En la molt excitant escena musical mallorquina actualment, hi ha un nom que ens va enamorar des del dia que el vam escoltar per primera vegada. Una aventura que ens ha regalat infinitat d'instants de colpidora bellesa sonora en els darrers anys: Salvatge Cor. El projecte (unipersonal) del també poeta Llorenç Romera Pericàs va captivar-nos el 2019 amb l'aparició de *bruixes..*, un disc bonic fins a fer mal que es dibuixava a traçades de pop oníric i folk sedós. Mesos enrere Llorenç sublimava la seva proposta amb CRUÏLLA, disc que amb Frank Ocean i Bon Iver, C. Tangana i Ferran Palau com a fars creatius s'endinsa en el pop de textures urbanes. Volem fins a Son Sardina per parlar amb l'impuls compositiu de la teva nova banda favorita.
Fa gairebé mig any que vas publicar CRUÏLLA, què sents ara en escoltar-lo?
Que el va escriure una altra persona que s’assembla a mi. M’alegra sentir-me així, crec que vol dir que he curat qualque bocinet a dintre meu, i el que em queda encara...
CRUÏLLA el va escriure una altra persona que s’assembla a mi. M’alegra sentir-me així, crec que vol dir que he curat qualque bocinet a dintre meu
Aquest disc és com un doble salt mortal endavant.
Era la idea, si no, el projecte ja no tenia raó de ser. Havia de "matar" el primer Salvatge Cor, el de format banda inspirada en The Libertines. Vaig fer un dol, tot i que els indicis evidents ja apareixien a *bruixes..* (Discmedi, 2019), en què hi havia més dreampop i folk, i menys punk. Aquest trencament de motllo era simptomàtic, i a un interludi ja es plantejava la qüestió: "Qui som Salvatge Cor?".
Qui sou?
A una entrevista que em van fer l’any 2019, vaig esmentar Kendrick Lamar, Rosalía i Dellafuente i no era gratuït. En l’antic Salvatge Cor, com a grup de persones, *bruixes..* constituïa el colofó gairebé cinc anys de locals d’assaig, d'aprendre a tocar plegats i entendre el nostre paper damunt un escenari, i viure amb il·lusió de fer els primers concerts, avorrir-me de cridar "soc un hipster", descobrir que no és tan fàcil fer-te ressò a Catalunya... Aquesta segona fase actual és una etapa més personal i el meu desig és que sigui més lliure i més rica, en tots els sentits, no repetir patrons i divertir-me.
Fins a quin punt el nou Salvatge Cor és un grup o és Llorenç?
Salvatge Cor ara és més que mai un projecte empès per un tal Llorenç Romera Pericàs, i aquest Llorenç músic o poeta és una construcció que se serveix d'etiquetes per oferir un producte, agradi o no, de consum, amb pretensions artístiques que, al cap i a la fi, entronca amb experiències personals o no, idees, emocions... Fins a cert punt, és una màscara estilitzada, un constructe, i el separ del Llorenç humà que té altres feines que el fan sentir útil i a qui en el fons el que li agrada és jeure, llegir i no fer res productiu. Tornant a la màscara, que el Llorenç de Salvatge Cor manifesti una visió no vol dir que sigui excloent i tancada. Fa uns anys sí que era una mica més intransigent i més immadur: he hagut d'aprendre a tenir els peus a terra, a ser més humil, a obrir els ulls. I així seguim, passa a passa, ara acompanyat per Marina Bril, Cristian Eichborn, els germans Nofre i Faust Morell, i Miquel Marquet. L’element que els caracteritza és que em fan sentir cuidat, respectat i estimat, i faig tot al meu abast per reciprocar. Si no hi hagués aquest cinquanta-cinquanta, aniríem malament. El mateix em passa amb Eneida i Pablo de Magic in the Air, el nostre nou segell discogràfic.
Has arribat on volies?
Sí. I explic una part que m'ocupava massa temps: des d'un punt de vista de la crítica, hi ha hagut un bon grapat de guardons, estic agraïdíssim. L'aprenentatge? Ja ho sé, és típic. El que realment importa és el procés... i no el resultat. M'ha costat pair-ho de veres. I he emprat el verb "pair". Perquè m'ho havien dit i ho havia llegit tres mil vegades. I no ha estat fins fa poc que ho he començat a entendre. Només tenim avui. I encara que sempre hagi estat així, ara no hi ha cap mena de dubte que el que val més són les persones i el que treim de les experiències, i quan algú del públic t’atura en acabar un concert o una presentació i et dedica el seu temps per expressar què ha sentit, per dir-te que els ressona una cançó en especial... No té gaire misteri, és el fet d'existir a seques, sense etiquetes ni verticalitats, compartir i no esperar res a canvi. M'estim més anar a poc a poc i amb bones, no tenc ganes de córrer. Si hagués de penjar el cartell de "tancat per X motius", ja m'estaria bé. Sempre puc fer música a casa i amb la gent que estim. De fet, és el que faig, això de l’exposició no me fascina i admir qui no té cap problema amb aquest tema.
Només tenim avui. I encara que sempre hagi estat així, ara no hi ha cap mena de dubte que el que val més són les persones i el que treim de les experiències
Quines van ser les referències i influències que han marcat la creació de CRUÏLLA?
