"Estàs gravant en audio l'entrevista?", em pregunta David Casademunt tot just despenjar-me el telèfon. "Estic assegut en un parc i hi ha unes cotorres fent molt de soroll. És com la pel·li Los pájaros de Hitchcock. Si et molesten, avisa'm". No se m'acudeix una banda sonora millor per parlar amb el cineasta barceloní sobre la seva primera pel·lícula, El páramo. Format a l'ESCAC i foguejat en els camps dels videoclips, els curtmetratges i els documentals, Casademunt s'estrena de llarg amb una pel·lícula de terror, que en realitat, com molts dels films del gènere, amaga un gran relat sobre les emocions. Protagonitzada per Inma Cuesta, Roberto Álamo i Asier Flores i ambientada a la primera meitat del segle XIX; una història, amb molt de rerefons personal, sobre les pors que ens tenallen i com superar-les. Presentada en l'última edició del festival de Sitges, dies enrere es va estrenar a Netflix convertint-se en un dels primers fenòmens de la plataforma d'aquesta nova temporada. 

Debutes com a director de llargmetratges amb El Páramo i estàs triomfant com l'allioli. Sorprès amb tot el que t'està passant?
La paraula que millor defineix com em sento aquests dies és col·lapsat. Estic content però en xoc. No paro de rebre notícies magnífiques pel que fa a visionats i hores de consum de la pel·lícula. Jo vinc de fer projectes molt petitons: documentals, curtmetratges, videoclips... El ressò que està tenint El páramo m'està engolint com un tsunami. 

El ressò que està tenint El páramo m'està engolint com un tsunami

El cinema en temps de plataformes digitals: arribes a milions de persones però la pel·lícula té un recorregut gairebé inexistent en sales de cinema. 
A la meva part més romàntica, jo que soc molt cinèfil i mitòman, li sap greu que El páramo no s'hagi vist a sales, tot i que em quedo amb la satisfacció d'haver pogut estrenar la pel·lícula al festival de Sitges. No només això, sinó que la meva lògica de treball sempre va ser pensar en pantalla gran tot i saber que aniria a pantalla petita. Totes les decisions creatives les vaig prendre pensant en cinema en pantalla gran. En l'altre extrem, és una sort immensa haver pogut exhibir la pel·lícula en una plataforma tan popular com Netflix. Reflex d'això és que fa una setmana que rebo missatges de tot el món: de gent de l'Índia, Turquia, Estats Units, Mèxic...

Les plataformes, d'alguna manera, també han democratitzat el cinema i un director debutant de Barcelona té la mateixa exposició que algú de la dimensió d'Adam McKay?
És surrealista veure el rànquing de les pel·lícules més vistes al món aquesta passada setmana i veure el cartell d'El páramo al costat del de Don't look up, la cara de l'Asier Flores (el protagonista d'El páramo), al costat de la de Leonardo DiCaprio.  


L'actor Asier Flores en un moment del rodatge d'El páramo. Foto: Lander Larrañaga 

Saps quanta gent ha vist fins ara la pel·lícula?
Fa uns dies va sortir al portal top10.netflix.com la quantitat d'hores consumides de la pel·lícula: 12 milions d'hores. Si fem el càlcul, això en persones són 8 milions de persones. Moltíssima gent. Al·lucinant. Estic vivint tot això per primera vegada, des de la preproducció i el rodatge, al muntatge i edició, l'estrena a Sitges i l'actual exposició mediàtica. 

Com et vas enamorar del cinema?
Va ser herència del meu pare i el meu tiet, veritables malalts de cinema. Amb 8 anys estava assegut al sofà de casa mirant Ben Hur, Espartaco, Lawrence de Arabia... D'aquí sorgeix el crush. La meva família em va educar a través de les pel·lícules. He après més amb el cinema que a l'escola, especialment pel que fa a sentiments, emocions i relacions humanes. 

La meva família em va educar a través de les pel·lícules. He après més amb el cinema que a l'escola

En el fons, El páramo és això. 
Un amic em va definir El páramo com una lasanya de terror emocional. I estic molt d'acord. 

