"Ja des de molt petita vaig descobrir que m'agradava explicar històries a través del dibuix. A la llar d'infants la meva professora va fer venir a ma mare per descobrir-li que creia que tenia un gran talent pel dibuix". Rutu Modan va néixer l'any 1966 a Tel Hashomer, a Israel. Avui dia, gairebé cinc dècades després d'aquells primers gargots que tant van impressionar a la seva mestra, és una de les aurores més importants del món del còmic. La seva última entrega és Túnels, una de les primeres referències de la creada recentment editorial Finestres, segell especialitzat en novel·la gràfica en català. Un dels millors còmics apareguts el 2021 segons publicacions com el New York Times o Forbes.
És un divendres de finals de febrer i la Rutu m'espera la terrassa de la llibreria de la seva llar editorial a Barcelona. Llegeix, i en aquell primeríssim moment que passa entre la presentació i el primer intercanvi de paraules, sembla que no té gaires ganes de parlar. Les primeres impressions no són sempre encertades. Una hora i molt després, torno a la redacció amb una conversa (de mida extra en la meva escala de valoracions d'entrevistes) enregistrada a la gravadora, i un exemplar de la seva darrera referència amb una dedicatòria que és una petita obra d'art. "S'ha de ser agraïda amb la gent que s'interessa per la teva feina, ja siguin lectores i lectors o periodistes".
Una infància (no gaire) normal
Tel Hashomer és un complex hospitalari a Ramat Gan, una ciutat amagada al bell mig d'Israel de poc més de 120.000 habitants. "Abans de la fundació de l'Estat d'Israel, durant els anys del Mandat Britànic de Palestina, Ramat Gan era una base militar anglesa. Amb el naixement d'Israel, es va transformar en una ciutat sanitària. I quan l'any 1973 va esclatar la Guerra del Yom Kippur va ser convertit en hospital militar. "Allà era on arribaven els avions del front amb els ferits de guerra i els taüts amb els morts". Allà era on vivia de petita la Rutu, ara una de les millors firmes de novel·la gràfica.
La mare de la Rutu era Michaela Modan, prestigiosa metgessa especialitzada en l'estudi de la diabetis. El pare, Baruch Modan, metge de gran reputació per la seva tasca en la recerca de la cura pel càncer. Durant anys, en Baruch també va ser el director general del Ministeri de Salut d'Israel. "Vivíem en edificis molt propers a l'hospital perquè el director general volia que els seus metges estiguessin sempre disponibles. Allà teníem llars d'infants, escoles, parcs...".
La Rutu va viure a Tel Hashomer fins als 10 anys, moment en què la seva família es va mudar a Tel Aviv. "No recordo aquella època com res fora del normal. Vaig tenir una infància ben feliç. Ens passàvem tot el dia al carrer jugant, perquè gairebé no hi havia cotxes. I quan em cansava anava a veure els meus pares a la feina, a l'hospital. Tenia 4 o 5 anys i ja anava tota sola a tot arreu. Els nens no ens plantegàvem si allò era normal o no, perquè per nosaltres era el nostre dia a dia". Va ser una vegada que va créixer que la Rutu va ser conscient que va tenir una infància estranya. Ara, d'una manera o altra, tot allò que va viure aleshores ha acabat influenciant la seva obra. "Hi ha un humor... negre a la meva obra que segur que és herència de la meva infància. I també certa actitud respecte a la mort, més encara si tenim en compte que el meu pare i la meva mare són metges. Tinc por de morir però no em fan por els hospitals, on m'hi sento com a casa. Pel contrari, els metges em generen dubtes. No me'ls acabo de creure perquè com he estat envoltada d'ells tota la meva vida, sé que són gent del tot normal que no ho sap tot".
La Rutu confessa que li encantaria fer una novel·la gràfica sobre hospitals i metges. Si no ho ha fet fins ara és perquè li falta trobar la historia. "Una vegada, quan col·laborava amb The New York Times Magazine, el 2008 o així, ja vaig fer una història sobre hospitals, però m'agradaria poder fer tota una novel·la". I és aquí quan li pregunto d'on sorgeixen les idees per a les seves històries. I ella confessa que no ho sap però que li encantaria saber-ho. "Normalment m'arriben com una sentència. Com una frase. És com el moment aquest dels dibuixos animats en què a un dels personatges se li encén una bombeta al cap per representar que han tingut una idea. És això mateix. I quan passa, al moment sóc plenament conscient si la idea té potencial o no".
