L'Àngel Casas estava fent ronda promocional de la seva última novel·la, L'agonia de Bakunin (Univers, 2022). Va ser el passat mes de febrer. Em van oferir entrevistar-lo. Soc sincer? El llibre m'interessava, però el personatge em fascinava. En un exercici d'egoisme, vaig fer l'entrevista més per descobrir el secret de la professió de la mà d'allò que en diem un mestre, de la persona que, de la premsa escrita a la ràdio i la televisió, va revolucionar els nostres mitjans; que no pas per ajudar-lo a donar a conèixer el llibre entre la seva audiència potencial. Potser per això, perquè sentia que d'alguna manera l'havia enganyat, mai em vaig decidir a publicar-la. Fins avui.
Quantes entrevistes has fet al llarg de la teva vida?
Milers. Entre ràdio, premsa i televisió, milers. Mai m'he aturat a comptar-les, però moltíssimes. A Fotogramas, me'n vaig fer un fart, de fer entrevistes. I no cal dir, a la televisió. Sempre n'he fet. És el gènere que més m'agrada. Vaig publicar un llibre, Memòries d'altres, que vindria a ser un recull de les millors entrevistes que he fet al llarg de la meva trajectòria, però explicades des de la meva perspectiva, la del periodista. És un relat de les intrahistòries d'aquestes converses. Un mirall a allò que vaig sentir davant de certs personatges.
Quina és la figura que més t'ha impressionat?
He aconseguit una cosa que crec que és molt important per aquest ofici: no ser mitòman. No tinc ídols. Tinc gent que m'ha ensenyat.
He aconseguit una cosa que crec que és molt important per aquest ofici: no ser mitòman. No tinc ídols. Tinc gent que m'ha ensenyat
Els tenies, però van anar caient?
No. Mai m'he posat al costat de ningú per fer-me una foto. I si en tinc, com una amb l'Elton John, que semblem amics de tota la vida, o amb el Richard Gere, o l'Alain Delon, és perquè me les van fer.
Vas iniciar la teva carrera com a crític musical.
Un món tancat on ens coneixíem tots. Va ser una gran escola. Com el Fotogramas. Va ser el referent del nou periodisme a Catalunya. Allà estaven tots els grans: la Maruja Torres, el Manolo Vázquez Montalbán, el Terenci Moix, l'Enrique Vila-Matas... Tots vam començar allà. Va ser com entrar al món que sempre havia somiat.
Poc després vas ser el director de Vibraciones, una de les millors revistes musicals que hi ha hagut mai a casa nostra.
Va ser una aventura fascinant, però que va costar moltíssim tirar endavant. Era una revista de pop i de rock que es podia llegir amb firmes increïbles com Oriol Llopis, Claudi Montañá, Lluis Crous, José María Pallardó, Jaime Gonzalo, Ignacio Juliá, Antonio de Miguel, Jesús Ordovás, Julio Murillo, Diego A. Manrique... I, clar està, el Constantino Romero. Recordo molt especialment una entrevista del Constantino amb el Leonard Cohen extraordinària. Vam ser la punta de llança cultural d'aquest país. Vaig haver de deixar la direcció de la revista perquè em van oferir un programa de televisió a Madrid i havia d'anar-hi cada setmana. Era impossible comptibilitzar totes dues coses. De tot allò enyoro la música.
La música?
He tingut la sort de fer una cosa que cap altre periodista d'aquest país ha pogut fer: asseure'm al piano amb l'Antonio Carlos Jobim, un dels millors compositors del segle XX. Érem a casa seva, i ell em tocava el que jo li demanava.
Més històries, sisplau.
He estat a casa de Mike Oldfield. Era al camp, prop de Londres. Plovia. Tota la casa estava forrada d'una moqueta rosa meravellosa. La cara que va posar quan ens va veure aparèixer amb totes les sabates enfangades! Evidentment, ens vam descalçar i vam fer l'entrevista. Quina tarda. També he estat a l'estudi de Vangelis. Estava preparant la banda sonora de Carros de foc. Vam anar a dinar i, en acabat, em va dir que li venia de gust fumar-se un bon puro. Fumàvem els mateixos cigars: Davidoff Chateau Margaux. Vam anar a peu fins a una botiga de puros Davidoff de Trafalgar Square i ens vam comprar un cigar cadascú. O la vegada que vaig ser a la casa de l'Alice Cooper a Beverly Hills i em va ensenyar la seva col·lecció de taüts.
Parles d'artistes internacionals, però també vas ser essencial a donar a conèixer els artistes locals.
Vaig dirigir amb el documental del Canet Rock de 1975 amb en Francesc Bellmunt. Era un moment d'efervescència en què passaven moltes coses. Algunes de molt divertides, altres de molt doloroses. Van ser els anys en què Pau Riba va publicar Dioptria. Els primers anys de Jaume Sisa en solitari... Tot això puc dir que ho he viscut. Que me quiten lo bailao'.
Eren anys divertits... T'has drogat molt?
