Després d'un any, he tornat a un concert. Ja sé que des de fa uns dies moltes de les cròniques que llegiu d'un concert es basaran, en part, a dedicar-se a explicar l'experiència vital del retorn a una normalitat que abans no valoràvem. Però aquest ha estat el meu moment i el vull compartir amb tots vosaltres sense oblidar-me que vaig anar a un concert dels Manel i que també toca parlar de repertori i de música.
Però disculpeu-me la petita llicència. Gràcies al coronavirus, totes aquelles parts d'assistir a un concert que moltes vegades detestava i d'altres de què n'era partícep directament, ara les valoro profundament, en gaudeixo i fins i tot les observo per assaborir-les com quan em deixo el rovell de l'ou d'un ou ferrat per al final de l'àpat. Anem a posar uns exemples ràpids per no caure en rotllos, però de ben segur que els teniu presents.
D'entrada, que et facin esperar per iniciar el concert. En aquest cas, a Pedralbes, tenen categoria fins al límit que trenta minuts abans ja ens va venir un noi molt amable al jardí on menjava una hamburguesa del restaurant Flash Flash per dir-nos que ja podíem entrar al recinte. Òbviament, no li vam fer cas perquè en aquelles cadires de teca, amb coberts de plàstic biodegradable i una hamburguesa mini, hi estàvem molt a gust. Però tot i això, no vam fer tard i els Manel sí. Uns escassos cinc o deu minuts. Tampoc vaig anar amb la llibreta per apuntar res perquè volia gaudir 100% del moment, ni tan sols vaig fer una trista story! I bé, tornant al tema de la puntualitat, si el retard hagués estat més perllongat, també m'hauria semblat bé.
Després hi ha aquella clàssica complicitat que el públic vol adquirir amb el grup i no al revés. A grans trets podríem dir que no va faltar una encesa de llanternes de mòbil espontània, picar a terra amb els peus o aixecar-se per ballar Boomerang.
El tema dels mòbils m'encanta. Prou d'encenedors, que feien yuyu, i sí al moment tendre que hem de fer el check per si de cas encara hi ha algú que li encanta captar la imatge i penjar-la al seu Instagram. Del tema de picar amb els peus a terra perquè tornin a cantar també feia mesos que no en gaudia. A Pedralbes es nota que hi ha categoria, com he dit abans, i també seguretat. Però òbviament no deixa de ser un conjunt de tarimes disposades per habilitar un espai de música davant d'un palauet on els Borbons ja no gosen anar de visita. I aquella sensació del terra tremolant, de concert al Salvador on tot s'enfonsarà d'un moment a l'altre, m'encanta! I per acabar, moure el cap, a esquerra i dreta, com un egipci buscant un punt per on veure els quatre músics dalt de l'escenari mentre alguns cossos m'obstaculitzen la vista.
Això serien un clàssic que podria compartir també amb el concert de la Rosario de dimarts passat. Ara anem pel dels Manel. Què voleu que us digui? A mi, la malaptesa o poca traça, per no errar i dir patositat dels Manel, dalt de l'escenari m'encanta. Tan sols són capaços d'aprendre's una coreografia entre els quatre, en aquest cas, per cantar-nos Boy Band. Però d'aquest poc saber fer per moure's en fan una virtut. Als catalanets ens encanta perquè ens hi identifiquem, no som uns grans experts a l'hora de coordinar el nostre cos i veiem en en Guillem Gisbert, el seu cantant, el perfil de persona que som. El més divertit són els saltirons que fa mentre canta... Per no parlar del poc feedback que donen al públic. El just i necessari: no cauen en els monòlegs dels Amics de les Arts i et fan venir ganes que, en algun moment, es llancin a parlar més. Com em va dir un gran showman de la ràdio un dia: "Núria, millor que es quedin amb ganes de tu".
També m'hauria agradat escoltar més clàssics seus, que van compensar a correcuita a la recta final del concert. Amb Teresa Rampell, Boomerang, com ja he dit abans, i Benvolgut per rematar-ho. Era com dir-nos: "Ok, ja us heu empassat la xapa, ara us donem uns minuts per gaudir". I fins i tot així, vaig agrair que apostessin pel nou disc, que ens ensenyessin tres noves cançons que hauré d'escoltar milions de vegades perquè el meu cervell les accepti i que hagin renunciat a l'ukulele per convertir-se en un so eclèctic que em va provar de meravella abans d'anar a dormir.
Perquè era dimecres i jo també em llevo "ben d'hora, ben d'hora". Per acabar, un aspecte dels Manel però compartit amb qualsevol concert en català, el 'no n'hi ha prou' per demanar que no s'acabi el concert. Era com respirar casa, emular els vells temps en què ens sentíem orgullosos del país petit i el Barça guanyava Champions.
En Guillem va fer referència a com hauria estat el concert del 2020 que van anular i ara han recuperat aquest 2021. A mi no m'importa gens saber-ho, tampoc vaig fer l'exercici d'imaginar-me com hauria estat, perquè hauria gaudit d'una bona nit i llestos. El que sí que m'importa és recuperar les sensacions d'un temps que ahir vaig constatar que no hem perdut. Per cert, si la crònica a nivell musical us sembla fluixa, faig una nota ràpida: van tocar 21 cançons, el final us l'he comentat en el penúltim paràgraf i l'inici va ser amb Formigues, Banda de Rock i Els entusiasmats.