L'autora de novel·la gràfica Rutu Modan acaba de publicar la seva nova obra, Túnels
La bombeta que s'encén
No hi havia molts còmics a Israel quan la Rutu Modan era petita. De fet gairebé no hi havia. Encara ara es publiquen molts pocs còmics. Hi ha molts dibuixants, i molts de molt bons, però explica que tenen una enorme carència d'editorials i botigues de còmics. "En els darrers anys ha crescut una mica, jo mateixa sóc professora de dibuix i tinc molts estudiants amb un potencial brutal. Amb tot, tan sols es tradueixen a l'hebreu aquells títols que els editors pensen que es vendran bé, que a més a més, acostumen a ser còmics infantils". La manca de tradició de còmics a Israel requereix d'una classe de geopolítica i sociologia per part de l'autora de Túnels. "Som un país petit, difícilment arribem als set milions d'habitants, pel que el mercat és molt reduït. Pitjor encara, del total de la població, el 15% són jueus ortodoxos que no llegeixen cómics. I si ho fan, llegeixen els seus còmics: històries religioses... Un altre 20% de la població és àrab, un altre segment del país amb poca vinculació amb el món del còmic. Definitivament, el mercat és molt minso i tenim molt poca tradició, molta menys que, evidentment, els Estats Units o França, però també Catalunya o Espanya. "Perquè us feu una idea de com són les coses, recordo que quan era petita és va publicar un còmic de Tintín, dels primers que vaig tenir i una de les meves portes al món del còmic. Van trigar 20 anys a publicar el segon volum. Però no tenir tradició també m'ha donat molt llibertat com a creadora. És com no tenir pares: creixes fent-te a tu mateixa, ets lliure per fer el que vulguis".
Pels seus pares, que la Rutu volgués estudiar art va ser una tragèdia, especialment per al seu pare, que pensava que l'única feina digne a fer en aquest món era la de metge. "Vam tenir una gran baralla. Que s'hi oposessin amb tanta força, va fer que encara tingués mes ganes d'anar-hi. Estaven segurs que ho acabaria deixant i ingressaria a la facultat de medicina". No ho va fer. Ben al contrari, a l'acadèmia d'art, la Rutu va tenir un professor d'origen belga que va ser qui la va introduir definitivament en el món del còmic. "Va ser ell qui va convèncer el director de l'acadèmia d'impartir un curs de dibuix de còmics. Érem sis a la classe. Recordo que el primer dia del curs va portar com 50 còmics, tots de la seva col·lecció privada. Va ser un amor a primera vista". El segon any de carrera va voler provar-se a ella mateixa. Es va presentar en una de les revistes més importants d'Israel i els va demanar de col·laborar. Va ser la seva primera feina remunerada. Des d'aleshores no ha parat de treballar. "No tenir tradició m'ha donat molt llibertat com a creadora. És com no tenir pares: creixes fent-te a tu mateixa, ets lliure per fer el que vulguis. La meva paleta d'influències és infinita i tremendament diversa, com anar a un supermercat i comprar tot allò que t'agrada, ho necessitis o no. Això sí, una de les meves principals influències ha estat Javier Mariscal. Hi ha alguna cosa en el seu estil que em fascina".
Coberta de Túnels, la nova novel·la gràfica de Rutu Modan
Una nova història
Cofundadora d’Actus Tragicus, un col·lectiu alternatiu d’autors de còmic i també una editorial independent, al llarg dels anys Rutu Modan ha col·laborat amb diversos diaris internacionals, com ara The New York Times, The New Yorker o Le Monde, a més de ser l'autora d'algunes de les novel·les gràfiques més aclamades de les últimes décadas. Amb Exit Wounds, per exemple, va guanyar el premi Eisner al millor àlbum i va ser nominada als premis Ignatz. És també autora de Jamiliti and Other Stories i The Property.
Quan un gran col·leccionista d’antiguitats es veu obligat a donar tota la seva col·lecció a la Universitat Hebrea de Jerusalem, Nili Broixi té la darrera oportunitat per acabar una expedició arqueològica iniciada dècades abans, que possiblement podria trobar l’objecte religiós més important a l’Orient Mitjà. Esperonada pel desig de restablir el llegat del pare com a gran arqueòleg després que aquest fos marginat pel seu rival, Nili recluta un equip: un nacionalista religiós i la seva banda de joves que viuen dalt d’un turó, el seu germà traïdor i el seu amic palestí de la infantesa, ara contrabandista. A mesura que el pare de Nili s’endinsa més en la demència, les faccions en guerra s’acosten i lluiten per trobar l’Arca de l’Aliança. Entre les aventures d'Indiana Jones i el nou periodisme, la línia clara del còmic belga i el rerefons social i compromés d'autors coetanis com Guy Delisle, Túnels és l'obra més profunda i salvatge de Modan fins al moment. Potent i divertida, l'autora ens descobreix l’Orient Mitjà com cap occidental ho podria fer. "La mort mai no és simètrica, és important dir-ho, però permeteu-me un moment que deixi de banda el fet de passar factura perquè el que somnio no s’adiu pas amb les matemàtiques: que escrivim una història nova amb les antigues serà més gran que totes plegades. Una història terrible, emocionant i genial, una història plena de buits i de contradiccions. Una història on la gent pugui viure".