Fa 60 anys que és sobre els escenaris, sota els focus mediàtics, sense deixar indiferent. És una llegenda, el Sinatra de Linares, diuen de l’home a qui una crítica de la revista Variety comparava amb Elvis Presley, Bob Dylan i Tom Jones. L'artista que va actuar a l’Olympia de París, als millors casinos de Las Vegas i al mític show televisiu d’Ed Sullivan. Inimitable, malgrat que imitar-lo sigui un clàssic en espectacles humorístics o als karaokes en petit comité.
Raphael s’ha passejat aquests dies pel Festival de San Sebastià per presentar Raphaelismo, una sèrie documental que produeix Movistar i que s’estrenarà l’any vinent. Dirigida per Charlie Arnaiz i Alberto Ortega (directors d’Anatomía de un dandy, sobre la figura de Francisco Umbral), i amb una factura magnífica, explica la trajectòria personal i professional de Rafael Martos Sánchez, l’home que va immortalitzar temes com "Yo soy aquel", "El tamborilero", "Qué sabe nadie" o, evidentment, "Mi gran noche". Entrevistem un cantant conscient de la seva grandesa: “Soc únic, el que jo faig no ho fa ningú més, encara que alguns han tractat d’imitar-me”.
Cartell de Raphaelismo al festival de cinema de Donosti. Foto: EFE
Guanyar sense guanyar
En un moment del segon dels quatre capítols de Raphaelismo, el que Movistar ha ensenyat a la premsa i ha projectat al Festival de Donosti (val a dir que encara s’estan acabant els darrers retocs abans de tenir la sèrie completa), un jove Raphael ja ho té clar: “Jo no em fixo en el que fan els altres, vaig a la meva”, mentre de fons sonen les notes de "Digan lo que digan".
Era l’època en què el Festival de Benidorm l’havia convertit en una estrella nacional, i Televisió Espanyola i les forces vives d’aquella Espanya del Desarrollismo el van escollir per representar el país a Eurovisió. Hi va anar dues vegades, el 1966 amb "Yo soy aquel", i l’any següent amb "Hablemos del amor".
No va guanyar, ni amb l'un ni amb l’altre, i allò va caure molt malament a l’habitualment inflamat orgull patriòtic, ferit en una derrota que per Raphael no ho va ser tant: “Imagina’t si arribo a guanyar, amb l’embolic que hi va haver”, ens explica. Tothom cridava: "tongo, tongo", però a ell no el va afectar gaire la cosa: “Sense guanyar, vaig guanyar. De vegades s’ha de perdre per guanyar. No sé si hauria viscut tot el que va venir d’haver quedat primer”.
L’artista era, potser, el màxim representant d’un país que encara vivia sota el comandament del dictador Franco, però que tractava d’exportar una imatge més amable i oberta al món. Aquell Desarrollismo on tothom podia conduir un Seat 600 i comprar-se un piset en còmodes terminis, i que començava a rebre turistes en bikini a les seves platges. El mateix Desarrollismo que amagava les fuetades a la llibertat d’expressió, de reunió, d’ús de la llengua, quasi de pensament.
Deien que era el cantant favorit de Carmen Polo de Franco, i, de fet, va arribar a cantar al Palacio de El Pardo pel dictador. Ell sempre ha defensat que en aquella actuació era un més entre molts d’altres artistes de l’època. I ens explica que mai s’ha volgut implicar en política, ni llavors ni ara: “Crec que és una mica fatu, presumptuós, dir que jo he representat Espanya. És dir massa. Jo, en realitat, em represento a mi mateix. Però si en algun moment m’ha tocat fer-ho, simbolitzar internacionalment el meu país mai ha estat un pes, perquè sempre m’he sentit molt orgullós de ser espanyol. Però com jo mai m’he ficat en assumptes polítics, feia aquesta representació tan content”.
El cantant Rapahel és l'eix central de la docusèrie de Movistar, Raphaelismo
El 'crooner' de Linares
A Raphaelismo queda claríssim l’impacte que va tenir la seva aparició a Espanya, però també arreu d’Europa. Va cantar a l’Olympia de París, a Londres, a Mèxic, als Estats Units... “Que un crític de Londres em comparés amb Elvis, Bob Dylan i Tom Jones... aquella crítica de Variety em va deixar apatacutao! Era increïble. Vaig anar al show que Ed Sullivan feia a la televisió nord-americana, i que era el programa més vist del país. Aquells anys van ser molt forts, molt”, ens recorda.
Però de seguida intenta retallar qualsevol repunt de vanitat, ni quan el periodista, rendit admirador des que el va veure damunt d’un escenari per primera vegada, li deixa anar que és una llegenda: “Si et dic la veritat, a mi tant me fa que em diguin que soc un mite, una llegenda, són adjectius amb els quals em quedo completament igual. Aquestes etiquetes sempre m'han importat molt poc”.
De fet, en un moment de Raphaelismo, la dona del cantant, Natalia Figueroa, explica que, en el moment de conèixe’l, esperava a algú molt més vanitós: “Ella pensava que tots els artistes som insuportables, i amb mi es va endur una sorpresa. I li segueix durant després de quasi 50 anys de casats”. El periodista en coneix a uns quants, d’artistes insuportables: “No puc opinar al respecte, ni confirmo ni desmenteixo, no m’estiris la llengua”, respon deixant anar una enorme rialla.
