Pilar Rahola torna a les llibreries amb Ocell d'aire i de foc, novel·la amb que reprén la història de la nissaga Mariona, relat que va iniciar amb l'homònim Mariona i va prosseguir amb Rosa de cendra i El pianista del Ritz. Una crònica familiar que es devé el traç del nostre país a partir de finals del segle XIX. En la seva nova entrega, Rahola ens transporta a la Barcelona dels anys 50 per, a través de la mirada de la Nina, una jove a qui li canviarà la vida descobrir les cartes de la seva àvia Merceneta, reivindicar, a través de la figura de Quico Sabaté, la lluita dels maquis. Ens trobem amb la popular periodista i escriptora a la llibreria Ona, on poca estona després presentarà la seva nova obra. Posem en marxa la gravadora i encenem la càmera de vídeo. "Jo el miraré a ell", diu fixant la seva mirada en l'entrevistador. "Jo només miro a càmera si és per a proclamar la República".
Encara tens esperances de proclamar la República?
Aquesta és una entrevista literària o política?
Comencem per aquí i ja parlarem del llibre.
El nostre poble ve de molt lluny. De 300 anys de repressions, règims terrorífics, destrucció de l'idioma. Des d'aleshores, cada generació de catalans ha hagut de lluitar per la supervivència de la seva identitat. Pensar que la rebregada repressiva que hem patit ara és més important que les brutalitats que es van fer al segle XIX o les dues dictadures del segle XX, és no entendre com venim de lluny nosaltres i la nostra causa. Hem patit molt en aquests darrers cinc anys, però no més que en els 40 anys de dictadura franquista o els anys de la dictadura de Primo de Rivera. Com formo part d'aquesta memòria històrica de lluita, no tinc cap dubte que ho aconseguirem.
Cap?
Els ho devem a tres segles de generacions de catalans resilients que han mantingut l'idioma, la identitat i els ideals contra tot. Serà demà? Demà passat? Ho veurà la meva generació? No ho sé, però crec que serà en poc temps. Vam aprendre molt el 2017. Vam aprendre dels nostres errors i de les seves misèries. Ens tornarem a veure les cares, sense dubtes.
Quan la vida em pesa molt, entro en el meu univers literari i tot desapareix
La teva literatura també és un exercici de recuperació de memòria històrica.
Per a mi la literatura és una fugida de llibertat. Quan la vida em pesa molt, entro en el meu univers literari i tot desapareix. En la literatura concilio tres amors: l'amor a la paraula escrita i el que significa crear universos literaris; l'amor a uns personatges que desenvolupes i crees i acaben fugint de tu mateix i, finalment, l'amor al país.
I la seva història.
M'agrada molt la història. Aquest nou llibre m'ha portat dos anys i mig de feina, de decodificar com era el nostre país a la dècada dels anys 50: els maquis, la repressió que patien els detinguts a la comissaria de la Via Laietana... Una investigació que ha anat més enllà dels titulars i les dades, sinó que m'he capbussat en les emocions i el patiment. Quan vaig començar a idear la nissaga Mariona, vaig pensar en la història d'una família que anava recorrent els temps històrics del país. La primera novel·la, Mariona, ens transporta a la lluita dels quintos del segle XIX. Rosa de Cendre és la Setmana Tràgica. El pianista del Ritz són els anys 40 i la Segona Guerra Mundial a Barcelona.
La literatura et permet posar emocions a les dades i els fets històrics. Et permet patir, gaudir i tenir esperances, perquè els teus personatges així ho estan vivint
I Ocell d'aire i de foc?
Aquesta nova novel·la va del 55 al 60, que són els últims anys dels maquis. Òbviament, la història va traspassant la novel·la, i alhora els meus personatges la viuen. La gràcia de la literatura respecte a la història és que si tu llegeixes un llibre d'història russa aprens, però si llegeixes un llibre de Tolstoi a part d'aprendre, entens. La literatura et permet posar emocions a les dades i els fets històrics. Et permet patir, gaudir i tenir esperances, perquè els teus personatges així ho estan vivint. Tot això es resumeix en aquest triple amor: la literatura, la creació i el país. Perquè a més, la història del nostre país ha estat explicada molt malament. Una història malmesa i amagada perquè la història sempre l'escriuen els vencedors. Ens la volen amagar i jo la destapo perquè la gent la conegui.
