Vaig contactar amb Óscar Martínez ara fa un any, coincidint amb la publicació de Los muertos y el periodista (Anagrama, 2021), assaig, obra majúscula, sobre el seu treball com a cronista de successos al Salvador. Dominat i controlat en tots els seus estrats per la Mara Salvatrucha i la Mara Barrio 18, el centreamericà és un dels països més violents i perillosos del món. Crec que en aquell temps, Martínez, un dels periodistes més brillants de la seva generació, estava a Mèxic, cobrint el camí de la migració llatinoamericana cap als Estats Units, destapant les màfies que mercadegen amb les vides i somnis dels migrants. O potser havia tornat al seu país, per explicar-nos, amb aquest llenguatge seu, breument punyent com un ganivet de carnisser escrivint un missatge a Twitter, poderós com un ganxo del més temut dels pesos pesants; la crònica negra que des de fa dècades monopolitza el flux informatiu salvadorenc. Ens vam intercanviar tres o quatre mails. Vam quedar que el trucaria per entrevistar-lo. No va contestar. Al següent correu es va disculpar. Vam quedar que li enviaria les preguntes per mail. Ja no vaig tornar a saber res d'ell. Vaig arribar a pensar que havia estat assassinat per algun membre d'alguna mara irat per algun dels seus articles o per algun policia corrupte que havia descobert i denunciat en algun dels seus reportatges a Elfaro.net, el diari del qual és el cap de redacció.
📚 Punks, skinheads nazis, capellans i espies de l'Stasi: l'altra història de la caiguda del mur de Berlín
Van passar els mesos i, soc sincer, em vaig oblidar de l'Óscar. Fins que rastrejant a la meva biblioteca alguna cosa per llegir aquestes vacances, vaig tornar a topar amb Los muertos y el periodista. El vaig devorar quan va caure a les meves mans el setembre de 2021. El vaig tornar a escriure. Hores més tard vaig rebre la seva resposta. "Perdón por la demora. Te lo debía. Van mis respuestas. Perdón si me dejé errores. Tecleé de una. Abrazo". Óscar Martínez no estava mort. Estava ocupat amb el seu motor essencial: el periodisme.
Llegiu fins al final
'Lea o abandone', ens adverteix Óscar Martínez ja en el títol del primer capítol de Los muertos y el periodista. I llavors es confessa. "Si aquella noche de domingo 16 de abril de 2017 yo no hubiera aparecido en el cantón Santa Teresa, quizá Herber no habría sido asesinado a machetazos en la cara; quizá Wito no habría sido decapitado; quizá Jessica no habría tenido que huir. A Rudi, a ese si, creo que lo habrían matado de cualquier forma".
Quantes vegades t'has preguntat què hauria passat si aquella nit del 16 d'abril de 2017 no haguessis aparegut pel cantó Santa Teresa?
Incomptables vegades.
Què creus que hagués passat?
Que incomptables vegades em preguntaria què hauria passat si aquella nit del 16 d'abril de 2017 sí que hagués aparegut pel cantó Santa Teresa.
El Salvador va passar de sobreviure a la devastadora guerra civil que entre 1979 i 1992 va enfrontar a laFuerza Armada de El Salvador (FAES) i el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN), a patir des d'aleshores aquesta guerra no declarada entre les maras, molt especialment les maras Salvatrucha i Barrio 13, al seu torn en guerra entre elles, i les forces de l'ordre; policia i exercito representats per uns agents que en molts casos també actuen com a clans criminals al marge de la llei. Un conflicte sense treva que lluny de disminuir la seva intensitat, perviu en la seva crueltat i devastació. De fet, El Salvador es troba des de finals de març en règim d'excepció com a mesura per combatre les maras. En aquest temps, el Govern del país centreamericà ha reportat 50.270 detencions. Els familiars de molts d'aquests empresonats han denunciat l'arbitrarietat dels arrestos. No hi ha firma que expliqui millor aquest escenari que Óscar Martínez. Ho descobrireu llegint (no l'abandoneu) Los muertos y el periodista, la seva (tan) esferidora (com necessària) radiografia de les entranyes de la societat salvadorenca. Un llibre que, tal com m'explica per email, va sorgir de la necessitat orgànica de transcendir al seu país i la seva malsana dinàmica potenciada pel confinament per la Covid. "Tret de les sortides a reportejar, el dia a dia consistia a dirigir des de la computadora un equip d'investigacions especials en un país obsessionat amb la seva figura política més transcendent des de la firma dels Acords de Pau: l'autòcrata Nayib Bukele. Aquell confinament, aquell ensimismament nacional en un sol home i els seus encerts i desvaris, em van empènyer a pensar més enllà, més enrere, a recollir essències oblidades". D'allà va sorgir la revisió de les llibretes periodístiques que Óscar Martínez havia estat omplint durant 13 anys cobrint exclusivament violència des d'Amèrica Central, passant per Mèxic, fins a les comunitats indocumentades als Estats Units. D'aquests blocs va sortir el llibre. D'allà i de reprendre un cas. "El tràgic, terrible, miserable cas de l'assassinat de tres de les meves fonts".
