La llegenda diu que el sad boy de manual no es morirà mai. A can Vittara, en Pol, en Toni i l'Uri el volen matar acarnissadament. Incògnita Brutal (2023), el seu últim àlbum, és una lluita contra tot el que significa ser ells mateixos: el vincle amb el passat, treballar hores i hores, perdre l'essència, enamorar-se o ser mediocre. Però per poder mirar al futur s'ha de travessar la nostàlgia. Ells ho fan arrencant la tireta d'una sola estrebada, amb sons directes, acariciats i meditatius.

Amb Vittara i tants d'altres es desperta, a poc a poc, la nova onada de música alternativa en català. Però que no s'enganyin a les cases senyorials del país. Aquesta fornada de capficats també es tracten de tete, es preocupen per les carències estètiques i reflexionen àmpliament sobre el seu terror a fer cringe. Que la solemnitat no ens allunyi mai del caos. I que l'indie rock no ens faci oblidar de la música de guitarres.

Com prova la sortida del disc? Esteu contents?
Uri: Després de treure un EP amb la Julieta, cap de nosaltres s'esperava tenir una repercussió similar en números. Tot i anar amb el mindset de què seria un disc que, en aquest sentit, molt més humil, ens hem refiat més d'acabar contents amb el que ha sortit. I m'agrada pensar que ha sigut el primer pas correcte en la direcció que hauria d'anar Vittara. El core de Vittara s'entén més bé amb Incògnita Brutal que amb dosmilset.
Toni: Sobretot estem contents pel que fa al progrés. Ens són iguals les visites perquè creiem que hem fet una evolució musicalment.

El core de Vittara s'entén més bé amb Incògnita Brutal que amb dosmilset.

Exploreu sons nous. Us apropeu més a l'indie rock. És cap aquí on voleu dur la vostra música?
Toni: Al disc hi ha una coincidència no buscada amb el nom del títol, Incògnita Brutal, que és una frase d'una cançó de Petit de Cal Eril. Aquell disc està gravat en tres llocs diferents, igual que el nostre. Sense voler-ho, a cadascun d'aquests llocs, hem transmès persones diferents. Explorem nous sons perquè és el que ens ha sortit en cada moment. Remarquem una cosa, també. Escriure així és com ens surt, però no volem que quan parlin amb nosaltres sempre se'ns associï al "Joder, hermano, la vida era mejor antes".
Uri: Per algun motiu, sempre tendim molt a la nostàlgia. És estrany, perquè no anem d'aquest pal. Les nostres reunions són l'absolut contrari. D'alguna manera, tot i mantenir l'essència nostra, ja ho hem intentat amb les 3 últimes cançons que vam gravar, volem ser una mica més gamberros, més goofy.
Pol: Deixar de ser tan solemnes. Fer música més divertida, més fàcil.
Uri: I és veritat que fer música divertida que no caigui en el cringe molts cops no és gens fàcil.

Formeu part d'una nova onada d'indie que manté certes coses estilístiques de grups més antics, però per un públic molt diferent. Com és fer música per un públic que segurament no busca escoltar Vittara?
Toni: La nostra generació escolta la Mushka. És així. Hi ha un target al que podríem apel·lar, però no hi sabem arribar. No és un "fua, la gent no entén el nostre art". Però fem música des de la nostra generació, intentem fer música per la nostra generació, però acabem arribant a generacions més velles. En aquest sentit, sí que hem vist que, o tens la Julieta que t'ajudi, o estàs una mica fotut.
Pol: Tampoc ens obsessionem gaire en quin és el públic objectiu que hem de tenir, vull dir, fem música per qui vulgui escoltar-la.
Uri: Mira, Cala Vento van sortir el 2015 quan el boom del rock garaje a Espanya no havia petat. Quan ells van sortir ningú hauria donat dos duros. Jo no descarto que pugui passar una cosa similar a Catalunya. Que hi hagi una nova fornada de música de guitarra. L'urbà està entrant en una fase de rebuscar-se, perquè està ja molt cremat.

