Catedràtic en pop metafísic, Joan Pons, ànima i esperit de El Petit de Cal Eril, amplia la seva tesi doctoral amb N.S.C.A.L.H (acrònim de No sabràs com acaba la història). Un treball tan breu —nou peces que tot plegat sumen mitja hora— com immens. Tan curt com enorme. Un exercici exquisit de pop sintetitzat amb pulsió per una psicodèlia continguda.
Foto: Sergi Alcàzar
Joan Pons apareix per Can Déu amagat rere la seva inconfusible gorra. És l'una del migdia. Al costat, un grup de mexicans jubilats canta el 'Virolai' a ritme de ranxera. Callem. Flipem. Quan acaben, en Joan s'aixeca. Va a la barra del bar. Torna amb una coca-cola, unes olives i una bossa de patates. Diu que fer el vermut és molt sa. I que té molta gana, que està cansat perquè no ha parat de fer entrevistes tot el matí.
Diu, sense que sembli massa angoixat, que en acabat en té una altra, tot dinant. A la tarda, tres més. That's entertainment, que cantava el modfather Paul Weller. "Tinc la sensació que les entrevistes són un exercici d'anàlisi de l'obra. Prenc consciència i faig discurs d'una obra que, de sortida, no en té. Les meves cançons, ben al contrari, són fruit de la inconsciència. Una cerca d'espais on no hi ha lògica. Les cançons són la cerca en aquests racons".
La música és inconscient?
En el meu cas sí. Jo no faig música des del conscient. No. La decisió de fer-la sí, però on la busco, no. Intento imaginar-la en un buit en què no hi ha temps ni espai. És des d'allà on composo. Encara més en aquests últims discs, que escric molt ràpidament, en tres o quatre dies.
Imagino la música en un buit en què no hi ha temps ni espai
Compons els discos en tres dies?
Aquest últim el vaig escriure per Cap d'Any. El 30 i 31 de desembre i l'1 de gener. Vaig fer 16 cançons i en vaig triar nou.
Les altres?
N'hi havia una que estava mig bé. Les altres sis no devien valdre gaire la pena. Es van quedar per allà, perdudes al meu ordinador.
És a dir, vas passar els últims dos dies del 2020 i el primer del 2021 fent el disc nou.
Ho anava posposant i ja no podia esperar més. Havíem de començar a gravar el 17 de gener. La data s'apropava i encara no tenia les cançons. No és un sistema que m'agradi.
I doncs?
És el que és. No tinc el costum d'escriure cançons si no tinc una gravació imminent. És així. No és mandra. És desorganització del temps. Em costa molt començar una cançó i deixar-la a mitges. Aquest mètode a mi no em funciona. Els quatre últims discos, des de La força, els he fet així. Discos que faig d'una tongada. A vegades són més dies, a vegades menys. Però sempre he marxat a algun lloc o m'he aïllat en un espai per construir les cançons.
Com són aquests dies en què t'aïlles del món?
Són sessions maratonianes de 24 hores. Menjo, sopo, dormo... però estic jo sol creant. Sense Internet ni cap altra distracció. Perdo una mica el món de vista. És un moment molt preciós. Un regal per a mi. També pot ser dur, però.
Per què?
Perquè a vegades no et surten cançons. Hi ha canvis d'humor o d'estats mentals molt forts. Ara, quan tot passa, recordo aquests processos com la creació d'espais molt íntims amb mi mateix. És com un procés de neteja. Mimetitzo molt les cançons amb l'espai en què les vaig fer. A vegades passo per un lloc i recordo que allà és on vaig crear aquest o aquell disc.
Component creo espais molt íntims amb mi mateix
On va néixer N.S.C.A.L.H?
Aquest, a casa. Vaig adaptar una habitació que tinc als baixos i m'hi vaig estar els tres dies.
Com a mínim pararies per fer el raïm d'Any Nou amb la família.
No. No tenia temps. Per calendari havia de capbussar-me aquells tres dies en la composició del disc. Eren intocables. És una sort poder-ho fer.
Has de comptar amb una companya de vida que ho accepti.
Sense la meva família no podria fer el que faig. Perquè no és només fer cançons i gravar-les. És tot el que ho envolta, que demana una dedicació gran. Però com totes les feines, has de trobar la manera de compaginar-ho. Així i tot, sense ells no seria tan feliç i aleshores no em sortirien les cançons i no em podria dedicar a la música.
Tens tres fills petits. Entenen a què es dedica el papa?
Sí. Ja han nascut amb això. És un fet. Una cosa ben normal. Saben que faig música i que tot sovint marxo per fer concerts. Ho viuen d'una forma ben natural.
Els agraden els teus discos?