Per desaprendre la violència és necessari entendre la pau. Sona senzill, no? I és molt complex
Parlant amb el periodista que mira a l'abisme
El Salvador, llegint el teu llibre, sembla trobar-se una cruïlla, uns maten (la policía i l'excercit) per defensar-se d'aquells que els diuen que els maten (els membres de les maras). Hi ha solució al problema?
N'hi ha, sens dubte. Però no crec que apareguir per enlloc. Actualment, el país té les taxes més baixes d'homicidis de la seva història recent. El president actual ha aconseguit una reducció enorme, històrica, però utilitzant les mateixes eines de sempre: pactes amb les maras i, després del fracàs d'ells, repressió a nivells mai vistos. Si alguna cosa he après de tot el que he vist en aquests anys és que aquestes solucions són pírriques, s'esgoten aviat. Per desaprendre la violència és necessari entendre la pau. Sona senzill, no? I és molt complex. Ensenyar pau ha de ser molt difícil. Això és una cosa que crec que els polítics salvadorencs, tan preocupats per les pròximes eleccions, mai no van entendre. A cop de trets i detencions i presó no es resol la violència, almenys no de forma estructural.
D'aquí que al llibre et preguntis per què maten, però també et qüestionis... per què no maten més?
Hem deixat tan poc a tantíssima gent. Hem assumit que això és normal. Hem assumit que amb aquest salari, amb el que jo no menjaria un dia, la treballadora domèstica i la seva família sí que poden menjar un mes. Hem assumit que amb aquests sous mínims hi ha vida, i que amb aquestes escoles públiques i hospitals públics de merda, pudents, aquesta gent aprendrà i es curarà. Celebrem la migració i les remeses, però oblidem de les violacions a les garrotxes i les mutilacions al tren que van sortejar aquestes persones per després enviar un televisor. El dia que tota aquesta gent maltractada s'assabenti, i tant de bo que arribi aquell dia, que es punxi la bombolla... No sé. Aquell dia hi haurà molta ira.
Los muertos y el periodista és un llibre però en realitat són molts alhora
Sempre vaig ser molt metòdic per estructurar els meus llibres, menys aquesta vegada. Amb El Niño de Hollywood, per exemple, juntament amb el meu germà Juan, vam treballar setmanes en una estructura que després vam rearmar diverses vegades, però que sempre va funcionar com una bíblia del procés. Sabíem d'on a on anàvem i quan arribaríem al final, malgrat que l'escriptura, com la lectura mateixa, sempre et sorprengui amb les seves anades i vingudes quan ja estàs a mig camí. En Los muertos y el periodista, tal com queda escrit a les primeres pàgines, una nit -perquè ho vaig escriure de nit- vaig començar a escriure com un possés i, després d'editar -sempre de dia- em vaig quedar amb una idea: provaria, almenys a l'inici, agafar una idea o un fet, un punt de partida de l'experiència cobrint violència, i aniria explorant a mesura que escrivia. Esclar, sempre envoltat de les 18 llibretes revisades, catalogades, etiquetades. Sempre amb un marc ampli d'estructura: capítol del relat central complementat per record-anècdota dels anys de cobertura. Sempre va ser un llibre, però a les primeres 50 pàgines no hauria pogut respondre't quin llibre amb exactitud.
Vaig creure, i continuo creient, que tenia una cosa interessant per dir després de 13 anys de mirar fixament a l'abisme
Aquest llibre també és una gran reflexió sobre el nostre ofici: el periodisme?
Sí. No matisaré aquesta part i aquest acte d'amor propi: vaig creure, i continuo creient, que tenia una cosa interessant per dir després de 13 anys de mirar fixament a l'abisme. Els capítols titulats "records" al llibre són això: l'extracte del que vaig saber.
A quines conclusions vas arribar sobre la nostra comesa?
Aquesta resposta prefereixo donar-la de forma personal i no com a lliçó per a una imaginària audiència de col·legues del món. La meva resposta personal, que ja vaig expossar al llibre és aquesta: per visibilitzar certa gent i per ser obstacle d'una altra gent. Per visibilitzar i per fotre. Per a això, dit en poques paraules, ho dic millor al llibre.
