Tocar de peus a terra i ser lliure. Aquestes dues idees surfegen les 164 pàgines d’Així és la vida, el llibre de memòries editat per Columna que ens permet conèixer una mica millor la figura de Teresa Gimpera, una dona inabastable que va provocar un enorme impacte en aquella Barcelona dels anys 60 que obria una petita finestreta al món i en aquella Espanya que seguia encadenada a la grisor de la dictadura. Una dona inabastable que va ser “la chica de la tele” i una model cotitzadíssima, actriu de mil i una espanyolades però també protagonista de El espíritu de la colmena, mare de tres fills i moderna abans que la modernitat arribés al país, sempre enganxada a una independència insòlita a l’època. Als seus 85 anys, amb una paciència infinita i un sentit de l’humor envejable, i un saber estar que sempre fou una màxima vital, la Gimpera ens rep a casa seva per xerrar d’un llibre que es devora sense fre, en el que es parla de maternitat, de l’amor i de la mort, de feminisme i de Hitchcock, de la Gauche Divine i d’ensenyar el cul. I de ser lliure, i de tocar de peus a terra.
Foto: Sergi Alcàzar
Intimitats
“Fa molts anys que m’ho demanaven, però sempre deia que no, perquè això de confessar intimitats em feia una mica de por... Si expliques la veritat pots fer mal a molta gent”, adverteix. Però la lectura del magnífic Bocaccio, on passava tot (Columna) li va fer veure que el periodista Toni Vall era el còmplice perfecte per ajudar-la a triar i a remenar en els racons de la memòria, a escollir anècdotes i vivències, i a ser discrets amb d’altres, per donar forma a aquest Així és la vida: sense seguir cap ordre cronològic, estructurat a base de flaixos, amb capítols curts que van al gra, el llibre mostra a la mateixa Gimpera de les distàncies curtes, algú que sempre ha intentat fer el què sentia, el que li donava la gana, per sobre del què li convenia o dictaven la moral i les normes socials del tardofranquisme. I que sempre ha tocat de peus a terra.
Confessar intimitats em feia una mica de por. Si expliques la veritat pots fer mal a molta gent
“A mi, això de ser una icona no em representa. Em fa riure. Crec que de tot té la culpa aquella fotografia de Bocaccio que ha passat a la història (es refereix a aquella on surt amb el cos cobert amb els segells del local). Però jo no em considero una icona de res”, diu contundent i entre riures. Fa broma amb el fotògraf (i, sense pretendre-ho, ens dona una classe magistral, tantes són les hores de vol com a objectiu de mites de la càmera com Leopoldo Pomés o Xavier Miserachs, l’autor de la mítica foto de Bocaccio) i reflexiona sobre la naturalitat amb la que va viure la seva explosió: “Als 16 anys vaig dir que mai em posaria talons ni em maquillaria, i ja veus... Vaig començar en aquest món per casualitat, per la meva genètica: ser model estava mal vist, i en aquella època quasi totes eren estrangeres. Em van fer unes proves, unes fotos, i allà va començar tot. Per mi no era res més que una feina, mai m’he considerat una supervedette. I no vaig adonar-me que allò no era normal fins que em van començar a reconèixer pel carrer. Però és que jo ho anunciava tot, eh...”.
La chica de la tele
És difícil entendre, a dia d’avui, el trasbals que va suposar l’aparició de “la chica de la tele”, de vegades fins a vuit o nou vegades diàries, anunciant productes de tot tipus, en la societat espanyola de l’època. La naturalitat i la seva molt particular bellesa hi tenien molt a veure. “El físic, la genètica, m’ha ajudat molt. Jo llavors no em veia guapa, i ara veig les fotos de l’època i veig que sí”. I quan el periodista exposa els seus dubtes, com és possible no veure’s guapa, la Gimpera exclama: “T’ho juro, estava plena de complexes! Per prima, però perquè tampoc tenia el cos de maniquí, elles no tenen corbes, i als dissenyadors els agrada que siguis com un pal, perquè la roba queda millor”. La mateixa genètica que li va obrir les portes del cinema, nacional i en coproduccions europees, com Diez negritos o Las petroleras. “Amb el meu físic podia fer de tot, menys d’espanyola. Sempre em donaven papers sofisticats, de dona més moderna, que sabia idiomes... Vaig fer cinema a tot arreu del món. I en això van tenir molt a veure els meus gens”.
