Roger Mas és un vers lliure en el nostre petit país sonor. Ell diu que és un bolet que no troba el seu bosc. Massa jove per ser un jutge de la cançó, massa gran per ser un emblema del nou pop.
I així, aliè a tota corrent i tendència arrossegadora, ha anat teixint una trajectòria que no ha viscut mai sotracs creatius ni ha regalat obres menors. Una carrera que enguany arriba als 25 anys. Efemèride que Roger Mas celebra publicant un nou disc d'estudi, Totes les flors (Satélite K, 2021), treball que apareixerà divendres vinent dia 17.
Roger Mas, el cantautor de Solsona...
El primer lloc on poses els peus, el lloc on obres els ulls, la realitat més immediata és la que et marca. Però no deixa de ser un fet circumstancial. En les coses importants, les més bàsiques, l'experiència humana és molt similar a tot arreu. En aquest món occidental que ens ha tocat viure, cada cop tot se sembla més.
Veure el món, però, allunyat de la gran ciutat, et deu oferir uan perspectiva diferent.
Jo no fujo de Barcelona. Jo, de fet, gaudeixo de la ciutat. Molts catalans estem de sort: vivim amb espai, a prop de la natura, però tenim una gran ciutat com Barcelona, un pol cultural molt potent, a un tir de pedra, a una hora i mitja de cotxe, que pot semblar molt, però que a la mateixa ciutat és el que trigues per anar d'una punta a l'altra amb transport públic. No existeix un aïllament real. Barcelona forma part de la nostra experiència des de petits.
Vas començar en la música tot just ara fa 25 anys.
Era molt nostàlgic fins que vaig començar a tenir una motxilla. Vaig ser nostàlgic fins als 40, però no només del passat sinó del que havia de venir, de l'abans i del després. Ara ja estic molt més al dia.
És molt millor ser nostàlgic del futur perquè te'l pots modelar a la teva mida.
Passava molt més temps pensant en el que havia passat i el que havia de venir, que no pas en el present. Invertia molt de temps reelaborant els records i les esperances. Ara ja no. Ara gaudeixo molt més del present. Ha estat tan intens el present en els darrers anys que he hagut de baixar dels núvols.
El que has assolit se sembla al que imaginaves quan començaves?
No! Aleshores era molt més pel·liculeru.
Fa 25 anys els periodistes no volien fer servir la paraula cantautor perquè era poc menys que un insult
25 anys enrere no hi havia res més desfasat i anacrònic que un cantautor.
Els periodistes no volien fer servir la paraula cantautor perquè era poc menys que un insult. Els sabia greu. Sempre m'he sentit bastant sol.
Sí?
Sí. Els de la meva generació han optat per fer altres coses. Sempre m'he sentit un bolet que no estava al seu bosc. Potser això sí que té a veure amb el fet de ser de Solsona, un lloc que no és pla ni és muntanya, que la parla no és ni oriental ni occidental, no és sec ni humit... Està al mig de tot, guitant a tots els altres.
I a Solsona també et senties una criatura estranya?
A Solsona més! A Solsona encara era molt més estrany. La Solsona on jo vaig créixer era una ciutat petita, però es feia vida urbana. Solsona és diferent d'un poble. És una ciutat on hi ha bisbe... (riures), i això implica que hi ha tota una sèrie d'oficis: advocats, procuradors, registre de la propietat, capellans, seminaristes... Tot un seguit d'oficis i personatges que en un poble petit no hi són. Hi ha tot el que hi ha en una ciutat, però aquesta és la ciutat més petita del món. I com és tan petita, tot i ser urbana, és molt opressiva. Ara ja no ho és tant, perquè volem molt físicament i tecnològicament, però aleshores ho era molt. La música em va servir per fugir d'aquesta opressió.
Quan eres petit què volies ser de gran?
