“La crisi dels 40 no ha arribat, les coses em somriuen, ho recordo i ho valoro i en soc molt conscient, i estic enormement agraït”. La ratxa professional de Quim Gutiérrez (Barcelona, 1981), sumada a la seva paternitat recent, fa que l’actor visqui un moment especialment feliç. Acaba de rodar els nous llargmetratges de Cesc Gay i d’Isaki Lacuesta, i té a les cartelleres la producció francesa Madeleine Collins, un apassionant drama estructurat com si d’un thriller de Hitchcock (o de Claude Chabrol, o de Roman Polanski) es tractés.
Apassionant i desconcertant
Madeleine Collins és una pel·lícula apassionant i desconcertant a parts iguals, que va deixant pistes fins que el trencaclosques pren sentit, i que explica la història d’una dona que manté una doble vida: “És un personatge femení molt ric, amb molts matisos. Juga amb tota una qüestió d’identitat ben interessant. Et fa dubtar de si és una persona amb una malaltia mental galopant o si està a la frontera de tenir-la. A mi em recorda en certa manera a Walter White, el protagonista de Breaking Bad: viu una crisi, descobreix una habilitat que no sabia que tenia, legalment qüestionable, però que el satisfà, el fa feliç. I a la Judith li passa una mica el mateix, troba un benestar mantenint aquestes dues vides, per un costat una relació més convencional i tranquil·la, i per l’altra, una de més passional, suposo que d’empotraments contra la paret”, ens explica. L’actor interpreta aquesta parella no oficial, però aquest és només un punt de partida que va molt més enllà, amb insospitats girs de guió de què l’espectador pot esperar. “Tinc la sensació que l’aposta funciona molt bé. Em sembla molt difícil mantenir aquest equilibri, fer la correcta combinació d’elements per no desvetllar massa fins arribat el moment...”, afirma.
És sorprenent quan en una pel·lícula no només va tot bé, sinó que també hi ha molta química, i passen coses
A la pel·lícula, Quim Gutiérrez comparteix repartiment amb Virginie Efira, probablement l’actriu més en forma del cinema francès, vista a títols com Benedetta, El reflejo de Sibyl o Adiós, idiotas. Pel nostre home, la seva companya és una animal. "Ha tingut una trajectòria professional molt particular, perquè va començar a la televisió fent un programa per a nens, va presentar el temps i un programa tipus Operación Triunfo, abans de saltar al cine amb comèdies romàntiques, per acabar fent cinema d’autor. És una dona amb els peus a terra, molt planera. Ens vam entendre molt bé des del principi, des de la prova que vam fer junts. M’ho va posar molt fàcil. Quan fas un càsting amb algú amb una trajectòria tan potent, arribant d’un altre país, vas preparat per tot: si hi ha mal rotllo has d’estar molt zen, perquè són moments estranys, on et pots sentir exposat, vulnerable. És sorprenent quan no només va tot bé, sinó que també hi ha molta química, i passen coses. Al rodatge hi havia moments que em sentia una mica perdut, per la mateixa dinàmica de la pel·li, i va ser fantàstic poder-ho compartir amb ella, assajar coses junts, fer equip. No sempre passa, que pots fer aquesta feina braç a braç amb un partenaire”. A banda d’Efira, l’actor comparteix una seqüència amb un mite del cine, Jacqueline Bisset. “Espectacular! D’entrada impressiona. Quan la coneixes t’adones del carisma i l’aura personal que té. Jo la recordo a Bullit, amb l’Steve McQueen. Vaig tenir un crush, era guapíssima. Segueix sent una dona guapíssima, encantadora, amb el cap molt ben moblat, i és un exemple en com s’ha fet gran, perquè és evident que per una actriu és molt dur envellir dins la indústria”.
