Pol Guasch és un dels joves prodigiosos del nostre univers lletrístic. Escriptor a què ja coneixíem per la seva faceta com a poeta i que ara ens ha acabat de captivar amb Napalm al cor, relat amb què va guanyar l'última edició del premi Llibres Anagrama de Novel·la. Una obra que cobra vida amb una prosa de cadència poètica i estètica distòpica per significar-se com un dels títols referencials de la literatura catalana d'inicis del segle XXI. Encara no l'has llegida?
Et coneixíem com a poeta, què et va impulsar a apropar-te a la novel·la?
És una pregunta que em fan sovint: "per què, ara, una novel·la?", com si, d’alguna forma, hagués abandonat un gènere, com si hagués decidit embarcar-me en la gesta real i autèntica, com si hagués entrat en una festa en què ningú no m’havia convidat. No vaig decidir escriure la novel·la: m’hi vaig trobar. I després, va venir la resta.
Escrivint edifiques universos o intentes entendre el món en què vius?
Són dues coses que van juntes. Es pot crear un univers propi que defugi els universos que vivim i transitem? Podem, amb les paraules que tenim, crear escenaris autoreferencials, desvinculats completament de les nostres vides? Crec que es tracta d’una altra cosa: amb cada gest particular, amb cada món diferent i amb cada revers de la realitat, estem dient alguna cosa de la vida que ens ha tocat viure, del món que ens ha tocat habitar.
Com a exercici creatiu, va ser dur donar vida a la novel·la?
Va ser un procés difícil i alhora molt plaent. Plaent perquè escriure sempre és un gaudi. Plaent, també, perquè vaig trobar el moment, entre la feina i la subsistència, de poder dedicar-me diàriament a l’escriptura.
I difícil per...?
Perquè la recerca d’aquest temps, d’aquest privilegi material, no és cosa fàcil, i menys si no tens suport econòmic al darrere. Però en aquesta llibertat, en aquest espai de no càlcul, va ser on va sorgir l’escriptura. I crec que en queden traces de tot això en el resultat.
Fins que va arribar el moment en què la vas acabar.
Vaig sentir que jo no acabava el llibre, sinó que el llibre s’acabava a ell mateix. Que el text demanava cloure’s. Que alguna cosa es tancava irremeiablement, més enllà de les meves decisions i de les meves voluntats.
Has tornat, a la novel·la?
Hi vaig tornar tantíssimes vegades, durant el procés d’edició... Però no hi he tornat, un cop publicada.
Una de les millors definicions de Napalm al cor diu que és “ciència-ficció del passat”.
M’agrada aquesta idea que formula l’escriptura de Napalm com una escriptura trans: que se situa en contra del monòlit de la identitat, que desplaça les expectatives esperades del gènere, que aposta clarament per la complexitat. Aquestes són algunes de les idees que la Begonya Saez, professora de filosofia de la UAB, va desenvolupar en una de les presentacions de Napalm. I aquí s’insereix la ciència-ficció del passat, un desplaçament que ella va batejar així, i que trobo interessant per com designa l’aiguabarreig temporal i la dimensió de ficció especulativa que no apunta al futur, sinó a una temporalitat no definida entre un passat desconegut i un present possible.
Entre el catastrofisme il·lustrat i les utopies ingènues, hi ha tot un terreny fèrtil que podem habitar, pensar i formular des d’altres llocs
La novel·la presenta un escenari apocalíptic i distòpic.
Entre el catastrofisme il·lustrat i les utopies ingènues, hi ha tot un terreny fèrtil que podem habitar, pensar i formular des d’altres llocs. Vull pensar que als intersticis dels espais de destrucció i acabament, poden emergir altres formes de vida possibles. Això no treu, és clar, que ens trobem en un escenari global d’esgotament, en què cada paraula, cada gest i cada minut marquen un esdevenir cap a una fi que no arribarà, perquè ja hi som instal·lats, perquè ja ens hi trobem.
L’acabament interior sempre va acompanyat de l’exterior, has dit més d’una vegada.
L’escenari de destrucció en la novel·la no és una metàfora ni una al·legoria de les vides interiors dels personatges, sinó el lloc on la vida es pot dir a si mateixa vida. És a dir: el lloc on la vida pot fer-se.
I quina és la vida que es pot bastir en un espai així?
Una vida que va en paral·lel a les condicions que el medi ofereix. I sé que té un punt de destí tràgic, de determinació indefugible: però és que les vides estan tocades i definides per les condicions materials que les possibiliten i les sostenen.
És fàcil establir paral·lelismes entres la teva novel·la i l'esclat de la nuclear de Txernòbil.
Era un dels escenaris, dels moments, de les temporalitats, que em bategaven durant l’escriptura.
Has vist la sèrie d’HBO?
Sí, l’he vista. Em va semblar una mercantilització de la feina tan valuosa de l’Svetlana Aleksiévitx, a qui no citen en cap moment. Afortunadament, però, tenim la seva obra ben a prop, gràcies a l’aposta de Raig Verd de traduir-la i publicar-la.
Entenc, doncs, que la periodista i escriptora bielorussa ha estat influència fonamental a Napalm al cor.
Influència, far i referent. No en la novel·la, que també, sinó en la manera d’entendre el text, l’escriptura, la lectura, el testimoni, la memòria, la polifonia, els altres, les històries... M’agrada pensar que Aleksiévitx fa amb el text allò que Agnès Varda fa amb les imatges: espigolar. Aleksiévitx espigola el món amb les paraules.
Més enllà de la mateixa literatura què més influeix les teves obres?
