Acostumats a veure intèrprets i directors com a guardonats honorífics en les entregues de premis cinematogràfics, enguany l’Acadèmia del Cinema Català trenca motlles i reivindica d’altres oficis, per definició més discrets però igualment fonamentals, potser sense el mateix impacte mediàtic però, sovint, amb mestratge i enorme experiència. I ho fa escollint Tomàs Pladevall Gaudí d’Honor 2022 a un reconegut director de fotografia de llarguíssima trajectòria, magnífic representant de tants i tants treballadors més o menys anònims, però pals de paller en qualsevol rodatge.
La Junta directiva de l'Acadèmia, presidida per la cineasta Judith Colell, ha decidit atorgar el guardó honorífic a Pladevall, a la gala del proper 6 de març, perquè “ja és hora de reconèixer les professions del cinema que comparteixen autoria i que contribueixen de manera determinant a la creació del llenguatge cinematogràfic. La direcció de fotografia és un dels oficis que incideix més en la construcció de l'univers únic de cada cineasta i Tomàs Pladevall, ARTISTA en majúscules, ha estat capaç de crear un món propi de llum per a cadascun dels directors i directores amb qui ha treballat, "tots ells grans noms de la història del cinema al nostre país”.
90 milions de fotogrames
Els crèdits de Tomàs Pladevall (Sabadell, 1946) inclouen quasi una seixantena de llargmetratges, més de 400 produccions curtes (on s’inclouen documentals, curts de ficció, sèries de televisió i espots publicitaris, món que va abandonar, diu, “per raons ètiques”), amb productores espanyoles, franceses, angleses i nord-americanes.
Un dels documentals fou rodat en 65mm a la Polinèsia francesa, per a l'Expo92 de Sevilla. Ha experimentat amb tots els formats fotoquímics i digitals (fou pioner en documentals amb les primeres càmeres HD), incloent el 3D per a grans pantalles, amb el que va treballar en el seu penúltim film, Viatge màgic a l’Àfrica (2010). I, com ell mateix destaca, és “responsable de més de 90 milions de fotogrames en càmera”. Encara més: ha dissenyat la llum d’obres de teatre, concerts i espectacles, en viu i per a televisió. I l’any 1992 va ser la mà dreta de Manuel Huerga com a director d’il·luminació de les cerimònies d’inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona.
El director de fotografia Tomàs Pladevall ha estat guardonat amb el Premi Guadí d'Honor. Foto: Acadèmia del Cinema Català
Fent coses
Retirat dels rodatges des de fa més d’una dècada, Tomàs Pladevall ha treballat colze a colze amb cineastes com Ventura Pons, Bigas Luna, José Luis Guerin, Pere Portabella, Rosa Vergés, Carles Benpar o Francesc Bellmunt, el seu primer soci i còmplice, en aquells turbulents anys 60. “Ell anava a la mateixa escola que jo i érem gairebé veïns. Un dia, devia tenir 17 anys, va aparèixer dient-me que sabia que jo feia cine, perquè a casa teníem una càmera de 8mm del meu pare, i em va proposar fer alguna cosa”.
Fills de la llarga tradició de cinema amateur a Catalunya, Bellmunt i Pladevall van començar a flirtejar amb el que després els faria guanyar-se la vida: van fer junts un grapat d’experiments amb la càmera abans de dedicar-s’hi professionalment. I, de fet, el debut del flamant Gaudí d’Honor, un cop diplomat a l’Escuela Oficial de Cinematografía de Madrid, va arribar de la mà del seu amic d’adolescència: Robin Hood nunca muere (1972) obria una carrera amb alguns punts àlgids que el mestre ressalta.
Gravat a la pell
Diu Pladevall que el seu primer gran moment professional va ser amb Bigas Luna. "Es va deslletar amb mi, quan vam fer junts Tatuatge. Al Bigas no li agradava gaire Tatuatge. Perquè la van estrenar malament, perquè anaven amb ínfules, i perquè es van trobar que la pel·lícula no va funcionar. I crec que vista avui aguanta molt bé. Després va canviar i va treballar amb d’altres directors de fotografia, però això passa sovint".