CRUÏLLA és començar a mostrar una part més íntima que sempre ha existit, i que el format banda amagava una mica, que tiràvem cap a una proposta més tradicional. La veu com a instrument en aquest treball és fonamental, d’aquí les col·laboracions i els samples, feia falta riquesa de matisos, i llavors... dos pilars essencials han estat Bon Iver i Frank Ocean. Filant més prim, Frank Ocean és la clau per entendre aquesta nova mitja hora exacta de material. L’escena metafísica també hi té pes, a la seva manera, era impossible fer una fotocòpia, i tampoc era el què. El títol del disc és polisèmia a tota l’ultrança que permeti el cervell i el llenguatge.
El disc, ho has dit, està farcit de col·laboracions.
Tothom que hi surt ho fa per una raó de pes, i li dona un color i un sentit concrets. Volíem transmetre la idea de cor grec polifònic, amb multiplicitat de perspectives, i enmig, sobrepassat, col·locar-hi un Llorenç-Orfeu del segle XXI que no és pas protagonista de la història, és algú que fa i diu el que pot. Per ordre de cançons i col·laboracions musicals, hi ha Guineu, MTINES, Maria Hein, Clara Fiol, Júlia Colom; i, a més, hi ha samples o manlleus de Joan Ramon Bonet, Gata Cattana, Marina Rossell, Antònia Font... I no acaba aquí! Biel Mesquida hi participa a dues cançons i "o" és un poema seu, per jo, això ja és coronar-me; Maria Mercè Marçal ‘recita’ a "barana", en què la lletra és seva. "orfeu.xyz" és "Orfeu" de Joan Vinyoli. Aquests tres darrers noms eren essencials des del principi, des del confinament, quan vaig posar-me amb les primeres maquetes.
Hi ha cap concepte, cap idea que abraci totes les cançons?
La dualitat del concepte del mar i la mar, amb l'obvi simbolisme de la mort, això sí, sense drama davant el no-res. Només tenim aquesta vida i val més passar gust de viure-la si les circumstàncies ens ho permeten. Mallorca entesa com a paradís i presó, un altre tòpic que dona joc. És un disc que tracta sobre la identitat personal de manera claríssima. Qui em coneix ha entès el meu rerefons i qui no, que se'l faci seu, que per això feim cançons, perquè la gent se les faci seves.
És un disc que tracta sobre la identitat personal de manera claríssima. Qui em coneix ha entès el meu rerefons i qui no, que se'l faci seu
En aquest joc de referents i influències, rets el teu especial tribut a Antònia Font al tema ‘de mi:’, on versiones el seu tema 'Alegria'. Per què ells, per què aquest tema?
Perquè "ses velles se xapen de riure, es dies s'acaben i es fars il·luminen ses góndoles entre ses cases". Perquè "ses coses no són fàcils per ningú". Perquè fa anys que els duc amb mi i perquè me recorden històries personals guapíssimes. Jo mai havia escoltat un grup en català que m’arribàs com m’arribava la veu de Pau Debon, que seria un profeta que em podria creure si cregués en profetes, i fa poc vaig veure a Twitter una piulada d’aquest pal. Personalment, van ser el contrapunt a l’emprenyadura lírica de Nirvana. De manera col·lectiva, Antònia Font és l’impacte fondo i continuat d’un meteorit que, en comptes d’anihilar la vida, l’ha fet brotar a doll, i s’ha fet palès amb la seva tornada. La seva herència i rellevància és enorme.
Saps si els ha agradat aquesta personalíssima relectura?
En Joan Miquel Oliver em va dir que li va agradar. És un tresor més que suficient. Keep it simple, diuen en anglès.
Com has portat el disc al directe?
Hem estat tres damunt l'escenari, disparant pistes i també amb instrumentació, amb en Faust Morell a la guitarra i jo a la veu (i quan no hi havia en Cristian, jo a les bases). Hem simplificat el format perquè són temps complicats i perquè compensàs a tothom, no ens quedaven altres opcions. Prescindir de bateria en aquesta gira ha facilitat moltíssim la logística des de Mallorca, i en aquest sentit, a la península qui toca el baix és Cristian i a Mallorca en Nofre, que és germà petit d'en Faust i un altre màquina. En Marina Bril és el nostre tècnic de so i no tenc paraules per la seva feina, em fa sentir molt còmode, amb una mirada ens ho diem tot. Al Principat, segur seguríssim, venim dia 14 d'octubre a Barcelona, a la sala Laut, i hi participaran Guineu, MTINES, Júlia Colom, Ven'nus i Plan-ET. Hi ha altres concerts que anunciarem aviat.
Ja has començat a crear temes nous?
Sí, sempre sorgeix nou material, ja veurem què passa.
Per cert, has iniciat un Verkami, oi?
La campanya és per produir vinils i camisetes de CRUÏLLA, com a gest per recordar la sortida del disc. A salvatgecor.com i al nostre Instagram ho explicam amb major detall. Hi ha diferents recompenses amb detallets addicionals com maquetes inèdites, un fals Tiny Desk... La campanya acaba dia 14 de novembre.