Als anys 60 hi havia una moralitat insuportable. Que una senyora casada i amb tres fills es dediqués a fer de maniquí, era raríssim
Foto: Sergi Alcàzar
La popularitat als 60 era enorme, però la Gimpera seguia tocant de peus a terra: “Quan m’aturaven pel carrer em moria de vergonya. Els meus fills m’estiraven de la roba: 'ja t’han conegut, ja t’han conegut'. Poc a poc em vaig anar acostumant. Però mai he tingut problemes amb tenir més fums del compte. També vaig tenir la sort de caure molt bé a les dones, perquè sempre he sigut molt normal, no he anat mai de diva, mai a la vida. Pensa que als anys 60 hi havia una moralitat insuportable. Que una senyora casada i amb tres fills es dediqués a fer de maniquí, era raríssim. A un dels meus fills, per exemple, un amic de l’escola li va dir que jo era una puta. És que així és com es veia la meva professió llavors... Es pensaven que per fer de model o d’actriu me’n anava al llit amb tothom. I això jo, a canvi de feina, no ho he fet mai, tot i que m’ho van proposar sovint”.
L’amic americà
La vida de la Gimpera podria omplir tres o quatre llibres. Nena refugiada a França durant la Guerra Civil, mare de família de ben jove, icona al seu pesar, actriu i musa d’aquella mítica Gauche Divine barcelonina, empresària i cuinera, propietària d’una escola de models... i abanderada de la llibertat. La Gimpera va capgirar la seva vida com un mitjó quan va conèixer un actor americà tan guapo com ella. Craig Hill va ser l’amor de la seva vida: van creuar els seus camins en el rodatge d’una pel·li d’espies, Amenaza Black Box (1966), i van estar junts, primer en secret, de vegades amb un oceà pel mig, d’altres a un cop d’avió, amb altibaixos i reconciliacions, amb alguna que altra infidelitat confessada, finalment casats, sempre enamorats. “Era algú molt especial. No només per enamorar-nos, també perquè no tots els homes haurien acceptat una relació amb una dona que ja tenia tres fills”, recorda. Al llibre, la nostra protagonista explica les seves aventures amb l’Oriol Regàs o el Leopoldo Pomés (“molts estem casats, però no amb les persones que volem”, diu en diversos moments, en diversos capítols). “Sí, parlo d’infidelitats, clar, però d’una manera suau. Són coses que han passat, sempre per enamorament. Crec que segueix havent poca educació sexual, i molta culpa és dels homes no s’han preocupat gaire de fer sexe ben fet. Jo en vaig aprendre gràcies al Craig. A mi em van enviar a fer un curs prematrimonial, amb un capellà i un ginecòleg, i, esclar, no sabíem res de res”, afirma.
La mort és una cosa molt natural i no em fa por
Craig Hill és, òbviament, un dels protagonistes d’Així és la vida, com també ho són els tres fills de l’actriu, un dels quals, el petit, en Joan, va morir, com deia l’esquela a La Vanguardia, víctima de les drogues i de la sida. Diu la Gimpera: “El capítol de la mort del Joan està molt bé, és molt sincer, i gens dramàtic. Crec que de la mort se n’ha de parlar, és una cosa molt natural. Tinc 85 anys i sé que la tinc a prop. El que no voldria és que m’allarguessin la vida sense sentit, que no m’intubin per aguantar una setmana o un mes més. Això ho vaig aprendre amb el meu fill: quan vius d’aquella manera, amb la sida, amb una addicció a les drogues que no hi havia manera d’arreglar, que quan en sortia hi tornava a entrar... Allò ho vam portar molt en secret, ho sabia molt poca gent, sobretot per evitar que la premsa pogués fer-li mal, a ell i no pas a mi, i quan en Joan va morir... La mort és una cosa molt natural, i no em fa por. Em fa ràbia, perquè tinc el pensament absurd que quan em mori enyoraré els meus fills. I això que no soc creient!”.
La Gimpera i el cinema
“Vaig començar al cine fent Fata Morgana, una pel·lícula que van escriure per mi, una idea de Gonzalo Suárez que va dirigir Vicente Aranda. M’havien proposat fer cinema abans, però no em sentia preparada, no havia estudiat Art Dramàtic. Però aquesta pel·lícula m’anava molt bé, i vaig acceptar: a la segona setmana de rodatge vaig preguntar quant em costaria deixar la pel·lícula, perquè em feia una vergonya horrorosa. Imagina’t rodant a la plaça Sant Jaume, amb tota la gent mirant-me. A partir de llavors, van començar a arribar propostes”, ens explica.
