El de les biografies novel·lades és un gènere propi que ens ha regalat mooooooltes hores de gaudi lector. Una categoria en si mateixa que han practicat amb resultats sublims literats com Jean Echenoz amb Correr (Raig Verd, 2014), la seva particular reconstrucció del recorregut vital de l'atleta Emil Zatopek; Emmanuel Carrere amb Limonov (Anagrama 2012), relat que ens apropa a la figura del singular fundador del Partit Nacional Bolxevic o David Peace amb Maldito United (Contra, 2015), cartografia existencial de Brian Clough, un dels entrenadors més entranyables en la història del futbol.
Una aproximació literària a la vida de persones reals de vides extraordinàries que ara també ha volgut experimentar Paul Auster amb La llama inmortal de Stephen Crane (Seix Barral), reivindicació de la vida i obra d'Stephen Crane.
Un llibre que son dos
Periodista i escriptor, Crane va néixer el 1871 i va morir 1900, una vida curta però prou intensa como per ser un dels millors cronistes d'un país, els Estats Units que, en aquelles tres dècades van passar de ser el país de Billy 'El nen' a convertir-se en el país del magnat Rockefeller.
"Són essencialment dos llibres o dos esforços", explica l'autor de la Trilogia de Nova York, que amplia la seva explicació revelant que per una banda volia explicar la història de la vida d'Stephen Crane i per altra tenia el projecte de presentar la seva obra. "Els llibres són el lloc més bonic on un pot viure". Amén.
Tot el que ell no ha pogut fer mai
Al llibre es narra la història de Stephen Crane que va malviure durant l'últim terç del segle XIX escrivint articles, novel·les, relats i poesia, i va treballar com a corresponsal de guerra i va defensar els drets dels més desfavorits.
Era un enamorat del salvatge Oest i dels baixos fons, va sobreviure a un naufragi, es va enfrontar a la policia a Nova York, va tenir una gran amistat amb Joseph Conrad a Anglaterra i va morir de tuberculosi a Alemanya als 28 anys. En va tenir prou com per convertir-se en un dels clàssics de la literatura nord-americana.
Auster confessa que admira molt Crane perquè era capaç de fer coses que ell no ha pogut fer mai. "La meva escriptura es basa en explicar històries, no hi ha molta descripció ni diàlegs, explico històries com es feia abans i la meva inspiració són els contes de fades i les novel·les i la manera com penso i executo les meves històries".
Per altra banda, ha afegit, Crane "tenia una gran percepció i tenia la capacitat de transformar aquelles percepcions en un llenguatge coherent, bonic i potent que ens omple de metàfores".
Una biografia difusa
Sobre la vida de Crane, Auster reconeix que mapejar la seva vida és el que més problemes li va generar. El periodista va morir al 1900 i la primera biografia es va publicar al 1923 i la següent va ser als 50. "Van passar moltes dècades fins que els erudits treballadors van resoldre les discrepàncies que hi havia en la història del primer biògraf sobre Crane". Amb els anys, també s'han anat descobrint nous textos de l'autor, així com cartes.
Auster també, i molt especialment, vol destacar la vessant periodística de Crane. Tot i que intueix que va practicar l'ofici per pura necessitat necessitat econòmica, com a mètode de subsistència, no és menys cert que també va ser part fonamental de la seva obra i es va adaptar molt. "Ell mostrava el món tangible a través dels seus ulls, però la seva imaginació també era molt rica. Crane era un poeta".