Aquest exercici és un gaudi o un patiment?
La literatura jo la gaudeixo i la pateixo a l'hora. Vaig començar aquesta novel·la alhora que ja estava escrivint El pianista del Ritz, en plena efervescència del batibull previ al 2017. A partir dels fets del 2017 va començar la repressió i jo vivia en un món en el qual els meus amics anaven a la presó o a l'exili. Jo mateixa vaig viure durant de molt de temps amb el passaport a la butxaca. Van ser moments molt angoixosos. Però mentre ens queien a sobre tots els Margallos, els Rajoys i el Sursum Corda, em posava a escriure, i tot i que eren històries duríssimes: el nazisme a Europa; els primers anys del franquisme, en què es matava a gent cada dia... a mi m'alliberava perquè fugia d'un present pesant i em capbussava en una altra realitat molt dura, però que ja no era la meva. Amb tot, va haver-hi capítols que els vaig escriure plorant. Hi ha un capítol en aquesta novel·la que es titula Jo soc el Quico, on explico com es forja tota l'estructura repressiva de Via Laietana, amb els germans (Antonio Juan i Vicente Juan) Creix, el (Pedro) Polo, amb tots els grans torturadors de l'època. Vaig llegir molts testimonis de torturats, relats descarnats. I quan em vaig posar a escriure, ho vaig fer amb la consciència de no estar fent literatura. Òbviament, els meus personatges no són reals, però les vivències sí que ho són. Vaig acabar el capítol plorant.
Va haver-hi capítols d'aquesta nova novel·la que els vaig escriure plorant
Ara mateix t'estàs emocionant.
Sí, perquè... No és la meva època, però és l'època de la meva mare. I quan penses en com va viure aquella generació. I com la gent que lluitava per tenir una mica de llibertat, com la torturaven, massacraven i mataven impunement... A mi em continua emocionant. Si no t'emocionen aquestes coses... Escriure et dona pau i et dona guerra, et dona alegria i et dona tristeses.
Dins d'aquesta activitat multifacètica que marca la teva rutina vital, quin espai ocupa la literatura? Ho podries deixar tot menys escriure?
La literatura per a mi és fonamental. Sempre ho ha estat. Vaig estudiar filologia hispànica i catalana. Soc una devoradora de llibres. Era tan lectora que quan vaig començar a fer televisió pensava que el mitjà no m'agradaria. Aleshores creia que la tele no era paraula. Estava convençuda que la paraula tenia categoria, concepte i profunditat.
Si mai he de deixar de fer res, ho deixaré tot menys la literatura
Per no agradar-te...
Em vaig enamorar del llenguatge televisiu. Vaig aprendre que escriure era fer submarinisme i la televisió, fer surf. A la televisió només poses titulars. A la literatura i en el periodisme escrit intentes posar profunditat. Són llenguatges diferents, però m'agraden tots dos, perquè a mi m'agrada comunicar. Però la literatura... Com a lectora és eterna.
I com a escriptora...
He començat tard, perquè la vida m'ha arrossegat. Si mai he de deixar de fer res, ho deixaré tot menys la literatura.
T'agradaria ser recordada com escriptora per sobre de la resta de coses que has fet?
No hi penso mai, en això de la posteritat, perquè no existeix. Se me'n refot. La meva àvia deia: "Quan jo mori, merda per qui quedi". No tinc aquest nivell de preocupació transcendent. Intento passar per la vida fent les coses mínimament bé. Hi ha vegades que la vida em rebrega i d'altres que no, i tiro endavant.
No et preocupa que aquesta faceta teva més pública eclipsi d'altres com la d'escriptora?
No. A mi fa temps que no em preocupa el que pensi la gent.
Tot elogi i tota crítica tenen un punt de mentida. Som éssers humans que ens equivoquem cada dia fent caure el mite. Hem d'aprendre a relativitzar tot: l'aplaudiment, els seguidors que tenim, les bronques a les xarxes... Tot
És difícil arribar aquí?
Això ho aprens amb el temps. Tot elogi i tota crítica tenen un punt de mentida. Som éssers humans que ens equivoquem cada dia fent caure el mite. Hem d'aprendre a relativitzar tot: l'aplaudiment, els seguidors que tenim, les bronques a les xarxes... Tot.