Em va sorprendre la capacitat d'adaptar-me al desencant, a la pèrdua del romanticisme permanent que tenia abans, a aquella veneració dogmàtica pel periodisme
Com ha evolucionat la teva concepció, el teu ideari de l'ofici al llarg dels molts anys ja que el vens practicant?
Metodològicament, el normal: n'he après més. Però no m'ha sorprès el procés. Més fas, més saps. Em va sorprendre la capacitat d'adaptar-me al desencant, a la pèrdua del romanticisme permanent que tenia abans, a aquella veneració dogmàtica per l'ofici. Ara soc més cínic per entendre el que faig, més realista per assumir els seus limitats abastos, més iracund davant del moment que vivim, el de l'expansió de l'estupidesa a través de les noves eines, que no només es poden ocupar per ser estúpid, però que usualment s'ocupen per a això. M'agrada menys el periodisme, però sé fer-ho millor que abans. Em fereix més aquest ofici, però així ja m'està bé, no penso deixar-lo.
Un dels fets narratius a destacar és que et situes com subjecte actiu del relat. Però no és un jo que busqui protagonisme, sinó un jo que es planteja constantment tot. És com si aquest llibre t'hagués servit com un exercici d'exorcisme.
Va ser així, cert. Hi ha capítols on dic coses que m'avergonyeixen. Hi ha capítols on m'insulto. Hi ha capítols on crec que vaig encertar-la. La meva veu i les meves reflexions, més enllà de l'element tècnic de la narrativa, no estan perquè agradin o no als lectors, sinó per revelar-me, despullar els meus dubtes, certeses i turments. Ser honest era la missió, no ser estimat.
Utilitzes un llenguatge punyent, com buscant l'impacte en el lector.
Sempre he cregut que un cop precís és més memorable que una carícia. Sempre he cregut que la ràbia és més potent que l'empatia.
A qui va dirigit el llibre? Perquè imagino que t'agradaria que arribés als estrats més humils d'El Salvador, allà on trobem els membres de les maras.
M'he fet aquesta pregunta diverses vegades. Si pogués elegir els meus lectors, quins lectors elegiria per a aquest llibre? No sé respondre-la de manera contundent, però sé que vull polítics en aquest grup. Als que es creuen part del poble treballador, lluitador, valent, i totes aquestes ximpleries demagògiques que diuen, però també els que defensen amb ungles i dents l'estatus quo.
Les classes acomodades.
Sense cap dubte. M'encanta la idea, potser ingènua, d'embrutar-los un miqueta la nit.
Quantes vegades has temut per la teva vida?
Moltes vegades a diversos països.
Dirigeixo la redacció d'un mitjà que entén com un manament en pedra que al poder se'l vigila i no se l'aplaudeix
Ara estàs no amenaçat però sí assetjat pel vostre president Nayib Bukele i els seus seguidors, que són molts perquè és algú extremadament popular.
Als autòcrates no els agrada la crítica. Als autòcrates els defineix el control total. Als autòcrates els humilia ser descoberts. I ell és una autòcrata. I jo soc part d'un mitjà, El Faro, que mai no ha estat còmode al poder, mai. Perquè dirigeixo la redacció d'un mitjà que entén com un manament en pedra que al poder se'l vigila i no se l'aplaudeix.
Val la pena tot aquest sacrifici per un ofici com el del periodisme?
Per a mi, sí, val la pena. Continua sent una possibilitat: canviar alguna cosa, canviar-la d'una vegada. Continua sent una aventura, com deia Guillermo Prieto: la possibilitat de veure el món a primera fila, encara que l'espectacle aquests anys hagi estat nefast.
Si un dia deixo de creure que un bon reportatge és capaç de canviar una mica el món, llavors a la merda tot
El dia que decideixis callar, no explicar-ho tot, si mai no passa, serà el dia de deixar-ho?
Crec que si el deixo un dia serà més per avorriment i està rabiós. Si un dia deixo de creure que un bon reportatge és capaç de canviar una mica el món, no de la forma que jo vull, ni de prop a la velocitat que pretenc, però sí una mica, sí a alguna persona, sí una miqueta, com diuen a Mèxic, si deixo de creure això, llavors a la merda tot. Tanco xarxes socials -que m'encantaria- i em poso a explorar si em surt una novel·la.
Al llibre et preguntes moltes vegades quin dinaran els protagonistes del teu relat. I tu, què dinaràs avui?
Estic editant. Aviat publicarem.