Madrid, 24 d’abril del 1832. Fa 192 anys. El rei Ferran VII, sisè Borbó al tron de Madrid i anomenat el “rey felón” (el rei traïdor), signava un decret que obligava a executar tots els condemnats a mort per la justícia ordinària (delinqüents comuns) amb el mètode del garrot vil. La forca passava a la història, però el garrot vil, fins aleshores una misteriosa i sinistra màquina reclosa a l’interior de les masmorres, esdevindria l’element protagonista de totes les execucions, tant les públiques com les que es continuarien practicant als patis de les presons. Durant gairebé un segle i mig (fins al 1978, quan l’actual règim constitucional va abolir la pena de mort), el garrot vil seria el mètode exclusiu d’execució que empraria la justícia ordinària espanyola.
D’on venia el garrot vil?
Ferran VII no va inventar el garrot vil. Aquella màquina diabòlica tenia un origen que remuntava a l’època romana. La investigació historiogràfica en situa la gènesi en una pràctica anomenada laqueus, que consistia a estrangular el condemnat amb el nus escorredor d’una corda. Desaparegut l’imperi de la lloba capitolina, el mètode del laqueus va caure en l’oblit; però passats ben bé mil anys, a finals de l’edat mitjana (segle XV), la novíssima monarquia hispànica el va recuperar, el va sofisticar i el va implantar a les principals presons del règim. La màquina de matar dels Reis Catòlics, reservada a les condemnes que s’executaven en la discreció de la presó, ja era el prototipus del que seria el garrot vil de Ferran VII.
El garrot vil de Ferran VII
El garrot vil, que Ferran VII va elevar a la dubtosa categoria de màquina exclusiva d’execució, consistia en un collar de ferro que, per mitjà d’un caragol, estrenyia el coll del condemnat fins a provocar-li la mort per asfíxia. Quan el “rey felón” va decretar l’ús d’aquest mètode d’execució, ho va fer amb la pretesa voluntat de “conciliar el último e inevitable rigor de la justicia con la humanidad y la decencia en la ejecución de la pena capital”. Però a l’inici, “el suplicio en que los reos expían sus delitos” com deia el decret de Ferran VII, no va ser menor al que patien amb el tradicional mètode de la forca. El maneig d’aquella màquina requeria una destresa que els primers botxins no tenien i que causaria un gran patiment als primers executats amb aquell mètode.
Els botxins i el garrot vil
L’habilitat que requeria el maneig del garrot vil (bàsicament, per a fer bona “la humanidad y decencia de la ejecución”) va impulsar l’aparició d’un element, fins llavors inexistent, i va estimular la professionalització dels botxins. El nou element que s’incorporaria a la macabra màquina seria un caragol en forma de bola que, mentre el collar s’estrenyia, es clavava al clatell del condemnat fins que li provocava una destrossa a les vèrtebres cervicals i li accelerava la mort per asfíxia. Aquest mecanisme “revolucionari” va ser anomenat la “variant catalana” (ningú no ha pogut esbrinar el perquè de “catalana”), i es va generalitzar fins al punt que, des de mitjans del segle XIX, tots els garrots vils consagrats pel règim de Ferran VII s’anomenaven, inexplicablement, “catalans”.
Les nissagues de botxins
La professió de botxí sempre havia estat tan ben pagada com mal considerada. Durant les edats mitjana i moderna (segles VIII a XVIII), l’ofici de botxí (que tenia la naturalesa de càrrec funcionarial) passava de pares a fills o de sogres a gendres. Alguns, fins i tot, van adquirir certa celebritat. Louis Sanson, el botxí que va guillotinar el rei Lluís XVI de França (1793). A l’Espanya del XIX, el botxí més cèlebre seria Nicomedes Méndez (Haro, La Rioja, 1842 – Barcelona, 1912), que va executar dotzenes de condemnats. Els seus contemporanis el definien com un home discret i educat en el tracte, i rigorós i competent en la feina, i destaquen que tenia la curiosa afició de la cria de canaris, que compartia amb altres botxins.
Les víctimes del garrot vil
Nicomedes Méndez (a cavall dels segles XIX i XX) o Bernardo Sánchez Bascuñana, Vicente López Copete i Antonio López Sierra (durant el segle XX) van rivalitzar en una macabra cursa per a acumular al seu expedient les execucions més sonades. Méndez, que curiosament actuava gairebé sempre als territoris de Catalunya, l'Aragó i el País Valencià, es vantava de ser l’executor de Santiago Salvador (1894) —l’anarquista que havia col·locat la bomba al Liceu— o de Silvestre Lluís (1897) —falsament acusat i injustament condemnat per l’assassinat de la seva dona i els seus dos fills grans, i que seria la darrera execució pública a Catalunya—. Méndez va mantenir una duríssima rivalitat amb el seu coetani Gregorio Mayoral Sendino.
La maledicció del garrot vil
Méndez va proclamar “no soy yo quien mata a ese desgraciado (...) es él mismo quien se mata con el crimen que cometió, él es quien ha buscado su propio fin”. Però la seva figura quedaria, per sempre, associada al garrot vil i a la presumpta maledicció de les seves víctimes. La vida de Méndez seria una veritable tragèdia. La seva esposa va morir després d’una llarga i penosa malaltia. La seva filla va veure com el seu promès —un jove metge— trencava la relació quan s’assabentava que era la filla del botxí, i ella, totalment desconsolada, es va suïcidar. El seu fill moriria apunyalat en el decurs d’una baralla de taverna al Paral·lel de Barcelona. I ell moriria deprimit perquè el seu deteriorament físic ja no li permetia exercir la seva passió de matar.