L’Helena i l’Iván han decidit abandonar la vida urbanita i aprofitar l’herència d’una tieta per traslladar-se a una masia a l’Empordà i fer-se càrrec de 500 hectàrees de bosc d’alzines sureres. Estan esperant el seu primer fill i projecten un futur millor, sostingut en la idea de reconnectar amb els orígens i amb la terra, i d’apostar per aquella fantasia rural tan romàntica, i tan poc lligada a les certeses, que passa pel cap cada dos per tres als urbanites que busquen el seu Edèn lluny de la pol·lució, els semàfors, les aglomeracions i els sorolls de la gran ciutat.
El punt de partida de Suro, primer llargmetratge del donostiarra establert a Catalunya Mikel Gurrea (Sant Sebastià, 1985), mostra una realitat potenciada per la pandèmia, i posa el focus en l’idealisme, moltes vegades impostat, d’uns, els foranis somiadors, i la desconfiança dels altres, els locals, en aquest cas els llevaires que extreuen el suro de les alzines i que no escapen del desconcert que provoca el nouvingut acabat d'arribar amb el bon rotllo per bandera i el profund desconeixement del terreny que trepitja per primera vegada.
Però Suro parla de més coses, de moltes més: la xenofòbia amb els migrants que sobreviuen a la frontera entre la mà d’obra barata i precaritzada quan no directament el semiesclavisme; la masculinitat fràgil i els canvis dels rols de gènere; el significat de la propietat privada; les lluites de classe dins la mateixa classe (baixa) que insòlitament, i dia rere dia, són quasi més cruentes que les altres, les lògiques, les dels dèbils contra els poderosos; el progressisme de façana, o de discussió de bar, paraules que s’endú el vent, o més aviat la Tramuntana. En aquest sentit, i d’alguna manera, la pel·lícula també posa al damunt de la taula la resposta del bosc, de la natura, contra l’agressió humana, amb l’amenaça eterna dels focs forestals que podrien acabar amb tot plegat.
Fent reflexionar l'espectador
“Ja coneixem tant la pel·lícula i tenim tanta confiança que només tenim ganes de compartir-la, que la gent en gaudeixi i d’això que hem detectat en algunes projeccions: que la gent en parla, perquè a Suro hi ha molta substància, té molta xixa”, ens explica Pol López, feliç amb el seu primer paper protagonista en cinema després de convertir-se en una figura ben rellevant del panorama teatral del país, gràcies a èxits tan inqüestionables com Hamlet o El curiós incident del gos a mitjanit.
Esperem que la pel·lícula no deixi indiferent, que generi reflexions en l’espectador
“És veritat que, com fa dos mesos ja la vam estrenar al Festival de Donosti, tinc una mica la sensació d’un bucle infinit promocional. Els nervis forts els vaig passar llavors, ara les ganes, com diu el Pol, són de que la pel·li arribi a les sales i la gent s’hi acosti, i tant de bo que els faci sentir moltes coses. En Mikel sempre diu que espera que la pel·lícula no deixi indiferent, que generi reflexions en l’espectador, i això crec que sí succeirà, per la reacció a les projeccions prèvies”, afegeix Vicky Luengo, l’altra part de la parella protagonista, que recorda el pas de Suro per Sant Sebastià, on es va endur el premi Fipresci i l’Irizar al Cine Basc.
Un guió preciós
L’actriu, guanyadora d’un grapat de guardons per la seva feina a la sèrie Antidisturbios, i amb sòlida trajectòria en cinema: Chavalas, El sustituto, Las leyes de la termodinámica... i teatre: recentment estrenava El Golem al María Guerrero de Madrid, ens explica que va tenir zero dubtes a l’hora d’acceptar participar a Suro: “Era un guió preciós, molt ben escrit, amb un personatge femení brutal. Em va fascinar. Vaig trucar de seguida el Mikel i li vaig dir que estava dins, de cap!”. Pol López, per la seva banda, formava part del projecte des dels seus inicis, després d’haver treballat en un curtmetratge de Gurrea, Primo, l’any 2008: “Jo estudiava amb la parella del Mikel, i érem molt amics. Coneixia la història des del principi. Havíem fet unes improvisacions, uns assajos, en una residència del Festival de Sant Sebastià, a la Zineskola de Donosti, i havia vist créixer un guió que ja m’interessava des de l’inici, com es convertia en una cosa molt completa. Ja és apassionant veure com s’arma i com s’estructura una bona història, i després t’adones del domini del llenguatge audiovisual, dels recursos de direcció... Veure-ho tan d’aprop ha estat molt enriquidor”.