Tot?
Tots els que tenim imatge pública patim la caricatura i la distorsió. I hi ha coses que ens diuen que són certes i d'altres que són brams propis de la barra de bar que és Twitter. Tinc un lema que és molt senzill: a l'elogi gràcies, a la crítica respecte, a l'insult bloqueig i a l'amenaça codi penal. Practico els quatre punts.
Era l'única dona feminista en un país masclista. Antitaurina en un país taurí. Republicana en un país monàrquic. Independentista a Espanya. Ho tenia tot
Quantes vegades creus que les crítiques han estat més ferotges per ser una dona empoderada?
Però que consti que també he rebut molts elogis, eh! No et preocupis tant per les crítiques que ja et dic que a mi no m'amoïnen. És cert, però, que ja de molt joveneta vaig començant dirigint una editorial, primer; després vaig escriure als diaris i més tard vaig ser diputada. L'única dona feminista en un país masclista. Antitaurina en un país taurí. Republicana en un país monàrquic. Independentista a Espanya. Ho tenia tot.
Tu no ets dues voltes rebel...
Jo soc quatre voltes rebel. Era molt amiga, per cert, de la Maria Mercè Marçal. Sí, era quatre voltes rara. Recordo que en un primer moment meu de presència mediàtica potent, Joan Barril va fer un article que deia que "a Pilar Rahola no se li perdona que vulgui ser la primera de la classe i no portar pantalons". En aquell moment era una dona jove i sense manies i això posava nerviosos molts homes. Però mai he volgut valorar excessivament els problemes que significa ser dona en el món de poder. A mi mai m'ha costat ser dona a l'esfera pública. Evidentment, m'han fet moltes crítiques pròpies del masclisme i el patriarcat: una dona que va molt forta és una histèrica i una ambiciosa. Un home que va fort, és un emprenedor amb futur. Una dona que viu la seva vida amb alegria és una dissoluta. Però en aquells anys s'elogiava els homes que anaven amb moltes dones i tenien amants. Tot això és veritat, però jo no em puc queixar.
No faig del feminisme un combat literari, però faig de les dones un paradigma del combat
A les teves novel·les les dones són les protagonistes.
Les meves novel·les són històries de combat. Relato moments molt intensos de la història de Catalunya. I, sí, en elles, els personatges principals són dones perquè per a mi és una doble condició de combat: si ets una represaliada dels anys 50 i a més ets dona, ets doblement represaliada. Si ets una mare o una àvia que lluita en contra que els seus fills i els seus nets vagin a les guerres d'ultramar, el fet de ser dona també et dona una doble condició. Els personatges femenins m'ajuden a conferir una doble dimensió de lluita i combat, però amb un gran respecte pels homes. No soc una feminista antihomes. Sempre he considerat que els homes que ens acompanyen per la vida són extraordinaris. M'he enamorat d'homes que estimen les dones lliures. I estic convençuda que, avui dia, aquests ja són majoria. No faig del feminisme un combat literari, però faig de les dones un paradigma del combat.
Ocell d'aire i de foc també és el teu particular homenatge als maquis.
Tothom té clar que els que lluitaven contra els nazis era la Resistència i en canvi als maquis se'ls considera terroristes, quan la realitat és que Franco va morir matant. La seva manera de lluitar no és la que a mi m'agradaria, però que mínim que considerar-los llibertadors i lluitadors contra el franquisme. I, de tots ells, juntament amb (Josep Lluís) Facerias, Quico Sabaté és el més emblemàtic. Van estar lluitant fins al final, perdent-ho tot menys la fe.
Tothom té clar que els que lluitaven contra els nazis era la Resistència i en canvi als maquis se'ls considera terroristes, quan la realitat és que Franco va morir matant
Quina relació vius amb els teus personatges?
Passa una cosa molt curiosa: quan passes molt de temps escrivint i construint un personatge molt complex, quan l'acabes tens una sensació de buit. Els vas donant forma i tal com van creixent se te'n va anant. Crec que era Azorín que explicava en una de les seves novel·les que els personatges se l'escapaven. I és ben cert, quan comences a perfilar un personatge, el domines. Però hi ha un moment que té caràcter propi i acaba per marxar. I quan això et passa et sents molt buida. Amb aquesta novel·la m'ha passat especialment, perquè he tancat moltes coses. He tancat els anys cinquanta, que han estat la meva obsessió i el centre de la meva mirada durant dos anys i mig: els represaliats de l'època, els maquis, Quico Sabaté, el gran protagonista d'aquesta novel·la al costat de la Nina. M'he enamorat literalment del personatge. Ho he sabut tot d'ell: com sentia, com era la seva relació amb les dones, com actuava, com va morir... I quan tot això acaba, el buit és immens. Ara estic una mica perduda.