M'he drogat. Però hi ha dues coses que em fan molt fàstic: el canuto passat de boca en boca. I després, la cocaïna... He vist tanta gent genial abduïda per aquesta droga. Sobretot als anys 80.
Els teus anys a la televisió.
Eren anys en què corria la cocaïna que no us ho podeu imaginar. I el realitzador recordo que es fumava un canuto abans de començar el programa. Per l'entorn que m'envoltava podria haver estat drogant-me constantment, però vaig començar a tenir problemes de cor i els metges em van advertir que si no anava amb compte...
Es pot ser periodista sense ser escriptor, i escriptor sense ser periodista. Passa que el periodisme et dona molta vida
Tota aquesta experiència vital ha acabat traduint-se en la teva activitat literària?
Clar! Un periodista veu més que els altres. Seqüències que acabes traslladant, amb altres noms, altres escenaris, a les teves històries. Fred als peus (2002), tret dels moments més surrealistes, és la meva vida: els meus amics, el meu barri... Allà hi ha la meva vida. Sincerament, tret de Sidonie té més d'un amant, els meus llibres són la història de la meva vida.
Quina és la frontera entre totes dues pulsions?
Es pot ser periodista sense ser escriptor, i escriptor sense ser periodista. Passa que el periodisme et dona molta vida. Però sempre pots ser Emilio Salgari i escriure sobre Àfrica només havent vist el continent en els mapes.
El teu estil, com escriptor, beu del postmodernisme, com una altra icona literària nostrada sorgida de Sants com és en Quim Monzó.
És un estil que m'agrada molt, perquè et dona les eines per escriure un relat hiperrealista, però alhora que tingui un factor màgic que el fa enlairar. Quim Monzó va ser guionista meu durant un temps.
A l'Àngel Casas Show?
Sí. Era un equip que es feien dir 'Los albóndigas', per aquella sèrie de pel·lícules universitàries americanes. Eren el Jordi Beltran, el Xavi Montanyà i el Quim Monzó. Quan sortien del programa, marxaven de borratxera. Aquest era el meu equip de guionistes (riures). Quan li vaig proposar al Monzó, pensava que em diria que no, però va acceptar. Va escriure la versió que vam fer d'Els Pastorets. Ara fa temps que no sé res d'ell. M'hauria agradat que presentés algun dels meus llibres, perquè sé que li han agradat. Ja ho farem. És un escriptor fora de sèrie. Tant ell com en Sergi Pàmies. Tot i que no són les meves principals influències.
Quins són els teus referents literaris?
Si m'hagués de quedar amb un únic escriptor, aquest seria l'Stefan Zweig. I després, tot i no ser escriptor, hi ha un llibre que em fascina: Un gran futuro a mis espaldas, l'autobiografia de Vittorio Gassman. Això és el que em queda a mi, un gran futur a la meva esquena.
Això és el que em queda a mi, un gran futur a la meva esquena
Quan escriuràs la teva, d'autobiografia?
Ja m'ho han ofert moltes vegades. Però jo ja he escrit la meva vida als meus llibres. Totes les meves novel·les juntes conformen la meva autobiografia. Suposo que algun dia ho faré, però no és el meu projecte més immediat.
Hi ha res que et preocupi?
Socialment, ecològicament... Hem deixat un món que és una merda. I això em dol moltíssim. Aquest no era el món que volia. De cop i volta, m'he jubilat, m'he assegut, he pres distància i m'he adonat que no era això. No havíem lluitat per això. Ens hem equivocat.
Estàs treballant en cap projecte nou?
He recopilat tot el que he escrit al llarg dels anys en vers. Els he ajuntat i els publicaré en un llibre que en un principi es dirà La poca fe. Però no només la poca fe religiosa, sinó la poca fe en el món actual, la poca fe en els polítics, la poca fe en l'amor... Un llibre molt dur, que, per com és de brutal, a mi mateix em fa por publicar-lo. M'ho vull pensar molt bé abans que vegi la llum.
D'una manera o altra, ja ho he dit tot. Especialment des que estic jubilat. Ara soc completament lliure
Et fa por no haver dit tot el que volies haver dit en aquesta vida?
No. D'una manera o altra, ja ho he dit tot. Especialment des que estic jubilat. Ara soc completament lliure.
Quan estaves a l'hospital, t'evadies escoltant el Serrat.
És molt amic meu. Serrat és un altre dels millors autors del segle XX. Vaig ingressar en plena pandèmia. A l'hospital la solitud era esfereïdora. La meva dona no em podia venir a veure. Les nits eren llarguíssimes. No podia dormir. Passava les hores escoltant música, sobretot el Serrat. Ell i jo som dos nanos de barri de la mateixa època. Escoltant-lo m'envaïa la melangia, però era una dolça melangia. Era el meu passat perquè molt futur no tinc. La pàtria són els anys de la infància, d'adolescència i la joventut. Aquest ha estat el meu refugi. Sempre que he estat trist, tornava al meu barri, a Sants, a passejar, i em passava tot. He tingut una vida extraordinària.