Jo el que volia era muntar-me un món a mida perquè el que em venia donat no m'agradava. A mi m'agrada replantejar-me les coses cada 5 minuts. Tenir la meva opinió de les coses i no formar part de cap capelleta. Potser per això també sempre m'he sentit sol en el gremi de músics i cantants catalans. Però és la manera que sempre m'ha agradat fer les coses.
Ja de petit?
Sí. HI ha gent que pensa que si coincideixes amb ells en una cosa, has de coincidir en tota la resta. I no és així. No m'agraden els pensaments uniformes, sinó pensar sobre cada cosa. Per això no sempre coincideixo amb la majoria. M'agrada coincidir i xocar amb la gent.
Sempre m'he sentit un bolet que no estava al seu bosc
Com vas descobrir la música?
Per l'avi, que era músic d'orquestra. Ell em va transmetre aquesta emoció. A mi estudiar solfa i fer les coses ben fetes no m'agradava gaire. En canvi, l'avi només volia que jugar amb el seu nét. Així, ell agafava el saxo i a mi em donava el clarinet. Em donava molt poques instruccions, l'únic que volia era passar una bona estona amb el seu nét, i jo m'ho passava bomba imitant-lo. Va ser així com vaig descobrir que la música era divertida. Amb el temps ja vam intentar treballar-ho i fer-ho bé, però al principi només era diversió.
L'avi formava part d'aquells músics de carrer de Solsona que reivindica Eduard Gener en el seu tema 'Catalan Second Line'.
És ben curiós perquè en aquell vídeo apareix l'altre avi, el que no era músic (riures). Per carnaval, a Solsona, sortien a tocar instruments pels carrers gent que no en sabia. I allà al vídeo, surt l'avi Peret tocant el trombó. No en tenia ni idea (riures). Però l'avi Joan no hi surt. L'avi Joan era músic de veritat. Tocava en una orquestra i marxaven a la Vall d'Aran. Eren els anys 40 i s'estaven tota una setmana al mateix poble fent tota la festa major. Feien el ball, les sardanes, la cercavila... I sempre tornaven sense un duro (riures). Estaven tants dies fora que costava més anar i tornar i l'estança que el que cobraven.
L'ofici de músic.
Suposo que sí, que aquest era l'ofici de músic. Sí que tinc clar, però, que era una cosa molt bonica.
Tu ets músic?
A mi la paraula que sempre m'ha agradat més ha estat la de cantautor, terme que també inclou el fet de musicar poesia. És aquest camí que hi ha entremig de ser un gran músic entre poetes i un gran poeta entre músics. O al revés. Ser un mal músic entre músics i un mal poeta entre poetes. Una indefinició que m'agrada i que comparteixo amb en Sisa. Som dues persones que no tenim un ofici concret: no som ni pensadors, ni poetes, ni músics, però veiem el món a través de tots tres prismes.
Com et projectes d'aquí a 25 anys: fent cançons, escrivint, pensant...?
Escriure i compondre és el que dóna més sentit, però cada vegada és més difícil. Totes les flors és el meu onzè disc. He publicat gairebé 300 cançons... Cada vegada he d'esperar més per aconseguir estar satisfet amb allò que creo. A mi el que realment m'agrada és sortir a tocar. És el que em connecta amb el meu avi.
Cada vegada he d'esperar més per aconseguir estar satisfet amb allò que creo
També tornes a casa sense un duro?
Jo miro de portar algun calé (riures). Miro de fer-ho millor que el meu avi. Aquí hem après. També, l'actual, és una situació menys precària que la seva: una orquestra de ball dels anys 40 del segle XX, en plena postguerra. Ja podien estar contents si els donaven menjar i quatre granes dels postres de músic. Es diu postres de músic per això, perquè eres les quatre ametlles i avellanes que els donaven i es podien guardar a la butxaca de l'americana.
Vas descobrir la música a través del teu avi, però com vas apropar-te als sons més actuals, del moment?
No em sentia molt afí amb què es feia aleshores. Eren els anys del grunge, una resposta a la pompositat dels anys 80, i en aquesta cosa ja hi connectava. Era una mena de hippisme discret.