Donaràs continuïtat a la saga amb una nova novel·la?
La meva primera idea era escriure una nova novel·la i que la saga acabés l'any 1975 amb els afusellaments del 27 de setembre de Txiqui i Otaegui i la posterior mort de la bèstia, el dictador. De fet, tinc coses començades. És més, tinc coses escrites per aquesta última novel·la que vaig fer tot escrivint la primera, Mariona. Però ara que he acabat Ocell d'aire i de foc tinc dubtes.
Per què?
He començat un nou relat que és un divertimento que no té res a veure amb la nissaga, que m'està agradant. No puc dir cap a on aniran les coses.
Aquesta família que he creat s'ha convertit en un univers simbòlic molt personal
El procés de creació d'un llibre dura molt més que el temps que li dedica la novel·lista a escriure'l.
Molt més. Per exemple, la idea per El pianista del Ritz va començar llegint un article on explicaven la història de Bernard Hilda, un jueu que havia arribat a Barcelona fugint dels nazis i va acabar sent el gran violinista de l'orquestra del Ritz a més de treballar com espia per als francesos. Vaig guardar l'article convençuda que allà s'amagava una novel·la. No vaig començar a escriure la novel·la immeditament, però ja tenia un material per modelar. Estic parlant de fa molts anys, just quan estava escrivint Mariona. I Ocell d'aire i de foc la vaig començar a escriure paral·lelament a El pianista del Ritz. I aquesta última que no sé si l'acabaré, vaig escriure un primer capítol, també, en l'època de Mariona. Aquesta família que he creat s'ha convertit en un univers simbòlic molt personal.
Qui és la primera persona que llegeix els manuscrits de les teves novel·les?
Fins que hi va ser, la primera persona era el meu pare. Ell va arribar a Mariona. No va poder anar més enllà. Ell és el culpable del final de Mariona.
Per què?
Quan li vaig va passar el manuscrit en paperassa em va dir que li faltava oli.
Li faltava oli?
El meu pare era un home empordanès de metàfores i l'oli era una part important del seu imaginari. Amb dir-me que li faltava oli volia dir que no lliscava. Em vaig enfadar. Però, el meu pare, que era un gran lector, tenia raó: em vaig rellegir tota la novel·la, i sí, li faltava oli. Vaig rescriure el final i funcionava molt millor.
Qui llegeix ara les teves novel·les, quan les acabes?
La mare. A casa sempre hi ha hagut llibres i ella també ha estat sempre una apassionada de la lectura. Ella no llegeix els manuscrits, però, perquè li pesen les pàgines. Però el primer exemplar que em va arribar d'Ocell d'aire i de foc va ser per a ella. Al meu marit, en canvi, el torturo llegint-li capítols. Si hi ha cap capítol que em neguiteja, el faig seure al sofà i li llegeixo. I aleshores em fa saber el seu parer.
Qui és la noia de la portada?
Semblo jo?
No ets tu?
Tinc una foto amb 15 o 16 anys en què soc idèntica. La noia de la portada no sóc jo, però. És un retrat d'un fotògraf italià que vam trobar casualment. El títol també té la seva història.
Quina?
Durant tot el procés d'escriptura, la novel·la es titulava L'home que agafava el taxi, perquè Quico Sabaté agafava un taxi quan anava atracar els bancs. Però els editors em van dir que els semblava un títol molt periodístic i molt poc literari. Per això vam triar aquest Ocell d'aire i de foc, que és la Nina, la protagonista, la que aprén a volar i a apassionar-se i comprometre's, o el que és el mateix, l'aire i el foc.
Parlaves a l'inici que durant un temps vas anar amb el passaport a la butxaca. Si el 2017 haguessis format part del Govern, hauries dut el passaport a la butxaca, també, o t'hauries quedat?
Hi ha moments que has de tenir el passaport a la butxaca.