Baiona (País Basc francès), 8 de maig del 1808. Fa 215 anys. Els reis Carles IV i Ferran VII es venien la Corona espanyola a l’emperador Napoleó. En aquella operació de compravenda, les parts van pactar que Ferran VII seria coronat rei d’Etrúria (un estat satèl·lit de l’Imperi francès, que es corresponia a l’antic ducat independent de Toscana), li seria oferta en matrimoni una princesa de sang reial, i passaria a percebre una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos, una veritable fortuna a l’època. Sis anys més tard (1814), Napoleó era derrotat als camps de batalla i els acords de Baiona quedaven inconclusos.
Ferran no va ocupar mai el tron de l’endreçada Florència. Tampoc no li van procurar l’esposa de sang reial que havien pactat. Va tornar a Madrid per a ocupar el tron que, sis anys abans, s’havia venut. Però, sorprenentment, ningú el va pressionar per a reintegrar a l’estat francès les pensions cobrades. Els més de vint milions de francs francesos que va portar del seu exili daurat van passar a engrossir el bolsillo secreto, un fons opac creat un segle abans per Felip V (el primer Borbó hispànic) que, fins llavors, s’havia destinat a finançar les despeses no justificables de la família reial. Mai fins a Ferran VII (sisè Borbó espanyol), el bolsillo secreto no havia acumulat tant de saldo.
Els capricis de la família reial
Històricament, el bolsillo secreto havia estat l’assignació d’una quantitat del pressupost reial destinada a despeses de la família reial que no estaven subjectes a justificació. Amb els saldos del bolsillo secreto es cobria un ventall molt ampli de despesa. S’havien finançat des de pràctiques de genocidi a comunitats minoritàries, fins a obres públiques amb certa pretensió il·lustrada. Per exemple, durant el regnat de Ferran VI, el tercer Borbó espanyol (1749), amb càrrec al bolsillo secreto s’havia promogut la Gran Redada, que era l’intent organitzat d’extermini del poble gitano hispànic. O, durant el regnat de Carles III, el quart Borbó espanyol (1774), amb càrrec al bolsillo secreto, s’havien iniciat els treballs de construcció de la Casa de Fieras del Retiro, a Madrid.
El secret a veus del bolsillo secreto
Ningú, més enllà del rei i dels seus consellers, coneixia el saldo del bolsillo secreto. Aquesta informació no transcendia dels murs del Palau Reial. Però, entre la classe política espanyola (les classes cortesanes borbòniques) hi havia la percepció —per no dir la convicció— que els saldos acumulats en aquell fons eren estratosfèrics. I en ocasions crítiques molt puntuals, s’havia demanat la patriòtica contribució de la família reial a les necessitats del regne. No cal dir que aquesta col·laboració no es va produir mai. L’últim cop havia estat durant la crisi del 1808 (l’entrada de l’exèrcit francès en territori espanyol que, prèviament, havien pactat Murat i Godoy, és a dir Napoleó i Carles IV). El futur Ferran VII no va lliurar ni un cèntim a la "patriòtica" causa.
Maria Cristina de Borbó, la mestressa del bolsillo secreto
Però qui va dimensionar aquell fons fins a límits inimaginables va ser Maria Cristina de Borbó, quarta esposa de Ferran VII i, a partir del 1833, reina-vídua i regent fins a la majoria d’edat d’Isabel II. Maria Cristina de Borbó va ser la reina de la corrupció. Va engrossir el saldo amb els beneficis que li generava la seva participació en tota mena de negocis: nets i bruts, legals i il·legals. A mitjan segle XIX, es deia que no hi havia cap negoci d’envergadura a Espanya on Maria Cristina —i el seu inseparable banquer José de Salamanca y Mayol— no hi tinguessin alguna participació. Maria Cristina es va servir de la seva posició i de l'opacitat d’aquell fons per a obtenir grans beneficis en la lucrativa activitat de la siderometal·lúrgia.
El bolsillo secreto, fàbrica de cops d’estat
Però les mines i els forns només eren la punta de l’iceberg. Des de la penombra de les sales més tenebroses del Palau Reial, va desenvolupar trames delictives gegantines que la convertirien en la patriarca dels negocis il·legals més poderosa del continent europeu. En diverses ocasions, va finançar cops d’estat a les joves repúbliques americanes. Aquestes maniobres pretenien desestabilitzar i provocar la caiguda dels governs sorgits de les independències, i restaurar en el poder les oligarquies criolles que s’havien declarat contràries als processos revolucionaris i favorables a la metròpoli. Aquelles obscures maniobres perseguien, en última instància, una involució que havia de revertir el domini d’aquells territoris a la metròpoli.
El bolsillo secreto i el tràfic de persones
Ara, la joia de la corona —i mai més ben dit— dels negocis de Maria Cristina i el seu bolsillo secreto va ser el comerç il·legal de persones. El 1815, després de la derrota definitiva de l’Imperi francès de Napoleó, Gran Bretanya —que havia assolit el lideratge mundial— va prohibir el comerç d’esclaus. No la tinença, però sí el tràfic. I no per causes humanitàries, sinó per interessos comercials. El creixement de les masses d’esclaus a les grans propietats agràries americanes quedava limitat a la seva pròpia força demogràfica. I, en aquell tradicional context de maltractaments i de misèria, aquelles masses es van veure ràpidament disminuïdes. Maria Cristina, la mestressa del bolsillo secreto, hi va veure una gran oportunitat.
...i que sembli un accident
Les platges del sud de la colònia espanyola de Cuba van esdevenir el gran supermercat il·legal d’esclaus d’Amèrica. Maria Cristina de Borbó, la gran beneficiària d’aquella sòrdida trama, va utilitzar el bolsillo secreto per a crear i alimentar una espessa xarxa de corrupció. Un negoci gegantí on hi participaven ministres i banquers de la cort, alts càrrecs de l’exèrcit espanyol a la metròpoli i a la colònia, i un formidable estol de pescadors catalans, bascos i andalusos, que havien substituït les xarxes d’arrossegament pel transport il·legal d’esclaus. Precisament, quan el general Prim va iniciar les negociacions per a la venda de Cuba als Estats Units (1869), va ser assassinat per ordre de Montpensier, el gendre de Maria Cristina.
