Ni amb el festival de Glastonbury ni amb el Madison Square Garden. Van aconseguir donar la volta al món a través de la seva terrassa, escenari de tres joves que a cops de cubell i de guitarra van animar milers de persones amb la seva música. És clar que a tothom no. ‘El grup del confinament’ també es va convertir en ‘els pesats del confinament’ per a molta gent. I en aquesta entrevista els Stay Homas aborden aquest tema: “Si érem pesats no era per penjar moltes cançons, sinó pels mitjans de comunicació”. Acaben de publicar una mixtape, Here2Play, amb col·laboracions de Manu Chao i Rubén Blades, a més de Juanito Makandé i Vic Mirallas; un recull de temes que sonen millor que les seves darreres entregues. A la conversa amb el Revers del ElNacional.cat no hi assisteix Rai Benet perquè pateix migranya; però els altres dos membres del trio divertimento: Guillem Boltó i Klaus Stroink, parlen sobre la indústria musical, reflexionen sobre què implica haver deixat de viure junts i deixen clar que, dos anys després del confinament, el grup no té cap discurs.

Guillem Boltó i Klaus Stroink, dos terços d'Stay Homas. / Foto: Sergi Alcàzar

En què consisteix aquesta mixtape que publiqueu?
Guillem Boltó: És un divertimento. Hem recopilat cançons que havíem fet a la terrassa i que no volíem deixar enrere. Teníem ganes de donar una altra volta a aquests temes i treballar-los a l'estudi i fer-les el més guai que hem sabut. No és cap altra cosa que un divertimento.

Són cançons que havíeu descartat pel vostre primer àlbum?
Klaus Stroink: No, no. Si ara haguéssim de triar sis cançons de tot el nostre repertori, ara mateix triaríem aquestes. De fet, és el que va decidir la gent quan ho vam posar a votació. Ara ja fa un any i mig que no publiquem res, i vam considerar que havíem de publicar alguns avenços que havíem fet, però amb la qualitat d’estudi. 

Tal i com funciona avui dia la indústria, en un món de plataformes i singles, té sentit treure un àlbum?
G.B: No ha deixat de tenir sentit, però sí que s’ha desdibuixat molt. Els artistes avui dia treuen molts singles i van sobre la marxa. Hi ha gent que fa un tema cada mes, com una màquina de xurros. I pel que fa a nosaltres… Ara per ara tenim ganes de fer les coses amb calma; i fer un àlbum és una responsabilitat més gran que no pas si vas fent els singles d'un en un. 

Com heu aconseguit convèncer Manu Chao i Rubén Blades perquè toquin amb vosaltres?
K.S.: Amb molta pasta i molta droga (tots dos riuen). La veritat és que nosaltres tampoc no ho sabem. Amb en Manu Chao tenim un amic en comú que ens va dir de fer-li la proposta, i li va convèncer allò que li vam enviar. I Rubén Blades ens va escriure dient-nos que estaria bé trucar-nos, i des de llavors hem estat en contacte.

Rubén Blades ens va escriure dient-nos que estaria bé trucar-nos, i des de llavors hem estat en contacte

Com ha estat el mètode de treball amb ells?
G.B: Nosaltres pensàvem en una idea i llavors els l’enviàvem. Si a ells els semblava bé, l’acabàvem de perfilar. I a partir d'aquell moment ells feien la seva part de la cançó i ens l’enviaven.

No heu treballat mai junts a l'estudi?
G.B: No. De fet, cap de les col·laboracions d'aquesta mixtape ha treballat conjuntament amb nosaltres a l’estudi. Ha estat tot telemàtic.

Què me’n podeu dir de la producció d’aquest nou treball? Heu explorat res diferent?
K.S.: Sí. Hem explorat coses diferents perquè hem fet temes diferents, i desitjo i espero que sempre que traiem una cosa nova hàgim explorat una via de producció diferent, perquè, si no, haurà volgut dir que hem trobat la fórmula secreta, i no és el cas. També trobàvem molt adequat complir una fantasia i anar a gravar una cançó a Abbey Road. I així ho vam fer. Vam anar-hi un parell de dies.

I gravar al mateix lloc que els Beatles és tan guai com sembla? 
K.S.: Qualsevol expectativa que et facis es quedarà curta. És de primer nivell. Qualsevol instrument que demanis… Et porten el millor que existeix. Hi ha moltíssima gent treballant i molt bones vibes… És com: "estic a la sala tres, on s’han fet discs dels Beatles i no sé quin disc de Pink Floyd".
G.B: I fent servir els instruments de l'època. Hem fet servir els micros de la bateria del Ringo i del tema 'Ob-La-Di, Ob-La-Da'. 

