Barcelona, 26 d’abril de 1821. Fa 202 anys. Erasme de Gònima i Passarell moria a causa de l’explosió de la caldera d’una màquina experimental a la seva fàbrica del carrer de la Riera Alta. Gònima, que havia començat la seva carrera empresarial des de zero, havia acumulat una fortuna i, des de molts anys abans d’aquell succés ja era l’home més ric de Catalunya. Més que qualsevol de les famílies de la noblesa botiflera de Barcelona, enriquides amb les prebendes i privilegis que obtenien del règim. Gònima no tan sols va ser un emprenedor que va marcar una època, sinó que va ser la personificació d’un procés de transformació social i econòmica que anticipava la Revolució Industrial, i que canviaria, per sempre, la fesomia de Barcelona i de Catalunya.
D’on venia Erasme Gònima?
Erasme de Gònima havia nascut a Moià l’any 1746, en una família de teixidors de llana d’extracció humil que, al tombant de segle, va emigrar a Barcelona a la recerca d’una existència d’oportunitats (1751). Quan la família Gònima es va establir a Barcelona, el país estava sortint de la terrible crisi econòmica provocada pel règim borbònic durant i després de l’ocupació de 1714. En aquell moment s’estava implantant amb força un revolucionari model comercial, procedent de la península italiana, que consistia a destinar una part del tradicional obrador a espai exclusivament per a la venda. Estava naixent el model botiga, amb els seus elements més característics (l’aparador, el taulell, les lleixes). I els Gònima es van sumar a aquella inèrcia que envaïa la ciutat.
Com comença Erasme Gònima?
Segons les fonts documentals, Erasme va començar a treballar —quan encara era un nen— a la fàbrica d’indianes Magarola, situada al barri del Raval de Barcelona. Des del primer moment va fer gala d’una extraordinària intel·ligència natural. I, amb pocs anys, va escalar tots els graons de la jerarquia laboral. Havia començat com a aprenent als onze anys (1757) i als vint (1766) ja era el director tècnic de la fàbrica. Aquesta espectacular progressió professional li va obrir les portes de l’ascensor social. I el mateix any, es casava amb Ignasia Coll i Viladomiu, filla i neta de dues importants nissagues de fabricants d’indianes. Gònima, fill d’un modest emigrant de la Catalunya rural, entrava per la porta gran al nucli del selecte grup de fabricants de Barcelona.
Una Catalunya en transformació
La progressió professional i l’ascens social del jove Gònima revelen que a Catalunya les coses estaven canviant. Un temps abans, a l’inici del procés d’industrialització (segle XVII), l’espectacular trajectòria de Gònima no hauria estat possible, perquè la rigidesa del sistema que imposaven els gremis ho hauria impedit. Però, en aquell final de segle XVIII, el sistema gremial tocava campanes de rèquiem. Especialment represaliats pel règim borbònic després de l’ocupació de 1714 (els gremis urbans havien estat el nucli de la Revolució austriacista de 1705), havien cedit el protagonisme econòmic i la iniciativa empresarial a les noves nissagues familiars d’emprenedors, que des de la seva posició acceleraven la desaparició d’aquelles velles estructures.
En quin moment Gònima es converteix en empresari?
No obstant això, aquella societat en plena transformació conservava i mantenia aquelles velles estructures com un testimoni de la Catalunya anterior a 1714. No oblidem que Antoni de Capmany, l’única figura mínimament rellevant de la Il·lustració catalana i posteriorment president de les Corts de Cadis (1810), va ser un ferm defensor del sistema gremial. El 1780 Gònima feia el tradicional examen del gremi per esdevenir mestre, que en aquell context significava que el corpus industrial de la ciutat l’autoritzava a plantar la seva pròpia fàbrica. Aquesta indústria devia funcionar molt bé, perquè onze anys més tard (1790) Erasme esmerçava 57.000 rals de bilió en la compra d’un títol nobiliari que li permetria introduir la preposició de entre el nom i el cognom.
Gònima, probonapartista
L’any 1802, els prínceps Ferran (futur Ferran VII) i Maria Antònia visitaven Barcelona, i s’interessaven pel procés d’industrialització de Catalunya, únic territori del regne espanyol que experimentava aquell fenomen. Les fonts documentals confirmen que Ferran i Maria Antònia van ser a la fàbrica Gònima, al carrer de la Riera Alta, que en aquell moment era la més gran de Catalunya i de la península Ibèrica. Però aquella visita mai va tenir cap influència en el pensament de Gònima. Sis anys després (1808), Catalunya va ser incorporada a França (1808) i Gònima es va convertir en un entusiasta del nou règim bonapartista. Durant aquella etapa (1808-1814) va fer grans negocis amb l’administració francesa i va incrementar notablement la seva fortuna.
Gònima i la passió per la modernització
Però si hi ha alguna cosa que destaca, especialment, en la figura i en la trajectòria de Gònima és la seva capacitat de gestió. Durant la seva llarga etapa com a empresari (1780-1821) va viatjar per tots els centres fabrils d’Europa, per conèixer i importar les innovacions tecnològiques que revolucionaven la indústria de l’època. Fins i tot, va arribar a crear una fàbrica de maquinària industrial a Barcelona per assajar nous sistemes de mecanització. La seva passió per modernitzar i optimitzar el seu sistema de producció el va tenir sempre al peu del canó, comprovant l’èxit o el fracàs dels mètodes que experimentava. I es pot ben dir que va ser així fins a l’últim moment de la seva vida. La mort el va encalçar per l’explosió d’una caldera experimental.
Gònima i els seus treballadors
En aquell context, la mecanització de les fàbriques equivalia a la destrucció de llocs de treball. I això pot portar a pensar que per a la ideologia de Gònima, els treballadors de la seva fàbrica tenien un paper secundari. La realitat, però, és ben diferent. La investigació historiogràfica estima que, cap al 1802, Gònima tenia una plantilla al voltant dels 1.000 treballadors, i la mateixa investigació confirma que sempre hi va tenir una relació molt estreta. Per exemple, abans que l’encalcés la mort, havia previst la construcció d’una primera promoció de noranta habitatges per a les famílies dels seus treballadors, que havia de contribuir a pal·liar el dèficit d’habitatge que, ja en aquell moment, era un greu problema per a les classes treballadores de la ciutat.