Fantasia francesa
No és la primera experiència a França del protagonista de films com Azuloscurocasinegro (2006), Primos (2011) o Anacleto: agente secreto (2015). Fa vuit anys ja va viure el repte amb Los ojos amarillos de los cococrilos (2014), i des de llavors, ha anat tres o quatre vegades a París per fer càstings i obrir unes portes que formen part d’un desig molt confessable: “Tenia la fantasia que, sent català, potser podria tenir un accent francès raonablement passable. Vaig aconseguir fer una pel·lícula i ara n’he fet dues més, Madeleine Collins i École de l’air, que acabo de rodar. I la nova de l’Isaki Lacuesta també està feta a França i en francès”. Tot un repte per l’actor, que, sumat a la seva aventura a Hollywood, traient el cap a Jungle Cruise, representa una internacionalització que es podria traduir en la necessitat de buscar nous reptes. “Quan em posen amb gent d’una altra indústria diferent de la meva, en una mena de balança interna, intento avaluar si estic o no estic a l'altura. Fins ara he sortit ben parat en aquesta autovaloració, el joc funciona. Potser em poses a fer una escena amb Joaquin Phoenix i em cago als pantalons”, diu deixant anar una riallada.
La indústria francesa és molt potent, amb un espectador molt fidel, que estima molt el cinema, i això obre el ventall d’opcions
Gutiérrez continua reflexionant al respecte: “Sé que hi ha un període on jo m’avaluo i els altres m’avaluen a mi, però ràpidament queda clar si la cosa funciona o no. I més si fas un personatge amb escenes complexes. Jo curro molt, agradaré més o menys, però arribo al set, o als assajos, amb la feina feta. I de seguida es veu si soluciono la seqüència o no, i per la meva banda miro als ulls del company i veig si juga amb mi o si va per lliure. Encara que estiguis en un context on no et coneixen, al damunt de la taula hi ha el que et dona l’experiència. I jo arribo al plató i sé la feina que he de fer, com puc alleugerir o facilitar el treball de cada departament, i miro de saber com es diu la gent de l’equip, hi ha una voluntat de ser respectuós i agradable amb tothom, de generar bon rotllo”. La seva experiència amb Madeleine Collins ha refermat la idea de Quim Gutiérrez que la maquinària del cinema francès és envejable a molts nivells. “La indústria francesa és molt potent, amb un espectador molt fidel, que estima molt el cinema, i això obre el ventall d’opcions. Hi ha una enorme diversitat de pel·lícules diferents i de personatges. Els que m’ofereixen a Espanya són molt menys variats que els que he fet a França. Feia molt de temps que no tenia la possibilitat d’abordar un personatge dramàtic amb aquest tipus de perfil. Per això el vaig gaudir tant, perquè no és freqüent que em pugui liar la manta al cap i investigar tant com he fet amb aquesta pel·lícula”.
Aquell nen de Poblenou
Amb un present i un futur professional i personalment feliços, com recorda Quim Gutiérrez aquell nen que va començar les seves primeres passes amb la mítica sèrie de TV3 Poblenou? “El tinc molt present. Relacionat amb la meva paternitat, he netejat el traster, he tirat un munt de coses, però conservo els vídeos en VHS, gravats per la meva mare, de la sèrie sencera. I tinc un aparell que em funciona. També guardo un munt de fotos que ens feien per proves de vestuari. Així que tinc visualment molt present com era llavors i com ho vaig viure. En guardo molt bon record. És que ara tothom té mil imatges en vídeo, és molt fàcil, però llavors, si no et dedicaves al que em dedico jo, no era tan habitual tenir aquesta consciència tan present com eres i com canvies. Per a mi Poblenou va ser una experiència formativa espectacular. Potser va ser dur tenir un reconeixement a una edat on ets tan sensible, amb gent a la qual li agrades molt i gent que et detesta...”.
Poblenou va ser una experiència formativa espectacular
Hauria estat molt pitjor debutar avui, amb Twitter escopint odi: “Seria horrible! És que ara... els nanos que fan Élite, per exemple, no m’agradaria gens estar a la seva pell. No vull comparar un èxit a Catalunya i un d’internacional, però és que se te’n pot anar molt l’olla! Has de tenir una base de suport familiar i d’amistats que et mantinguin els peus a terra, que t’ajudin a triar les coses que són importants o que et permeten desenvolupar-te com a persona a llarg termini. Ara hi ha una necessitat de notorietat exageradíssima, una dictadura dels likes, les xarxes socials... és molt lògic que els afecti”, remata.