Parlem una mica del fenomen. Seguiu vivint al pis que us va fer famosos durant la pandèmia?
G.B: No, ja no. Se'ns acabava el contracte i, a més, si havíem de ser amics, companys de grup i companys de pis... Al final ens hauríem cremat i ens hauríem endut a la feina els marrons de casa. I també a l'inrevés. I ens enfadaríem. I agafar espai i trobar-nos a faltar una mica també ens anirà bé. 

Com viviu el fet de no viure junts? Com influeix en el grup?
G.B: Ara que ja no compartim pis valorem més el temps que passem junts i ens estimem més. Ara, si tenim un temps per currar és perquè hem quedat per currar. I si fem esbarjo és perquè fem esbarjo.

Stay Homas en la seva trobada amb el Revers d'ElNacional.cat. / Foto: Sergi Alcàzar

Ara que ja no compartim pis valorem més el temps que passem junts i ens estimem més

I què ha passat amb el pis de la terrassa?
G.B: Doncs hi viu algú, però cap de nosaltres.

Alguna vegada heu mencionat que feu música en diversos idiomes fruit de l’espontaneïtat. Això segueix sent així? 
K.S.: No sé què dir. Si intento imaginar-me el dia que comencem a fer acords i a crear una lletra… o en quin idioma ens surt fer la primera proposta… no recordo ser conscient de tot això. No recordo haver fet cap procés cognitiu.
G.B: Si alguna cosa hem tingut en compte és quin estil musical estem fent. I potser això fa que neixi de manera orgànica fer ús d’una llengua o una altra.

Us costa treure-us l’etiqueta de ‘grup del confinament’?
K.S.: Home, sí… Una altra cosa és que això ens faci pal o no. Era un moment molt gruixut i ha passat poc temps.
G.B: La gent que va arribar a nosaltres pel fenomen segurament s’acabarà desinteressant, i qui es quedi serà per la nostra música. 

Segurament hi haurà molta gent que no us escolti mai per ser ‘els pesats del confinament’.
K.S.: Hem après molt des de llavors. Hi ha un punt de sobreexposició mediàtica que vam excedir nosaltres i que no ens va ajudar. Si érem pesats no era per penjar moltes cançons, sinó pels mitjans de comunicació. En un moment en què només donaven males notícies, els mitjanbs de comunicació necessitaven publicar coses positives. Gràcies a Déu ara tot s’ha calmat, però encara portem a sobre la llosa del buenrollismo. Acabem de publicar una mixtape en la qual la majoria dels nostres temes nous són depressius. Diem que la vida és una merda, sense cap necessitat d’animar a ningú. 


Here2Play és la nova mixtape d'Stay Homas. / Foto: Sergi Alcàzar

En un moment en què només donaven males notícies, els mitjans de comunicació necessitaven publicar coses positives

Sí que és cert que la gent us veu com uns "Mr Wonderfuls" musicals.
K.S.: Aquesta és la visió que tindrà algun cercle. No sé, hi ha molta gent al món. No sé si és possible de fer una mitjana mundial sobre quina és l'opinió pública sobre alguna cosa.
G.B: Qui ens digui això no haurà furgat gaire en la nostra discografia. El dia 20 de confinament ja no estàvem fent buenrollismo. Però entenc que la gent que no hagi escoltat gaire la nostra música pugui pensar això. 

I doncs, quin és el vostre discurs avui dia?
G.B: (riu) No en tenim.

Costa de trobar-lo, cert.
K.S.: Et refereixes a les lletres?

El que considereu vosaltres. Quin és el vostre discurs com a artistes?
K.S.: Crec que és enterament musical. No sé si hi ha un fil argumentatiu que pugui tenir un sentit des d'un principi… crec que ha sigut un viatge musical, i ho està sent. És que tampoc sé si els meus grups preferits tenen discurs. 

Quan va arrencar el confinament es podia considerar que teníeu un discurs d’optimisme envers la pandèmia. Dos anys després quin és el vostre discurs sobre el món? Quines són les vostres inquietuds com a artistes?
G.B: Doncs explicar les nostres vivències. En alguns temes ho fem des d'una cara més simpàtica i en alguns des d'una cara més crítica. Algunes vegades ho fem a través del pop i d’altres amb allò que vulgui considerar la gent. Durant el confinament tothom vivia el mateix i crec que en cap moment hem volgut impostar una manera de ser que no fos la nostra.