Jordi Milán arriba a l'entrevista amagat sota un elegant barret de feltre i rere un bigoti dalinià. Això i un abric llarg li donen cert aire Bergeraquià. Tot i els seus 70 anys destil·la energia i passió. La mateixa energia i passió que durant 40 (més 1) anys ha insuflat com a director a La Cubana. Després de dos anys de pandèmia la icònica companyia teatral nascuda a Sitges ha retornat al teatre, en aquesta ocasió la sala Coliseum de la Gran Via barcelonina, on s'hi estaran fins al pròxim 23 d'abril, amb l'espectacle Adeu Arturo, una d'aquelles esbojarrades comèdies de quotidianitat surrealista tan purament cubana. Amb ell parlem de l'obra, d'aquestes quatre dècades de trajectòria i, evidentment, Les Teresines.
Foto: Sergi Alcàzar
Aquest teatre és meravellós!
Aquest teatre no era un teatre sinó un cinema. S'havia fet alguna obra, però molt poqueta cosa.
Fins que el vau recuperar vosaltres.
Va ser quan vam fer per segona vegada Cómeme el coco, negro. Vam demanar fer-lo aquí. El Coco el vam estrenar per primera vegada al Mercat de les Flors i després al Victoria, d'on ens van fer fora.
Per què!?
A veure, no és que ens fessin fora, però havien d'entrar els Dagoll Dagom amb Mar i cel, que venien d'haver tingut un gran èxit a Madrid.
I us vau quedar sense teatre.
Ens vam reunir amb el Balaña, el pare. La meva idea era anar a Can Pistolas, que és com es coneixia la sala Capitol.
Can PIstoles perquè feien pel·lícules de l'oest,
Exacte! De sortida ens va dir que no perquè estava en obres. A nosaltres això que tot estigués potes enlaire encara ens va agradar més. Una setmana després ens va trucar dient que s'ho havia pensat i que ens deixava el local.
Va ser tot un èxit.
Va funcionar molt bé, sí. Vam marxar del Victoria a Setmana Santa i vam estar al Capitol fins al juliol. La cosa es va quedar aquí fins que vam fer Cegada d'amor. Jo volia fer aquest espectacle a un cinema.
El Coliseum.
Em vaig tornar a reunir amb el senyor Balañá. Però no vam entrar al Coliseum sinó que vam tornar al Tivoli. Vam ser-hi un any i mig ben llarg. Va ser, ara ja sí, amb la reposició del Coco que vam entrar al Coliseum, que des d'aleshores no ha deixat de ser un teatre. Nosaltres hi vam tornar anys després, el 2016, amb l'espectacle Gente bien, que va anar molt bé, i ara amb Adéu Arturo.
Hi ha cap espectacle vostre que hagi funcionat malament?
Hem tingut la sort que el públic sempre ens ha fet costat. De subvencions, més aviat poquetes. Quan el Coco no teníem un duro i vaig anar a la Generalitat a demanar ajuda. La seva resposta va ser que encara érem una promesa. Amb Cegada el problema va ser que ja érem una realitat. Malauradament, hem tingut més ajuda del Ministerio que de la Generalitat.
T'entristeix?
Una mica de ràbia fa, perquè molt o poc alguna cosa hem fet pel teatre català. De fet, actualment, som l'única companyia catalana que continua girant per tota la península. Fins fa res estava El Tricicle. I abans Comediants, Dagoll Dagom, Els Joglars...
Som l'última herència del teatre amateur català
Foto: Sergi Alcàzar
Us sentiu els últims d'una espècie?
Som l'última herència del teatre amateur català. Una tradició burgesa de fer teatre als casinos i centres parroquials de tots els pobles. Una riquesa que hem deixat perdre. Als anys 70 hi havia una revista de teatre que es deia Público. Van fer un catàleg de totes les companyies de teatre d'Espanya, Catalunya, era de llarg, on més hi havia. Hem deixat perdre la tradició de fer teatre després de sopar. I La Cubana és això, el teatre de la quotidianitat que passa inadvertida.
La Cubana sempre m'heu semblat la suma de L'auca del senyor Esteve i el cinema de John Waters.
Estic d'acord. És la hipèrbole de la nostra realitat, tot i que a la gent no li agrada veure's reflectida. Sempre pensa que allò que nosaltres mostrem no són elles o ells, sinó el cunyat o la cunyada. Les Teresines.