En aquest sentit, és sorprenent la maduresa que mostra el debutant Mikel Gurrea com a cineasta, en la posada en escena, en posar el focus en les contradiccions dels personatges o en la construcció d’una atmosfera opressiva, asfixiant, que dona a l’espectador la sensació de ser al mig d’un polvorí a punt d’explotar. Crea escenes d’una potència extraordinària, com els dos balls que, en una sort d’explosiu joc de miralls, obren i tanquen la pel·lícula. I aconsegueix l’excel·lència de la seva parella protagonista, a qui preguntem què han descobert l’una de l’altre.
Compenetració total
“Jo vaig disfrutar molt treballant amb el Pol. Li he dit moltes vegades, que va ser superfàcil, per la seva predisposició, per la seva concentració, per la preparació prèvia, tota una sèrie de coses que resulten molt inspiradores i animen a anar en la mateixa direcció. Vam treballar des d’un lloc molt semblant, em vaig sentir molt acompanyada. L’altre dia veia la pel·lícula i pensava que estem molt bé. No em refereixo al fet que siguem bons actors, sinó al fet que notava que ens compenetràvem molt bé, que vam connectar, i això em fa sentir molt orgullosa”, explica ella. “A banda que la Vicky sigui una persona estupenda, hipergenerosa, i que és una passada com juga... Destacaria com s’apodera de les qüestions més internes del personatge, les més secretes, que li donen una entitat, una autenticitat, una versemblança. Tota aquesta feina que fa d’entendre els motius més intrínsecs del personatge, els aspectes més amagats. I això ho fa molt bé, m’ha inspirat molt i m’ha encantat!”, respon ell.
Fer Suro ha estat una d’aquelles feines que et fan sentir realitzat
És probable que Suro es converteixi en un punt subratllat i en negreta als currículums de la parella d’intèrprets. Una d’aquestes feines que passa a ser punt d’inflexió. “Personalment sí que ho és”, afirma Pol López: “No tant pel que pugui passar professionalment com per les condicions de rodatge. Treballar tan a gust, amb qui vols, en una història que t’interessa, en aquest sentit hi ha una sensació de plenitud absoluta. Què bé haver fet una pel·lícula com aquesta! Més enllà, un no sap res, ni ho ha de saber, ni tampoc ho vol saber, no és res en el que t’hagis de centrar. Però sí que és cert que ha estat una d’aquelles feines que et fan sentir realitzat”.
És molt difícil mesurar l’impacte professional que pot tenir un personatge. I si em passés el dia mesurant això... deixaria de ser actriu, perquè passaria molta angoixa
La seva companya de repartiment recull el guant: “Jo estic molt orgullosa del què hem fet. Coincideixo amb el Pol que Suro tindrà un impacte més personal que no pas professional. Perquè, a més, les conseqüències professionals d’una feina mai són gaire clares, mai són una veritat absoluta. És veritat que pot haver-hi algú que et cridi per una feina després d’haver-te vist a Suro, però potser tu no t’assabentes mai que aquesta va ser la causa. És molt difícil mesurar l’impacte professional que pot tenir un personatge. I si em passés el dia mesurant això... deixaria de ser actriu, perquè passaria molta angoixa, és tot tan incontrolable que no hi hauria res més que frustració. Entre altres coses, perquè a les teves mans no hi ha res més que haver fet una interpretació tan bé com saps, i gaudir-la el màxim possible”.
Projeccions de futur
Els preguntem a Pol López i a Vicky Luengo si ells, com els personatges protagonistes de Suro, també fan projeccions de futur. “Per mi, el que està bé és saber que tens feina al davant, i que el projecte immediat en qüestió et resulta interessant, més enllà d’això no penso gaire en res més”, explica López. “Jo fa anys sí que projectava, volia viure de la meva feina, tenir la sort de no haver de fer altres treballs per sobreviure, que en aquest ofici no és una cosa tan evident”, remata Luengo. “L’estabilitat no és tan freqüent, és difícil, i això sí que era una circumstància que projectava. Com el desig de fer personatges bonics, o de poder seguir fent teatre, combinar-lo amb l’audiovisual, aquestes coses sí que d’alguna manera les mantinc i les projecto”.
Aquesta estabilitat de què parla l’actriu sí que sembla una realitat per tots dos. Ella està en ple rodatge d’una sèrie per Amazon Prime, Reina Roja, on interpreta la protagonista: “És la persona més intel·ligent del planeta, amb un coeficient intel·lectual de 242. Forma part d’una organització secreta que es dedica a investigar o resoldre crims massa complicats pels cossos policials convencionals. Viu amb una gran culpa, un gran dolor, per allò del gran poder i les seves conseqüències. Està sent un rodatge molt intens i difícil, però m’ho estic passant molt bé”, diu. Pol López, per la seva banda, està assajant l’obra de teatre Hedda Gabler, sota la direcció de l’Alex Rigola, que s’estrenarà a finals de desembre al Teatre Lliure de Gràcia i que modernitza el text d’Ibsen.