No és el que escoltem a casa. Els escolto quan els estic fent i ells els coneixen per quan escolto les mescles, quan arriben els vinils o pels videoclips. Estan al cas, però no escoltem els meus discos quan pugem al cotxe. Escoltem les seves mogudes. Els agrada escoltar Flaixbac.
Flaixbac?
El meu fill sempre em diu: "Papa, si vols fer èxits, hem d'escoltar Flaixbac: només èxits (riures)".
Els petits acaben amb tots els prejudicis perquè ells no en tenen.
Totalment. Gràcies a Flaixbac he descobert The Weeknd i he flipat amb les seves produccions. Un personatge a seguir. Al mainstream es fan coses molt interessants. També hi ha molta còpia del que triomfa, però hi ha coses genials que et fan esclatar el cap.
Si parlem de mainstream, Ferran Palau i tu heu estat col·laborant amb l'Alizzz, el productor i compositor català i mà dreta de C.Tangana.
Sí. Estava súper al cas del qual fem, de la nostra música i la nostra moguda. Em va contactar i li vaig proposar quedar un dia i que també vinguessin en Ferran i en Jordi Matas (guitarrista del Petit de Cal Eril i de Ferran Palau i un dels productors més sol·licitats de l'escena musical catalana actual).
Com va ser aquesta trobada?
El vam ajudar amb els seus primers singles en solitari. Idees de producció i de mescles. Un creador superinteressant. Arriba a llocs on nosaltres som incapaços d'arribar o trigariem molt a fer-ho. És molt curiós anar descobrint a través de les col·laboracions les moltes maneres que hi ha de fer música. És com els cuiners.
Com els cuiners?
Hi ha cuiners de molts tipus i tots fan el sofregit a la seva manera. La recepta és la mateixa però en el camí per materialitzar-la hi ha diferències abismals. És molt interessant conéixer altres maneres de fer.
Foto: Sergi Alcàzar
Vam fer una cançó amb Alizzz en què cantem Farran Palau i jo, però encara és inèdita
Només vau fer aquells primers temes.
No ha publicat tot el que vam fer. Hi ha una cançó seva que vam cantar en Ferran i jo, però que encara és inèdita. De fet, aquest és un altre dels fets que ens va sorprendre. Aquesta és la seva manera de fer música: coneixen algú, els mola el que fa, queden, creen i ho publiquen... o no. Ens va ensenyar un munt de cançons que havien de ser el seu disc, però ara està publicant d'altres totalment diferents.
Un sistema totalment diferent del vostre.
Hi ha similituds: provem de fer discos molt sovint. Allò de fer un disc, presentar-lo, sortir de gira, començar a compondre i tres anys després publicar-ne un de nou i que la roda torni a girar, ha quedat totalment obsolet. Jo, però, segueixo pensant en discos i no en cançons. M'interessa l'àlbum com a concepte. De fet, ja penso en el pròxim.
Compondre el disc en tres dies, deu ajudar a crear aquest concepte.
I detecto aquesta concreció, i que hi ha elements que van saltant d'una cançó a un altre. Quan faig un disc sento que hi ha petites partícules escampades i que hi ha un imant que les agrupa.
Quina idea hi ha rere N.S.C.A.L.H?
El temps. Però no ho vaig detectar fins que vaig haver d'escriure totes les lletres per dissenyar la maqueta de l'artwork del disc. Vaig adonar-me que es repetien conceptes com el temps, la història, el rellotge... El concepte és una mena de teorema sobre el pas del temps entés no com un sistema matemàtic sinó flexible.
Sents que t'estàs fent gran?
No ho sé. Ara faré 40 anys, potser sí que és això. Hi ha gent que em diu que potser és pel moment aquest històric que hem viscut amb la pandèmia. És una idea, però, que molt o poc ja apareix en discos anteriors, passa que aquesta vegada és l'eix gravitatori. Són cançons, això sí, atemporals, perquè no tenen cap vincle amb el moment en què han estat escrites.
Foto: Sergi Alcàzar
Quan faig un disc sento que hi ha petites partícules escampades i que hi ha un imant que les agrupa
Aquesta concreció de què parles, també es detecta en les mateixes cançons: nou temes de psicodèlia metafísica comprimida que difícilment superen els dos minuts.
És un disc que passa molt ràpidament. Vam intentar allargar alguna cançó, però no funcionava. Finalment vam decidir fer de la brevetat una virtut: cançons concretes en què ens hem desfet de la palla i ens hem quedat amb el gra.
El disc ets tu però diferent, més sintetitzat i menys tel·lúric. Una evolució en el teu so que pren sentit absolut quan escoltes els teus discos un rere l'altre.
Tinc la sensació que no m'he saltat cap pas. Ens preocupa fer discos que ens agradin i agradin, però això no impedeix fer-los com volem fer-los.
Potser aquest és el secret del vostre èxit.