Quin fenomen, Les Teresines!
D'una manera o altra, sempre havíem tocat les 'teresines' en els nostres espectacles. Les Teresines és una filosofia de vida molt catalana. La Vicky Plana, cofundadora de La Cubana, i jo, anomenàvem així a un grup de senyores de Sitges.
Però la sèrie passa al barri de Gràcia de Barcelona.
Va ser una petició de TV3. Quan hi vam començar a treballar, amb la Mon Plans, la Mercè Comes..., ens vam adonar que era igual on ubiquéssim la història, perquè de Teresines hi havia a tot arreu: Sitges, Barcelona, Reus, Terrassa, Girona, Lleida...
Potser aquest és el secret del seu èxit.
Recordo que al principi a TV3 tenien dubtes. Deien que era una sèrie en què no passava res. I no passava res perquè era una comèdia sobre la nostra quotidianitat.
De Seinfeld van dir el mateix, així que potser les millors sitcoms són aquelles en què sembla que mai no passa res.
La meva mare tenia unes amigues que se semblaven molt al grup de 'teresines' de les sèries. Unes senyores que treballaven la pell. Feien jaquetes, pantalons... Tot en economia submergida. Eren tres germanes i a casa meva les anomenaven 'les modestes'. Un dia, abans de començar a rodar, les vaig portar al plató.
Has citat la Mon Plans, la Mercè Comes... Déu n'hi do la de gent del teatre que ha passat per La Cubana. D'alguna manera heu estat escola.
La paraula escola no m'agrada gaire, perquè La Cubana no pretén ser una escola. Però sí, hem tingut la sort de comptar amb grans actors, però també tècnics, muntadors, escenògrafs... No només això, sinó que quan han marxat sempre hem mantingut molt bon rotllo. Santi Millán, José Corbacho, David Fernández, Juan Ramón Bonet, Yolanda Ramos... La Cati Solivellas, que ara és delegada de Cultura del Govern de les Illes Balears!
La Cubana és això, el teatre de la quotidianitat que passa inadvertida
Foto: Sergi Alcàzar
Quin era el vostre somni quan vau començar?
Jo em dedicava al disseny. Era decorador de pisos. El teatre... N'havia fet de petit, a nivell amateur, com la Vicky, però ja està. No vaig passar mai per l'Institut del Teatre. Ni la Comes, ni el Corbacho, ni el Santi Millán. El Santi, de fet, va entrar a La Cubana perquè no el van voler a l'Institut i va anar a petar al Col·legi del Teatre. En aquella època, el Santi treballa a un escorxador al matí i a la tarda anava a classes i després amb nosaltres. L'Anna Barrachina és una altra cubana que no van voler a l'Institut. L'educació és necessària per aprendre la teoria, per ubicar-se i saber on ets, per donar eines perquè els actors i les actrius puguin desenvolupar la seva bogeria.
Què busques en un actor o actriu?
Que li agradi La Cubana, evidentment. També m'interessa saber per què els agrada el teatre.
M'agrada el teatre perquè em fa viure
I a tu, per què t'agrada?
Per fer teatre has de ser tímid.
No és un tòpic, això?
Fer teatre és una manera de transmetre sentiments, treure coses de dins. Quan estàs en un escenari no ets tu, ets un altre. A mi m'agrada el teatre perquè em fa viure. Em fa sentir. I m'agrada actuar i m'agrada anar-hi com espectador. De fet, soc més teatreru que director.
40 anys més 1.
La Cubana es va fundar l'any 1980 però el projecte no es va a donar a conéixer de veritat fins a l'any 1983, quan ens van oferir girar amb l'espectacle Delikatessen per tota la península. Vam deixar les feines amb la idea que només seria un estiu. Aquell estiu ha durat quatre dècades.
Que enyores d'aquella època.
Tinc un problema: per a mi tot va passar abans-d'ahir. El temps ha passat molt de pressa.
Adéu Arturo no és l'adéu de La Cubana.
No! Tot i que sempre pot produir-se auest adeu. De la mateixa manera que La Cubana també pot seguir endavant sense mi.
El públic sempre us ha estimat molt, però us heu sentit prou valorats pel món del teatre?
Som d'una corda diferent... Això i haver tingut sempre èxit...
Foto: Sergi Alcàzar