional en capturar la imatge d'una nena volant pels aires a conseqüència d'una explosió. Ara, vint anys després, torna al país on va fer l'icònica fotografia per recollir un premi. No tot serà, però, tan idíl·lic.
No fa vint anys, però sí que feia temps que no et veiem per Barcelona.
Sempre és bonic tornar a casa. Després veuré la família, que fa temps que no ens trobem.
Com és la relació d'un actor de la teva magnitud, sempre viatjant per rodar pel món, amb els seus?
Complicada. Treballo, principalment, a Amèrica. Casa meva és Sant Sebastià. El meu fill el tinc a Madrid. Els pares i el germà, a Barcelona... Em passo el dia d'un lloc a l'altre. No paro. Però aquesta diversitat cultural m'ha enriquit enormement. Setmanes enrere estava a Austràlia, rodant una pel·lícula per Hollywood, dirigida per un altre català: Jaume Collet-Serra.
Catalans pel món.
Vam parar una estona. Vam aprofitar per anar a prendre una cervesa i fumar un cigarro i vam pensar el mateix: "Increïble que dos crios que sortien de festa al Zeleste ara estiguin perduts en una illa deserta a Austràlia on només hi ha taurons i estrelles de Hollywood".
Encara et sorprens de fins on has arribat?
Cada dia. És impossible que no et sorprengui estar un matí esmorzant amb el Rambo a Bulgària. El Rocky! El Rocky! O que et truquin per participar en una saga com Pirates del Carib amb la Penélope i el Johnny.
Cruz i Depp, imagino.
Sí (riures). Són regals que et fa la vida que no et deixen de sorprendre. O, en realitat, no tant.
No?
No, perquè sempre vaig saber que faria cinema.
Sempre?
Sempre. Però, així i tot, acaben passant coses que... A mi el que realment m'agrada és el cinema espanyol, francès... El cinema europeu, en definitiva. Un dia, però, vaig rebre una trucada de la Warner per fer una pel·lícula allà, als Estats Units. Una pel·li amb un repartiment amb el Chris Evans, Zoe Saldana, Idris Elba...
Los perdedores.
Exacte. Feia de franctirador de la NSA (Agència Nacional de Seguretat). Van enviar a Madrid un expert de l'armada americana per entrenar-me.
Jo, que vinc del teatre i del cinema espanyol, quan vaig arribar a Los Angeles vaig flipar
Hollywood.
Jo, que vinc del teatre i del cinema espanyol, quan vaig arribar a Los Angeles vaig flipar. Em van allotjar a la suite 44 de Chateau Marmont. Tot era massa sobredimensionat i irreal. Més jo, que soc antimilitarista i havia d'interpretar un soldat americà.
Com ho vas fer?
Recordo que em vaig dir: "ja ets aquí i les coses no poden anar a pitjor".
I sí.
Un dia em ve el director, Sylvain White, i em diu, ara rodaré una escena en què tu, Zoe i Chris veniu caminant cap a càmera. Em poso en pla, em giro cap enrere i veig una bandera americana no gran, sinó enorme (riures).
Faltaven les explosions.
M'havia promès que mai rodaria una cosa així: càmera lenta i bandera americana al darrere. Però així vaig acabar, amb el Capità Amèrica al meu costat (riures). El cinema és així. També he de dir que ha estat una de les pel·lícules en què més he après.
Què vas aprendre?
De tot, però sobretot com funciona Hollywood. Ja he rodat 40 pel·lícules com La piel en llamas i en rodaré 40 més perquè és el cinema que m'agrada. Això de Hollywood és una altra cosa. Un creix i aprèn sortint fora de la seva zona de confort. Les coses de casa ja les portes a l'ADN.
Ets millor actor des que treballes a Hollywood?
Immensament millor actor. He canviat la perspectiva. Estic molt més amunt del que estava abans. Veig les coses més petitones, però les veig millor. Una perspectiva que només pots adquirir viatjant, coneixent gent de diferents cultures, treballant i aprenent.
Un creix i aprèn sortint fora de la seva zona de confort. Les coses de casa ja les portes a l'ADN
Què et va dur a treballar a La piel en llamas?
Venia de fer un parell de pel·lis a Hollywood de molta acció i molt croma. Bones experiències, però jo em sé millor actor del que allà mostro. De sobte em va arribar un guió, el de La piel en llamas, que em va captivar. Interpreto a un fotoperiodista. Una professió que sempre m'ha interessat.
Per què?
Fa anys vaig veure una foto que em va colpir. Era una imatge d'una nena sudanesa famolenca anant cap a un pou amb un voltor al seu darrere. La vaig veure de molt jove i m'ha acompanyat al llarg de tota la meva vida perquè, malauradament, crec que mostra l'essència de l'ésser humà.
Qui era el fotoperiodista?