I què vol dir això de 'lasanya de terror emocional'?
Que és una pel·lícula amb una capa de terror, per sota una capa d'emoció, i per sota moltes més capes amb molts significats diferents, més si com a espectador vols entrar en el joc d'anar decodificant al·legories i metàfores sobre les relacions humanes entre els protagonistes. El cinema de terror té moltes ramificacions. És un gènere superfèrtil i ric en matisos. Si t'apropes al cinema de terror amb la ment oberta, pots descobrir veritables joies, pel·lícules magnífiques. 

La pel·lícula, no ho descobrim nosaltres, té molt de tu, que vas perdre el teu pare quan eres un adolescent. 
M'he adonat a posteriori que el cinema ha estat la meva teràpia. Mirant enrere, repassant tot el meu treball, he descobert que tot el que he rodat té alguna vinculació amb les meves emocions.  

En el cas d'El páramo quines són aquestes emocions?
La por a quedar-se sol i perdre un ésser estimat...

I de com quan ets petit aquestes pors et venen imposades per herència social i cultural. 
Exacte, aquest és un dels temes de la pel·lícula: com heretem les pors. En Diego, el nen protagonista de la pel·lícula, viu en un ecosistema delimitat pels límits d'aquest param que dóna títol a la pel·li: ell i la seva família viuen en una cabana i al seu voltant hi ha tot d'estaques delimitant les terres que no es poden sobrepassar. És la metàfora per parlar de les pors amb què ha estat educat aquest nen. Unes pors imposades pels pares: no pots passar aquests límits perquè a partir d'aquí tot és perill. El páramo és una pel·lícula sobre les pors heretades, de com les gestionem i de com les arrossegarem tota la vida.


David Casademunt amb l'actriu Inma Cuesta en el rodatge d'El páramo. Foto: Lander Larrañaga

Però també de com intentar superar-les.
La pel·lícula llança la pregunta de si som capaços de confrontar-nos a les nostres pors i si ho fem, com guanyar-les. 

L'ambientació d'època i la fotografia de la pel·lícula ajuden a accentuar aquest missatge.
L'Isaac Vila, el director de fotografia, va prendre com a referència les Pinturas negras de Goya. I no és una elecció casual, sinó que és una obra que Goya va realitzar exiliat a la primera meitat del segle XIX. Una època que em fascina i que és on situo la pel·lícula. De fet, El páramo, d'alguna manera, és un 'película negra'. Volia que, més enllà del guió, les imatges també parlessin del drama. 

El páramo és un 'película negra'. Volia que, més enllà del guió, les imatges també parlessin del drama

Has trigat 8 anys abans de poder fer realitat la pel·lícula. 
Vam començar a escriure el guió el 2014. Ha passat una estona ben llarga. El Martí Lucas, el Fran Menchón, els companys amb què he escrit el guió, i jo, vam passar els cinc primers anys vagant pel desert amb aquesta història: acabant el guió i buscant productora, fins que el 2019 es va sumar al projecte la productora Rodar y Rodar, i amb ells Netflix, moment en què tot es va accelerar. 

Abans vau rodar un curtmetratge, La bèstia, que va ser la llavor de El páramo.
La bestia va ser un curt que vam fer, sí, però no abans d'escriure el guió d'El páramo sinó després. Aquest curt va ser fruit de guanyar un premi que ens va donar PROA, que és la Federació de Productors Audiovisuals. Un premi, el del millor projecte en desenvolupament, que venia acompanyat d'una dotació econòmica i que ens van donar, justament, pel guió d'El páramo. Amb aquests diners, vam decidir rodar un curt com a eina de seducció a possibles productors. Un curt que és una escena molt similar a una escena de la pel·lícula. 

On es pot veure, el curt?
Ara mateix no es pot veure, no està en obert, perquè es podria considerar un súper spoiler de la pel·li. 

I ara quins projectes vindran?
Amb el Martí i el Fran ja estem escrivint guions nous. Ara espero no trigar 8 anys més en fer la meva segona pel·lícula.