Una mica més de massatge, perquè l’entrevistador i la sèrie de Movistar comparteixen l’opinió que els karaokes són un termòmetre d’on està un artista dins l’imaginari popular: “És una cosa fenomenal, això que et cantin a un karaoke. Els karaokes i les places dels pobles són el que marquen la diferència, el que et fan estar a la glòria”. I s’hi està bé, a la glòria? “Se sent molta responsabilitat, et sents molt jutjat per tot el món. Cada vegada que fas un nou treball, o que fas un concert, saps que molta gent està esperant per dir la seva. Tens la pressió de seguir agradant, i això sempre és complicat. Però sentir-se estimat per la gent és meravellós. T'asseguro que t’alimenta l’ànima el saber que en qualsevol moment hi pot haver algú escoltant la teva música, o pensant en tu. Això sí que és arribar a un lloc important a la vida...”.
Rapahel i la seva dona Natalia Figueroa a la presentació de Raphaelismo al festival de cinema de Donosti. Foto: EFE
60 anys sota el focus
Raphaelismo s’estrenarà celebrant sis dècades de l’artista sota el focus del públic. Una insòlita quantitat de temps on la seva popularitat s’ha mantingut sense gaires alts i baixos, ni tan sols quan, amb el final del franquisme, van arribar moviments musicals i culturals com la Movida o els cantautors, que amenaçaven als intèrprets melòdics que triomfaven els anys anteriors. “Què vaig fer jo llavors?”, ens interroga Raphael: “Tancar els ulls”.
En aquest punt cantusseja unes frases de la cançó "Cierro mis ojos", i continua: “No fer cas dels canvis que venien, seguir sent jo mateix. De fet, vaig fer el meu disc més important, amb temes com "Qué sabe nadie" o "Yo sigo siendo aquel". Per moltes transformacions que hi hagués al món que m’envoltava, jo tenia clar que havia d’insistir i seguir sent jo, seguir fent el què feia i com ho feia, continuar amb la meva música. Amb compositors com Manuel Alejandro o José Luis Perales al costat, tenia clar que no m’equivocaria. Això sí, necessitava més camp per córrer, i vaig creuar l’oceà, i vaig viure un temps a Mèxic i als Estats Units, i vaig treballar moltíssim allà. Però el públic espanyol mai no es va oblidar de mi, i quan vaig tornar va ser fantàstic”, recorda.
I és que qualsevol que hagi viscut un concert d’aquest animal de l’escenari se n’adona ràpidament que és un fenomen transgeneracional. “És veritat, i realment no sé com ho he aconseguit. És sorprenent, perquè m'adono que he tingut sempre un públic molt fidel, i que poden passar 20 o 30 o 40 anys i encara segueixen allà. És aquest públic el que m'ha posat on soc, i no pas cap maniobra política. Estic on estic per la gent. Crec que té a veure amb el treball diari, amb la constància, amb sortir a donar-ho tot cada vegada que pujo a un escenari. Al final, si dones afecte amb el teu art, amb el teu treball, seràs correspost. Però no tinc ni idea de com s'aconsegueix arribar a públics de generacions diferents. De vegades hi ha persones que m'expliquen que s'han enamorat amb les meves cançons, i suposo que sóc responsable d'algunes bodes ... i d'alguns batejos (rialles). Suposo que a les cases d'aquests pares han sonat discos meus, i imagino que han aconsellat després als seus fills que s'atreveixin a anar a algun concert a veure’m, encara que sigui només una vegada. I aquest o aquesta jove, si va a veure’m, ja no en sortirà! (riu). No se m'acut una altra explicació”.
Donar-ho tot, fer concerts de tres hores a la seva edat, tenir una energia envejable. Què deu sopar aquest home? “Doncs la veritat és que no menjo gaire, no sóc gens golafre”, diu entre rialles. “El que passa és que m’agrada més un escenari que a un tonto un llapis. Enganxa molt, això d’actuar en directe, veure el públic tant da prop, els seus somriures, els seus aplaudiments... és la millor gasolina. No sé d’on trec l’energia, soc així, soc feliç fent el que m’agrada i parlant del que m’agrada. Potser el secret és la passió que li poso a les coses, que és autèntica. En tot cas, no tinc cap intenció de baixar de l’escenari, em torna boig”.
Raphael, un cantan a que li "agrada més l'escenari que a un tonto un llapís". Foto: EFE
Raphael, actor
No és la primera vegada que Raphael és un dels protagonistes d’un Festival de San Sebastià. L’any 2015 va presentar Mi gran noche, d’Álex de la Iglesia, el seu retorn al cinema després del grapat de pel·lícules que va protagonitzar els anys 60. Tres d’elles: Cuando tú no estás, Digan lo que digan i Al ponerse el sol, a les ordres del recentment traspassat Mario Camus: “Era una persona meravellosa i un gran director. És qui em va donar l’oportunitat de fer cinema, després de fer-me un parell de proves. I allà va néixer una amistat que ha durat tota la vida”, recorda, abans d’avisar: “M’encantaria tornar a fer cinema, però avui en dia és molt complicat per un artista que treballa tant i que fa tants concerts com faig jo.
Als anys 60, quan vaig fer mitja dotzena de pel·lícules, les coses anaven diferents: venia un productor amb un guió i una oferta econòmica per tenir-te a disposició de la pel·lícula durant les setmanes o mesos necessaris. Si t’agradava i l’acceptaves, ho tenies clar. Ara tot és més incert, trobar el finançament pot eternitzar-se, i després, quan l’aconsegueixen, potser et truquen avui perquè t’hi incorporis demà passat. No pots comptar-hi gaire...”
Acabem la xerrada amb un Raphael que, sabent que Revers és un mitjà català, deixa clar que aquí se sent molt estimat: “Des del meu debut a Barcelona, a les festes de Gràcia, sempre compto amb el públic català. Llavors ens vam ajuntar amb Joan Manuel Serrat, amb Quico Pi de la Serra, amb l’Ovidi Montllor... també hi havia la Mary Santpere, que després va ser bona amiga meva. I des de fa molt de temps l’estimació és mútua!”.