Fem música des de la nostra generació, intentem fer música per la nostra generació, però acabem arribant a generacions més velles. En aquest sentit, sí que hem vist que, o tens la Julieta que t'ajudi, o estàs una mica fotut.


Crec que l'indie, el rock o la música de guitarres, generen molta més lleialtat d'oients.
Uri: Cala Vento tenen 60.000 oients mensuals. Són relativament pocs, Julieta o Mushka en tenen molts més. Però ells van per tot Espanya i emplenen absolutament totes les sales on van. Perquè és un públic més reduït, mai seran supermainstream, però si te'ls guanyes, te'ls guanyes.

Però jo us havia sentit, fa anys, quan Vittara encara era un embrió, dir la frase "i si fem reggaetón en català?". Què ha passat?
Uri: Mira, hem fet un acte d'honestedat. Vull dir, què polles hem de fer nosaltres reggaeton? Es notaria molt que està fet forçat per anar a buscar el hook.
Pol: El que és guai és que ens proposem les coses com un repte. I quan ens hem proposat alguna cosa, sempre ens ha sortit.

És un àlbum molt nostàlgic, molt meditatiu. El pas del temps està molt present de diferents maneres. us esteu fent grans? És això el que ens voleu dir?
Uri: Sempre tirem per allà.
Toni: Em llenço un triple, ara. Entre nosaltres no parlem d'aquestes coses i suposo que llavors ens surt plasmar-ho en cançons.

Però us preocupen.
Toni: Sí, ens preocupen, però... Mira, l'altre dia estàvem fent una cançó. I vam haver de parar-nos, perquè si no tornàvem a anar allà (a la música trista). Havíem estat dos dies fent la lletra i vam aconseguir-ho.
Uri: Però clar, tete, ens vam haver de forçar.
Toni: Sí, però mira, hem aconseguit una lletra divertida que no fa cringe.

Us fa patir molt, fer cringe.
Tots tres: Sí.
Uri: Per mi és el pitjor que pots fer. Pots tenir música que estigui poc elaborada, pots tenir lletres que no tinguin sentit o que estiguin poc treballades. Però fer lletres que facin cringe, tenir una producció que fa cringe és el pitjor. Perquè el màxim que se t'ha acudit fer és això. I el que més por em fa és que algú pensi que no donem per a més.


És molt gen z, això que dius.
Uri: Sí, tio. Molta obsessió amb la imatge, amb quins missatges comuniquem estèticament.

El que més por em fa és que algú pensi que no donem per a més.


Dèiem que és un àlbum molt meditatiu. Hi ha molt de vosaltres, encara que no sigueu uns sad boys a la vida real. És un àlbum fet amb el cap o amb el cor?
Uri: Jo crec que amb el cap. Però les que m'heu deixat fer a mi, amb el cor.
Toni: Home, amb el cap i el cor. Seny i rauxa.
Uri: Pit i collons.
Pol: La puta i la ramoneta.
Uri: N'hi ha algunes que són molt, molt emotives. Hioshi, La meva sang... Referent és feta absolutament amb el cap.

També és un disc molt autoconscient. Com si us estiguessiu parlant a vosaltres mateixos.
Uri: Aquest disc és tan autoreferencial que em fa por que la gent pensi que ens agradem massa. A vegades també està bé poder parlar de coses externes.
Pol: Però al disc no hi ha cap cançó ni cap lletra que parli o d'una història inventada, o d'algú irreal. Tot és nostre.

Com a artista també sents que has creat una comunitat metafísica de gent. Tu no els has donat l'eina per sentir-se d'una manera o d'una altra, però sí que ho fan a través de la teva cançó.

Però això som nosaltres. Un grup d'avui no pot no partir de l'autoconsciència.
Toni: O sigui, no ho hem de veure com que ens agradem massa a nosaltres, mateixos, no?
Uri: És que en realitat és un tema clau de la nostra generació. Estar pensant sempre en com ens sentim. És més. A vegades, no és tant com ens sentim. No és explicar el teu sentiment de tristesa, sinó... Quina relació tinc jo amb l'amor per la meva germana? Quina relació tinc jo, o quina relació tenim nosaltres, amb la banda? Quina relació tenim amb la incògnita brutal? Amb la pressió que sentim envers destacar i ser normals? Ens surt molt natural.
Pol: Quan escrivim busquem empatia. Hi haurà algú a l'altra punta de Catalunya que t'entendrà. Això és una fumada, però tu com a artista també sents que has creat una comunitat metafísica de gent. Tu no els has donat l'eina per sentir-se d'una manera o d'una altra, però sí que ho fan a través de la teva cançó.