Foto: Sergi Alcàzar
Avui hi ha un empoderament fantàstic de la dona. En aquella època, la dona no treballava, s’estava a casa
Faria 155 pel·lícules, però el cinema, com el modelatge, sempre van ser una eina per viure i seguir fugint de la grisor i l’encadenament de les dones a l’espai que es tenia reservat per elles. “Avui hi ha un empoderament de la dona fantàstic. En aquella època, la dona no treballava, s’estava a casa, i fins i tot necessitava el permís del marit per comprar-se unes mitges. En el moment en que tens solvència econòmica tot canvia”, explica. I continua, recordant el que, probablement, va ser el seu gran error de la seva carrera com a actriu: “Refusar l’oferta de Carlos Saura i Elías Querejeta per ser la protagonista de Peppermint Frappé. Segurament la vaig cagar. Però estava enamorada i vaig preferir passar temps amb el Craig a Roma, on ell vivia. És que el cine ha estat sempre només una feina, i no he supeditat les coses realment importants per la feina. A Barcelona em deien que com podia fer aquelles espanyolades tan dolentes, i jo els contestava que havia de pagar les factures. Un actor que espera la pel·lícula ideal o al director que li ha de canviar la vida, potser s’ha d’esperar anys. I a mi el que m’interessava era treballar, i ja està. Però tinc la sort, l’honor, d’haver fet El espíritu de la colmena. I un grapat de bones pel·lis, com Las crueles, amb l’Aranda. Suposo que d’aquestes 155 pel·lícules, et pots quedar amb cinc o sis. Però les altres em van donar per poder viure. De vegades em sap greu no tenir un estatus millor com a actriu, però és que no ho vaig buscar”, afirma.
Amb Hitchcock als talons
Ens aturem un moment per recordar l’anècdota que probablement hagi explicat més vegades a la vida, el càsting que va fer amb el llegendari Alfred Hitchcock quan el cineasta va insistir en conèixer aquella model que havia vist en una revista. “No sé què hagués passat si Hitchcock m’hagués contractat per fer Topaz, però ja hi havia un contracte firmat amb Universal per fer més pel·lícules. Vam enviar-li gravacions i fotos meves, perquè jo no donava ni el físic ni l’accent pel personatge, que era una cubana morena. Però ell va insistir en coneixe’m, i em van fer anar a Los Angeles a fer una prova. Tenia clar que aquella feina no sortiria. Mira com soc que ni se’m va acudir fer-me una foto amb en Hitchcock. Per això, fins i tot, va haver algun periodista que va publicar que m’ho havia inventat. No se’m va acudir tampoc demanar les proves filmades... Tot allò era feina, no tenia gaire més importància”, recorda.
No sé què hagués passat si Hitchcock m’hagués contractat per fer Topaz, però ja hi havia un contracte firmat amb Universal per fer més pel·lícules
Tampoc va ser cap trauma abandonar el cinema uns quants anys per culpa del destape: “Va haver un moment en el que a qualsevol pel·lícula havies d’ensenyar alguna cosa. I l’any 1978 vaig fer La ocasión. Havia llegit el guió i em semblava que hi havia algunes escenes que anaven molt enllà, però el director, José Ramón Larraz, em va dir que ja tallaria algunes seqüències en el muntatge. I no ho va fer. La ocasión era quasi porno, bastant fastigosa, i vaig decidir que no em donava la gana seguir ensenyant el cul als 40 anys. Llavors em deien que trobaria a faltar el cine... i què va! En absolut!”.
L'esquerra exquisida
I de Bocaccio i la Gauche Divine? Eren o no uns pijos que vivien a esquenes de la realitat? “Hi havia de tot, una barreja de gent diversa, intel·lectuals, cineastes... Alguns dormien de dia perquè s’hi passaven la nit, d’altres treballàvem. Jo quasi ni hi anava, perquè era l’època en que rodava una pel·lícula darrera d’una altra, i no tenia temps. A Bocaccio vam començar a barrejar-nos, entenent que homes i dones érem iguals. De vegades la Rosa Regàs em recorda la sort que vam tenir de despertar i adonar-nos que no depeníem dels homes. Però tots no érem pijos. Alguns, més que pijos, eren molt rics. Això sí, tots anàvem contra Franco, volíem llibertat”.
Foto: Sergi Alcàzar
La Rosa Regàs em recorda la sort que vam tenir de despertar i adonar-nos que no depeníem dels homes
Com passa a les darreres pàgines d’Així és la vida, on deixa caure algunes idees sobre la política i l’independentisme, acabem la conversa amb la Gimpera xerrant sobre la situació estancada a Catalunya: "jo crec que fora d’aquí no ens entenen” i sobre la polaritat socio-política del país: “Això de VOX fa una por... va en contra de tot el que hem avançat. O el tema del negacionisme amb les vacunes, no s’entén”, afirma, abans de despertar l’enveja del periodista quan li explica què bones li surten les croquetes i es disculpa per no tenir res a la nevera per oferir-li.