Sílvia Pérez Cruz és una de les veus més sublims i exquisides del nostre univers musical. La cantant palafrugellenca, creadora d'una declinació babèlica formada per vocables manllevats de la cançó d'autor, el jazz, el flamenc, el tango o el fado, entre altres sons d'aquells que t'esgarrapen l'ànima, estarà demà, dimarts, 3 de agost, actuant al Festival Terramar de Sitges. Acompanyada de la seva banda, equip de somni format per alguns dels millors músics de la casa, presentarà les cançons del seu darrer disc, aquell regal per a les oïdes que ha titulat Farsa (género imposible).
Demà actues al festival Terramar de Sitges. Son temps incerts per a la música en directe però tu no has parat.
A nivell de concerts moltes coses s'han hagut de cancel·lar o desplaçar a l'any vinent amb l'esperança que tot això de la pandèmia hagi passat ja definitivament. A nivell de creació sí que no he parat. De fet he estat més activa que mai. Per aquest últim disc, Farsa (género imposible), he preparat tres espectacles en directe diferents.
Sempre he sigut molt conscient del poder que té la música: les cançons ens fan lliures
Tres!?
Sí, tres [riures]. En un primer espectacle estic jo sola. N'hi ha un segon en què m'acompanya la banda. I el tercer és un espectacle escènic que faig jo sola però amb tota una escenografia. Tot aquest treball significa que he assajat moltíssim. He dedicat moltes hores a crear i això m'ha fet molt feliç. I juntament amb això, sí que és cert que, tot i les circumstàncies, he seguit fent molts concerts. M'hauria agradat fer-ne molts més, però sóc conscient que soc una privilegiada i no em puc queixar.
En aquest any i mig de pandèmia has sentit que la teva feina prenia més sentit que mai, que la gent necessitàvem evadir-nos a través de fets de la bellesa de la música?
Sempre he sigut molt conscient del poder que té la música. Les cançons ens fan lliures. La música ens fa sentir vius. Durant el confinament, vaig tenir molt present la companyia que la música fa a la gent que està sola o malalta. La música els abraçava i els feia oblidar el dolor. De fet, això és el més bonic que m'han dit de la meva música.
Sílvia Pérez Cruz presenta demà dimarts 3 d'agost el seu últim disc al Festival Terramar de Sitges. Foto: Arxiu SPC
Que guareix?
Sí, que durant una estona, les meves cançons fan desaparèixer el dolor. Gent amb càncer que s'obliden del patiment de la malaltia mentre m'escolten. Això és corprenedor, però no pensant en primera persona sinó en la música en general. Gent que oblida les seves tristeses amb les cançons. Gent que es retroba amb ella mateixa a través de la música. M'han passat coses molt boniques amb la música. Gent ingressada a psiquiàtrics que no parlava i que a través de la música ha començat a parlar... Un fet d'una bellesa extraordinària. I és que la música és entreteniment però també moltes altres coses. Les seves capacitats i virtuts són gairebé infinites.
A tu també et guareix?
Quan estic capficada en un procés creatiu i artístic em retrobo amb els meus valors. Al llarg dels anys he tingut la sort de viure experiències increïbles que m'han refermat en la creença que la música és una cura col·lectiva. En els concerts el que intento és donar el millor de mi mateixa. Compartir amb la gent que ha vingut a escoltar-me. Sincerar-me amb l'audiència tot i els dubtes interiors que puguis sentir i viure.
Quan estic capficada en un procés creatiu i artístic em retrobo amb els meus valors
No ha de ser fàcil despullar-se emocionalment en un escenari.
Per a mi sempre ha estat un fet molt natural. En els concerts em sento molt lliure i honesta. És un espai en què sento que tot es posa en el seu lloc. Per a mi els concerts són com estar al menjador de casa.
Hi ha res de vanitós en el fet de pujar a un escenari?
Sempre he intentat allunyar-me d'això. L'escenari és molt perillós perquè dona molt poder. Allà dalt tothom és més alt i més guapo. Una vanitat, certament, addictiva. Com soc plenament conscient d'això, des de petita he intentat allunyar-me'n.
Com?
Vaig trobar l'equilibri allà on es troben la humilitat i la seguretat: jo no soc millor que ningú, però estimo el que faig amb passió. Això ho defenso a morir, però no des de dalt sinó des del costat.
Vinculant tot això que estem comentant amb el teu darrer disc, t'has sentit mai un personatge, una farsa entre qui ets i el personatge que veiem sobre l'escenari?
No m'he sentit mai així. Però sí que és cert que el concepte del disc es basa en la reflexió d'aquesta distància cada vegada més gran que hi ha en la societat actual entre qui som realment i com volem que se'ns vegi. Cada vegada més ens amaguem rere una màscara.
Com representes aquest concepte en el directe?
Demà a Sitges em presentaré amb tota la banda, la Farsa Circus Band. Amb ells establim un diàleg, que és la representació musicada d'aquesta reflexió.
Cada vegada més ens amaguem rere una màscara
El pianista Marco Mezquida, el percussionista Aleix Tobias, el guitarrista Publio Delgado, el contrabaixista Bori Albero i el violinista Carlos Montfort, aquests son els membres d'una banda que és un veritable dream team.
Ens coneixem de fa molts anys. Són uns músics enormes, boníssims, però també som molt amics. Amb l'excusa de tocar les cançons del meu últim disc, els nostres concerts són una celebració de la nostra amistat.
Sílvia Pérez Cruz és una de les veus més especials de la nostra escena musical.
El disc va veure la llum mig any més tard del previst per culpa de la pandèmia: estava previst per l'abril del 2020 i va sortir a la tardor. Vas arribar a témer que no s'arribés a publicar mai?
No! Sempre vaig tenir clar que el publicaria, però que pagava la pena esperar al moment ideal. Per fer més suportable l'espera vam publicar MA. Live In Tokyo, el meu disc en directe amb Marco Mezquida. Vam creure important que en un moment així la gent pogués gaudir de música nova, més d'un disc enregistrat amb molt de carinyo en la intimitat d'un club molt petit de Tòquio. Havíem d'esperar a poder cuidar Farsa com devíem i que pogués fer tot el recorregut que havia de tenir en directe.
Quan es produeix el procés d'intercanvi amb el públic, les cançons ja no són de ningú, són de tothom
Compons per a tu o perquè t'escoltin?
Creo per pura necessitat. Tot el que faig en si mateix ja té sentit. Hi ha moments quan creo en què fins i tot m'oblido que allò ho acabaré mostrant en públic. Sóc molt feliç quan creo. Ara bé, quan allò arriba a un receptor... La sensació aleshores és incomparable. Quan es produeix aquest procés d'intercanvi amb el públic, les cançons ja no són de ningú, són de tothom. En aquell moment les cançons es transformen i inicien una nova etapa i prenen tant sentits com persones les escolten.
Estàs creant?
Tinc els diferents espectacles en directe que estic presentant aquest estiu. D'altra banda, durant el confinament vaig escriure diverses cançons que m'agradaria gravar aviat.