Hi ha una frase a l'àlbum que és "Tenir una banda de rock per acabar enfadats plorant al menjador". Això ha passat?
Tots: Sí.
Pol: Ha passat i ha estat un dels moments més importants de Vittara.
Uri: Estic convençut que ha passat a totes les bandes. Havíem de prendre moltes decisions tota l'estona. I és una relació tan estreta que encara es fa més difícil.
Pol: La clau és que tots ens vam posar d'acord per escriure una cançó sobre això, per explicar-ho i per alliberar-nos-en.

Al marge d'això, com és tenir una banda amb els teus millors amics?
Uri: Hi ha moments que és guai, i hi ha molts més moments que és una merda.
Toni: No home, no!
Uri: Mira, sou la meva vida sencera i sou els meus millors amics. Però el fet de tenir una banda ha comportat que hi hagi hagut molts més moments en què us volia arrencar el cap que no he tingut amb el meu millor amic fora de la banda.

Mira, sou la meva vida sencera i sou els meus millors amics. Però el fet de tenir una banda ha comportat que hi hagi hagut molts més moments en què us volia arrencar el cap que no he tingut amb el meu millor amic fora de la banda.

Una altra cosa que dieu al disc. Compartir ferides. Fer música junts és compartir ferides?
Tots tres: I tant.
Pol: I crea lore entre nosaltres.

Aquí anava. Jo crec que us comuniqueu per telepatia. Hi ha coses del Toni que només sabeu els altres dos, i viceversa.
Toni: Jo, al Pol, si un dia està fent una cosa i m'ho sembla, li diré, és terrible. I riurem. Si això li fa una persona nova, el Pol es picarà amb ell. És difícil.
Uri: Jo sé perfectament, en una situació, com reaccionaran abans que passi.
Toni: I musicalment. Jo, quan li passo alguna música al Pol o a l'Uri, és perquè crec que d'allò entendran alguna cosa especial.
Uri: Si no et fan el visto. Eh, Toni?


Parlem del vostre àlbum dins del panorama català. Com hi encaixeu?
Uri: El que està clar de Vittara és que, de moment, no encaixa dins del mainstream català. A Vittara no el pots programar al Canet Rock. Però hi ha molta gent que estan fent coses que també se'n van d'això. Socunbohemio, Galgo Lento, Xicu, Iglú... Tinc aquesta esperança de creure que es pot generar una escena en català que funcioni. Que no ha funcionat mai.

S'haurà de fer un esforç molt gran per part del públic perquè aparegui aquest segon circuit alternatiu.

Home, això no és veritat.
Uri: A l'època de Manel eren 3. Manel, la Iaia i Amics de les Arts.

Però també és evident que no hi havia el mateix accés a la música. No sé ni si existia Spotify el 2009.
Uri: Però tampoc hi ha espais. Perquè al final Catalunya, els grups i els artistes on fan la pasta és festes majors i festivals d'estiu. I tot això no accepta música com la nostra. Llavors s'haurà de fer un esforç molt gran per part del públic perquè aparegui aquest segon circuit alternatiu.


L'Heliogàbal, potser?
Uri: Clar, però tu no pots viure de l'Heliogàbal. Mira, a Catalunya hi ha molta gent que escolta els Strokes. La gent que escolta els Strokes és perquè els agrada aquella música. Llavors si els fas alguna cosa que també els pugui agradar en català, ho compraran. Però com que ja està tot tan muntat a partir d'això altre...
Pol: És que falten molts referents.
Toni: Si hi hagués un referent que obrís aquesta nova porta, en català, nosaltres hi fotríem el cul i no ens mouríem d'allà.
Uri: O potser serem nosaltres, qui obri la veda.