Sí, però arribar fins aquí necessita temps, perquè El Petit de Cal Eril som cinc persones amb cinc mentalitats diferents. Ara l'engranatge de la màquina és perfecte. No hi ha cap error. Ens havien de passar moltes coses fins a aconseguir-ho. No és fàcil crear amb tanta gent, però nosaltres ho fem.
Et fa por copiar-te a tu mateix? Fer discos que no aportin res nou, que sonin massa al que s'espera de tu?
Sí, no és una cosa que m'agradaria que passés. En aquest disc, és curiós, però hi ha temes que ens han recordat a alguns dels meus primers àlbums i alhora són molt diferents.
Has plagiat mai, involuntàriament, a cap altra artista o grup?
Diria que no. A vegades sí que se m'ha apropat algú i m'ha dit que una cançó meva li recordava a una cançó d'un altre artista, però això és supernatural que passi.
Hi ha un nombre limitat d'acords.
Sí que m'ha passat d'escriure una cançó i tenir la sensació que ja existeix, que ja és d'algú. I començar a buscar, a buscar, a buscar com un boig, i no parar i no trobar-ho.
¿T'obsessiona repetir-te en les paraules que fas servir a les lletres?
Introduir noves paraules a les cançons també és un repte. En això coincidim molt amb en Ferran Palau i ens ho detectem i diem.
Per això en aquest disc has fet un tema en castellà, 'Las cosas que creo', i un altre en italià 'Non tornerai'?
En part sí. La primera cançó que vaig fer per al disc va ser 'Las cosas que creo', i em va sorprendre que em sortís d'una manera tan fàcil i natural. Però vaig tenir els meus dubtes. No acabava de saber què significava haver escrit un tema en castellà i si havia d'estar en el disc.
I què significa?
Significa que et sents d'una altra manera. Em reconec cantant en castellà, però em sento com si estigués tocant un altre instrument i això és molt guai. Tinc més de 100 cançons en català, cantar en castellà m'ha obert noves portes creatives. I el mateix amb el tema en italià. Vaig pensar publicar un single a part del disc amb aquestes dues cançons, però estaven molt unides amb el concepte de l'àlbum.
Cantant en castellà i italìa em sento com si estigués tocant un altre instrument
Parles italià?
No! El castellà, sí.
Ja ho imaginava.
Tenia aquesta frase del 'Non tornerai' que se m'anava repetint i vaig escriure la resta de la lletra ajudat d'un diccionari. He escoltat molta música en italià i això m'ha ajudat, però el que no sabia ho buscava al diccionari.
T'agrada la música italiana?
Molt. He escoltat molt els cantautors italians. De fet, en una nova casualitat, vam publicar la cançó l'endemà que morís Franco Battiato, un dels meus grans referents, ja no només en l'aspecte musical sinó com artista.
Quins altres referents tens?
Hi ha uns quants personatges que sempre m'han interessat. Joan Miquel Oliver i Antònia Font em van influenciar moltíssim. No ens semblem gens, però en els seus discos intuïa una voluntat per innovar i fer les coses des d'un angle diferent. Una pulsió per crear un univers propi. I amb ells, Pau Riba, Jaume Sisa, Bonnie Prince Billy, Albert Pla... Ara m'encanten els King Gizzard & the Lizard Wizard. Em fascina el fanatisme amb què viuen la música.
Més enllà de la teva carrera amb El Petit de Cal Eril, ets el bateria del Ferran Palau. Podríem dir que sou un col·lectiu que crea indiferentment de qui ho publiqui.
És això que en diuen metafísica. I sí, som en Ferran i la resta de membres de les nostres bandes, però el col·lectiu el conforma molta més gent: els que fan els vídeos, els que fan les portades, els que fan les llums dels directes... En Ferran i jo som els més coneguts, però perquè som els que fem les entrevistes, però sense tota aquesta gent no hauríem arribat on som.
Encara no heu fet cap disc junts, amb en Ferran.
Qui sap. Tots dos som molt impulsius i inconscients. Pensem i ens vénen moltes mogudes al cap. Segur que algun dia ens ajuntem i fem alguna cosa. Però si passa no serà fruit de la meditació, ni de l'anàlisi. No ho farem pensant a treure'n un rèdit, serà pel plaer de fer-ho.
Sou uns privilegiats: prou grans com per ser coneguts, prou petits per a fer el que vulgueu.
Totalment. No sé si és una sort o és el camí que hem anat construint. No tenim la sensació que ens hagin regalat res sinó que ens hem anat guanyant la gent que ens escolta i el lloc on toquem. Em sento part d'un engranatge que em permet fer el que m'agrada i com m'agrada fer-ho. Ara tinc la sensació que allà on anem s'entén el que fem, i això és meravellós.