Hippisme nihilista.
Va ser quan l'Oliver Stone va fer el biopic sobre els Doors i a través seu vaig descobrir la Velvet Underground que vaig començar a interessar-me per aquest rock amb preocupacions literàries. I després vaig descobrir Pau Riba i Jaume Sisa, i ser conscient que aquí també es feia música amb aquesta pulsió literària. Manuel Vázquez Montalbán deia que, en contradicció amb la poètica col·lectiva de la Nova Cançó, el Sisa i el Riba explicaven molt bé el món des de l'existencialisme personal: què pinto jo aquí. A mi això m'interessava moltíssim. Mai vaig estar al dia. Aquesta era la gent que m'interessava.
Dues figures capitals de la nostra cultura pop els quals aleshores ningú no feia cas tret de tu.
Sí. I no em deixava de sorprendre. Passa que a casa sempre s'havia escoltat música, però més enllà de 'Noia de porcellana' o 'Qualsevol nit pot sortir el sol' es desconeixia el volum discogràfic de tots aquests cantautors, amb Riba i Sisa al capdavant, però que darrere venien acompanyants de molts més noms, com podien ser Ia & Batiste.
No hi havia els mitjans. No hi havia una iCat que descobrissin els nostres clàssics (ara tenim iCat però tampoc és que els facin molt de cas, als clàssics de la nostra música).
També hi ha l'element aquest de connexió amb la infància, i el que ens cantaven els mestres de colònies, o el que cantàvem amb els escoltes als focs de camp.
Anaves al cau?
Sí.
Vas aprendre a tocar la guitarra allà?
No, li vaig robar a la mare. Però la música del Riba i el Sisa tenia tota una connexió amb aquest univers.
Els cançoners dels agrupaments escoltes no podien faltar les cançons de Llach, Sisa, Riba, Esquirols, Raimon...
Passa que en aquells cançoners no hi havia les cançons amb lletres adultes. Aquestes les vaig descobrir més endavant.
Tenia ganes de dir coses, però no em venia gens de gust compartir-les
Fas 25 anys de cantautor i ho celebres publicant Totes les flors, un disc que expliques que t'ha pres 10 anys.
Una mica sí. A la casa d'enlloc (2010) va ser l'últim disc amb lletres sense despistar. Després va venir el disc amb la Cobla Sant Jordi (2012), que va ser molt divertit. Més tard va venir Irredempt (2015), que em venia molt de gust perquè no havia fet mai un disc jo sol amb la guitarra. Em feia molta il·lusió defensar això. I Parnàs (2018) va ser el fet de voler recollir en un sol disc tots els poemes que havia anat musicant. Per salvar els 25 anys havia de publicar un disc nou. A més, feia anys que tenia ganes de dir coses, però no em venia gens de gust compartir-les.
Ara sí?
Després de 25 anys he trobat la manera de fer-ho.
Com?
Doncs el mateix recurs que feia servir quan començava: convertir les lletres en poesia i amagar en la poètica allò que vull dir, però que no vull que s'entengui. Vull connectar amb el públic, però sense acabar d'explicar tot el que canto. L'important és connectar amb les emocions. No cal explicar-nos. La carnassa, quan l'exposes, embruta. I a més, la gràcia és que els significants estiguin oberts. Això és el que també m'agrada com oient. És el que feien cantautors com Leonard Cohen: intuïes que les seves lletres anaven a fondo, però no acabaves d'entendre què volia dir realment. No s'ha de concretar.
Un disc que t'ha portat 10 anys fer, però les cançons són d'ara, les has escrit en els darrers mesos.
Alguna part d'alguna cançó és antiga, però tot és bastant recent, sí.
Les cançons necessiten temps?
Les cançons han de reposar, sí. Necessiten que les deixis un temps, i que tornis a elles per polir-les i netejar-les. Una feina, aquesta, que m'agrada molt.
On neixen les cançons?