Tantes coses! I la gran majoria no les sé identificar: hi ha aquell fotograma d’una pel·lícula que no recordo, i aquella història que em va explicar no sé qui, i aquella fotografia antiga que no sé per què tinc, i aquella melodia d’una cançó antiga, que mai no trobo perquè no en recordo el nom... Per això parlava d’espigolar, abans. Quan escric, m’hi acosto així, recollint el que s’escampa, retrobant el que es perd, acumulant el que desconec.
És una novel·la indefinida i ambigua en gairebé tots els seus aspectes.
Perquè la vida també és indefinida i ambigua en gairebé tots els seus aspectes. Per què he d’ordenar-la, jo? Per què escriure ha de significar resoldre aquesta ambigüitat i oferir solucions fàcils? Per què s’espera això, d’una novel·la?
Pol Guasch és el guanyador de l'última edició del premi Llibres Anagrama de Novel·la per Napalm al cor. Foto: Álvaro García
El protagonista és homosexual. Creus en la literatura i la cultura en general com a eina reivindicativa?
La literatura representa el món. I la representació crea món. I, després, representem el món que hem creat. I així ens perdem en el cercle infinit de la creació i la representació, com instal·lats a l’ull de l’huracà. Cada representació literària i cultural del món és significativa, perquè no només el descriu, sinó que el crea, i alhora descriu la creació anterior. Què vol dir reivindicar, des d’aquí? Doncs apostar per un altre món possible, posar-li paraules, esmenar les existents, eixamplar les que tenim. Ser conscient que l’escriptura no s’erigeix simplement en un espai, sinó que dibuixa i mapeja territoris. Que anima la política.
És una novel·la identitària?
Crec que no! Si més no, no volia que ho fos. I no voldria que ho fos.
Vas guanyar l’Anagrama.
I això m'ha permés treballar amb un equip de professionals increïbles i editar el text amb dedicació i estima al costat de la Isabel Obiols: una sort i un privilegi immens per a mi i per al llibre.
De què serveixen els premis literaris?
Hi ha molts premis literaris i moltes maneres d’entendre’ls. Alguns, suposo, que per publicar amics. D’altres, per fer màrqueting. Però també hi ha premis honestos i jurats transparents. A mi, els premis literaris m’han permès publicar. Sense aquests premis, qui ho hauria volgut fer?
En el discurs que vas oferir a l’acte institucional de l’Ajuntament de Barcelona per a celebrar la diada de Sant Jordi vas denunciar que "política institucional i literatura són antònims" i afirmar que a la literatura "no hi ha pactes ni concessions, no es negocia amb el racisme ni es mercadeja amb la persecució de les llengües". Com vas viure la polèmica que van generar les teves paraules?
Amb sorpresa, perquè no vaig dir res que no digui amb les meves amigues, la meva família, els meus cercles de confiança.
No t’esperaves que el teu discurs tingués aquest ressò?
No.
Van entendre les teves paraules?
Les paraules s’entenen i no. D’això es tracta. Hi ha interpretacions que coincideixen amb el que tu vols dir, i d’altres que no. Per això escric, de fet, per seguir amb el problema: mantenir-se en la pregunta, en aquell espai entre el que un creu que sap i aquella cosa que es resisteix de ser dita, de ser assenyalada. Escriure no per apuntar el final, sinó per parlar del procés.
Poques setmanes després la teva productora col·laborava amb l’Ajuntament en l’organització del festival Barcelona Poesia. No ho veus contradictori? No vas sentir cap dilema?
Això no és cert. La productora de què formo part no ha organitzat ni ha col·laborat en el Barcelona Poesia.
Pots compartir llengua i cultura amb moltes persones, però això no significa compartir un sol codi o una sola visió del món
Abans parlàvem de la mare, i, tornant a la novel·la, en molts sentits el teu relat també presenta el conflicte entre generacions.
És un tema que m’interessa molt. Cels de Wajdi Mouawad n’és un exponent, per a mi. Resoldre la qüestió generacional amb una resposta d’entrevista seria simplificar la qüestió. I si es pogués fer, és clar, voldria dir que obres com Cels no caldria que existissin. Però sí, Napalm vol situar aquesta qüestió: que pots compartir llengua i cultura amb moltes persones, però això no significa compartir un sol codi o una sola visió del món. I que cada llengua canvia amb cada parlant que se la posa a la boca. I no parlo de lèxic, no parlo de variació lingüística... parlo del món que es designa i de com es fa. Que el món que s’assenyala és diferent perquè les paraules amb què es fa també ho són. I, així, la condemna és clara: conviure en el mateix lloc, quan el lloc que compartim és absolutament diferent, és sempre un altre.
La Generació Tap, doncs, és real?
Sens dubte. I es va repetint i es repetirà sempre que hi hagi poltrones, i capitals simbòlics, i deutes silenciosos, i irrupcions inesperades, i enveges, i espais de poder on t’hi han de convidar, i espais de poder que volen seduir el contra-poder, i espais de contra-poder que no tenen cap interès en el poder...
Sents la responsabilitat de visibilitzar la teva generació d’escriptores i escriptors?
No.
Què aporteu de nou, de diferent?
Res!
Et fa mandra envellir?
Gens.
Pot ser metafísica i segur que idiota, però què pensaria Pol Guasch de Pol Guasch?
“Jo també sóc fora de mi”, i no ho dic jo, és Blai Bonet.
Llegir o escriure?
Diria que són dues coses que van juntes. Ho explicava genialment en Raül Garrigasait en una conversa amb l’Anna Guitart: “tinc la sensació que amb cada llibre que llegeixo aprenc de nou a escriure”. I quan escric, sento que faig un exercici de lectura: del món, del món que m’envolta, del món que decideixo representar.
Quina és la paraula més bonica?
Tu.