Kevin Carter. Va guanyar el Pulitzer per aquella foto, però al mateix temps també va rebre moltes crítiques per treure partit d'una situació com aquella. Aquest debat sobre si trencar amb el codi deontològic del fotoperiodista o fer la foto i no participar de l'entorn em sembla molt interessant. Vaig fer que Frederick Sálomon, el meu personatge a la pel·lícula, tingués alguna cosa de Kevin Carter.
A mi m'agrada el cinema que educa. Jo m'he educat amb pel·lícules com El bola o Barrio. Un tipus de cinema que, malauradament, cada vegada és més difícil de trobar
T'agrada el cinema amb consciència?
A mi no m'agrada entretenir el públic. Jo el que intento com a actor és ajudar a explicar una història que eduqui. A mi m'agrada el cinema que educa. Jo m'he educat amb pel·lícules com El bola o Barrio. Un tipus de cinema que, malauradament, cada vegada és més difícil de trobar.
Quina és la pel·lícula que més t'ha marcat?
Impossible de dir, perquè n'he vist moltíssimes, ja des de ben petit. La meva àvia vivia sobre una sala de cinema, a l'Avinguda Meridiana. El cinema Rívoli. El cartell de la sala estava al balcó del pis de la meva àvia. Com a compensació, ens donaven entrades per anar a veure totes les pel·lícules que volguéssim. Ma mare treballava i em deixava a casa de l'àvia. I ella m'enviava al cine. Allà, sol, vaig veure infinitat de pel·lícules, moltes que aleshores ni entenia. Sí que recordo, però, que va ser quan vaig veure Historias del Kronen amb 18 anys que vaig decidir que volia ser actor. No només això sinó que per aconseguir-ho havia de marxar a viure a Madrid.
Va ser quan vaig veure Historias del Kronen amb 18 anys que vaig decidir que volia ser actor
Per què Madrid?
Volia experimentar aquest brogit cultural que es veu allà. Estic segur que si no hagués marxat a Madrid, després no hauria marxat a Nova York, i en acabat a Los Angeles, i més tard a Mèxic... No hauria fet i viscut res del que he fet i viscut.
Parlant de Mèxic... Luis Miguel: la sèrie, és boníssima.
Ha sigut una sèrie amb un èxit fora de tota lògica. Aquí no tant, però a Mèxic, Argentina... Allà no podia sortir al carrer.
Però és que Luis Miguel és una figura exageradament popular, a Amèrica del Sud.
És com un déu. Però és que jo no sabia res de Luis Miguel, abans de rodar la sèrie.
Però, a més de donar vida al pare de Luis Miguel, també n'ets el productor, no?
Em van enredar. No arribaven al sou i em fan colar una clàusula xunga al contracte. M'han enganyat una vegada i ja no hi haurà una segona. Amb tot, només puc dir coses bones de la sèrie. El seu productor, el de veritat, Pablo Cruz, és l'únic que ha fet el que va fer per tenir-me en un repartiment: va creuar tot un oceà per presentar-se a casa meva a porta freda i intentar convèncer-me. El vaig veure tan segur i insistent del que volia, que el vaig escoltar.
La teva interpretació a la sèrie em recorda a la teva interpretació a Camarón.
Abans d'acceptar el paper vaig estar parlant amb persones que coneixen Luis Miguel i el seu entorn. Em van explicar una història sobre el pare que va ser la que em va acabar de convèncer.
Amb la sèrie de Luis Miguel vaig aconseguir que a Mèxic passés per segona vegada el que ja vaig aconseguir amb Cantinflas, que odiessin estimar-me
Què et van explicar?
El pare de Luis Miguel, que era espanyol, afirmava que Picasso li havia regalat un quadre. Un quadre que en realitat havia pintat ell. Mira quina mena de pibe era. Amb la sèrie de Luis Miguel vaig aconseguir que a Mèxic passés per segona vegada el que ja vaig aconseguir amb Cantinflas, que odiessin estimar-me. No podien reconèixer que un paio de Barcelona com jo, fes amb tanta veracitat personatges tan mexicans com aquests. Pitjor encara: ara he fet una sèrie com Hernán Cortés, una figura que odien amb tota l'ànima.
Quants tatuatges tens?
No molts. Un dels més especials, és l'àncora que porto al braç. Me'l vaig fer a casa.
Te'l vas fer tu mateix!?
No, me'l va fer la veïna, que és tatuadora (riures). Visc a Sant Sebastià, davant del mar. Me'l vaig fer per celebrar que per fi tenia casa meva després d'estar vint anys pagant una hipoteca. Allà em jubilaré. Del País Basc no em treuen ni amb pala. Jo soc català, la meva dona madrilenya, el meu fill basc, visc a Sant Sebastià i tinc l'oficina a Amèrica. Vaig i vinc. Aquesta multiculturalitat és la que m'ha fet ser l'actor que soc.