Jugant. Provant coses diferents. Provant, a vegades i fins i tot, coses absurdes. Muntant i desmuntant. Posant, traient... Un procés obsessiu i compulsiu. Però si a la vida normal tenir un TOC pot ser un problema, amb una guitarra a la mà, no. Compondre una cançó és com fer uns mots encreuats o un sudoku, insistir fins que totes les peces encaixen.
Quan saps que has acabat una cançó?
És com un sudoku, sempre queda un número per col·locar (riures). No pot quedar mai del tot.
Compondre una cançó és com fer un sudoku, insistir fins que totes les peces encaixen
Totes les flors és un disc que, musicalment, del més tel·lúric al més elèctric, des del més folk al més blues, recull tots els Roger Mas que has anat mostrant al llarg dels anys.
Ho he fet conscientment. Ha estat una decisió voluntària, el mostrar totes les meves facetes com a creador,
Fins i tot hi ha un tema en què t'aproximes al trip hop.
És una cançó molt dels 90, amb una base, sí, trip hop, inspirada en què feien bandes com Morcheeba o Propellerheads. M'encanta aquesta mena de música electrònica i el trip hop. Volia anar cap aquí. Hi ha un disc que ha estat una gran influència en aquesta cançó, el Night Song de Nusrat Fateh Ali Khan y Michael Brook, de 1995, publicat per Real World. És un dels meus discos favorits de tots els temps.
Real World va ser la discogràfica que va fundar Peter Gabriel per descobrir músiques del món. El seu catàleg és una fantasia.
Et poden agradar més o menys, però tots els discos de Real World són bons. I aquesta mena de so era el volia aconseguir. I si parlem del disc en general, m'he adonat que m'agraden molts estils diferents però sempre acabo girant sobre uns quants: folk, tonalitats menors, rumba, ranxera, dos estils, aquests, que em van ajudar a fer sortir el meu sentit de l'humor.
Tens un posat seriós, però un gran sentit de l'humor: subtil i amb un punt àcid, però que és allà.
La gent té una imatge de mi molt més seriosa del que sóc. Però una cosa és escoltar els meus discos i una altra venir als meus concerts. I si véns als meus concerts t'adones que el sentit de l'humor està allà. Acostumo a començar per la part dura, perquè s'ha de fer una mica de missa al principi, però sempre acabem rient. De fet, Totes les flors és un disc que busca desacomplexadament el somriure. Tots hem passat el que hem passat amb la pandèmia i jo tenia ganes de fer un disc per riure.
Presentes el disc aquesta setmana al Mercat de Música Viva de Vic. T'ho deus estar fent a sobre.
Això és el que diu el meu pianista, en Xavier Guitó (riures). El presentem a Vic i després anirem fent. Abans publicaves un disc i tenies l'agenda tancada pels pròxims dos anys. Ara vas fent dia a dia, a pocs mesos vista.
Totes les flors és un disc que busca desacomplexadament el somriure
Ets hiperactiu, segur que ja estàs treballant en projectes nous.
Sí. Per acabar de donar forma al disc vaig fer una estada creativa als Pirineus. Quan vaig tornar, vaig passar uns dies a casa del Guitó, a Massanés, als peus del Pedraforca. Fotia un fred terrible. Allà vam acabar la primera i l'última cançó d'aquest disc. La primera és 'Taumatúrgia'. La cançó és poc més que una filigrana, un motiu que, inspirat en 'Igual que ahir', una cançó de Quico Pi de la Serra. El pròxim disc serà això, de principi a final. Un disc de motius. Un petit monstruari. Com un quadro impressionista del meu petit país. Imagino que el publicarem l'any que ve.
La tradició d'aquest país petit sempre ha estat present a la teva música.
L'Eugeni d'Ors deia que el que no és tradició és plagi. O et deixes dur pel riu que t'ha tocat o estaràs imitant algú. No s'ha de reivindicar, però no podem fugir de la nostra herència cultural.