També passa a l’inrevès. José Luis Guerin, per exemple, el va cridar per fer Tren d’ombres quan ell havia treballat abans amb en Gerard Gormezano. Guerín havia vist la feina que Pladevall havia fet amb el Manuel Huerga al telefilm Gaudí, basat en la manipulació d’imatges antigues, i això li funcionava pel seu projecte. "Ens vam entendre molt bé, perquè Guerin hi entén molt d’imatge, és l’únic director a qui m’he emportat al laboratori pel procès, ningú més: perquè no hi entenen. I el Guerin sí, té molt bon criteri, discutíem els enquadraments, milímetre amunt i avall, podíem passar-nos dues hores així”, explica entre riures.
Pere Portabella també és una figura important a la trajectòria de Tomàs Pladevall. "He après molt amb ell. Vam fer Pont de Varsòvia i El silenci abans de Bach". de Portabella, Pladevall destaca que és un cineasta molt discret, amb coneixements i conceptes generals de fotografia. "Vam descobrir moltes coses junts. Però hi ha molta gent i més feines rellevants. Solitud, amb Romà Guardiet, per exemple, va ser fonamental. O les diverses pel·lícules que vaig fer amb en Ventura Pons, com Actrius, que va ser un repte”.
Tomàs Pladevall en el rodatge de Robin Hood nunca muere el febrer 1974
Paisatges
Pladevall, que ha dedicat molts anys de la seva vida a la docència, transmet calma amb les seves reflexions pausades, sense evitar un sentit de l’humor murri sota la seva aparença de savi despistat. I riu quan el periodista comparteix una inquietud sobre la seva professió, i que té a veure amb un comentari habitual de l’espectador comú. Què opina sobre que es valori com a bona la fotografia d’una pel·lícula en funció dels paisatges que hi apareixen?
“Això passa en qualsevol branca del cinema. Els premis a millor vestuari a qui li donen? A les pel·lícules on van més disfressats. Maquillatge, efectes visuals... No s’acostumen a valorar les feines més subtils. A la fotografia també passa, de vegades llueix molt, amb l’ús que fas de la llum amb una posta de sol, o un paisatge bonic. Però això ho has de dosificar, si es nota massa... malament, perquè agafes un protagonisme que no correspon. Has d’estar sempre en funció de la història”.
4.291 pel·lícules
Obsessiu en la classificació del seu arxiu personal, que vol preservar per fer-lo accessible a tothom, la seva dèria arriba fins al punt de tenir anotades totes les pel·lícules que ha vist des dels 16 anys. “Són 4.291, i 1.483 sessions de pel·lícules que ja havia vist i he repetit”, puntualitza. Aquesta passió per la catalogació, com el seu etern impuls de seguir experimentant, que fa que el seu arxiu no faci més que crèixer, es plasma molt bé al documental D’ombres, que li ha dedicat el cineasta Joan Tisminetzky i que va ser premiat al darrer Festival de Gijón. Un film que es projectarà a la Filmoteca de Catalunya els dies 25 i 27 de febrer.
Admirador de directors de fotografia com Néstor Almendros o Sven Nykvist, Pladevall apunta: “En realitat he après dels 1747 directors de fotografia diferents de tot el cinema que he vist a la meva vida”. Sí, el nostre home també té aquesta dada anotada. “Tots ells m’han marcat, tots ho fan quan tens interès en un ofici, perquè tots t’aporten una cosa o una altra. T’ensenyen el que vols fer o el que no has de fer”.
Treball d'equip
I què opina que uns premis cinematogràfics valorin, per fi, una feina com la seva? “Doncs em fa molt feliç, perquè estem acostumats a que no se’ns dediqui gaire atenció, i això sap greu. Si nosaltres, els directors de fotografia, que som la mà dreta del director, estem oblidats... imagina’t la gent dels laboratoris, com si no haguessin existit. La figura del director és fonamental, però fins a un cert punt".
Pladevall insisteix que el cinema és un treball d’equip. "Però no em queixo, perquè sempre m’he sentit molt valorat per la gent de la professió”, afirma, abans de mostrar-nos un paper amb unes quantes línies escrites: “Estic preparant el discurs d’agraïment del Gaudí. Encara no sé què diré, però tinc unes quantes idees. Hi haurà una part d’agraïments i una de records, m’agradaria recordar que a banda dels directors i els actors hi ha molta gent darrere les pel·lícules, treballant-hi. Després em donaran un minut i mig i em quedaré a mitges”, remata amb una riallada.