Sincronismes de la vida, la publicació d’aquestes línies coincideix amb l'aniversari dels fets que relaten. 52 anys quasi justos des d'aquella matinada del 18 d'octubre de 1971 en què set delegats sindicals acomiadats per l’empresa —pel simple fet de ser-ho— van prendre la metxa que incendiaria la SEAT de la Zona Franca, marcant una fita per a la lluita obrera a les acaballes del Règim. La jornada en què milers de treballadors en vaga, reclamant la readmissió dels companys despatxats, van ocupar la fàbrica, i que va saldar-se amb greus disturbis i l'assassinat a trets d'un obrer a mans de la policia. El primer d’una sèrie de conflictes en una corporació que pretenia ser la nineta dels ulls del franquisme i va acabar sent punta de llança de la seva oposició. Pocs dies després de l’ocupació es constituïa, a l’església de Sant Agustí, al barri del Raval, l’Assemblea de Catalunya. Els treballadors represaliats de la fàbrica de cotxes hi foren expressament convidats, i en nom d’ells va expressar-se en castellà el melillenc Armando Varo, que davant dels murmuris de desaprovació va respondre: “Hace seis meses que salí de la Modelo, desde que llegué nadie nos ha enseñado en catalán. Somos de fuera, pero estamos luchando por la libertad, por la democracia y por Cataluña”. Ell i d’altres li demanarien a Paco Candel, l’autor d’Els altres catalans, que els hi ensenyés a parlar la llengua vernacla.
Un general franquista va dir-li a l'alcalde de la capital baixllobregatina: “Espanya té dos problemes, l'ETA i Cornellà”
ERAT, l’exèrcit de SEAT (Pau Juvillà Ballester, Tigre de Paper, 2023) ens porta la història d’unes sigles, avui mig oblidades, rere les quals va actuar un grupuscle de treballadors de l’empresa automobilística juntament amb alguns llibertaris que flirtejaven amb la delinqüència. Farts de la violència i la repressió del Govern i la patronal —fins i tot un cop mort el dictador i engegat el procés de reforma democràtica— davant les seves reivindicacions laborals i polítiques. Decebuts amb la moderació i el pactisme de la majoria dels sindicats i partits d’esquerres, van decidir tirar pel dret i “expropiar” diners als bancs per nodrir les caixes de resistència, en el context d’un Baix Llobregat en peu de lluita i en el marc d’una Transició que no va ser, ni de bon tros, tan modèlica i consensuada com ens l’han volgut vendre. Uns anys abans que aquests Robin Hood amb granota blava de l'empresa decidissin robar als rics per a donar-li-ho als pobres en vaga, un general franquista va dir-li a l'alcalde de la capital baixllobregatina: “Espanya té dos problemes, l'ETA i Cornellà”. I com es deia molt en aquella època, “si la Seat esternuda, la resta del país es constipa”.
“El Baix Llobregat era una comarca amb una classe obrera molt estructurada, molt conscienciada”, m’explica en Pau Juvillà. “Estava esquitxada de vagues que, el més interessant, per mi, és que no eren solament conflictes per la millora de les condicions laborals, eren vagues polítiques. Quan els treballadors de la SEAT ocupen la fàbrica l’any al 71, el que fa de seguida la direcció és oferir-los millores laborals perquè marxin. I ells es neguen, el que volen és la readmissió dels delegats sindicals escollits democràticament que l’empresa ha acomiadat. Per tant, era una vaga amb un profund significat polític. Començava un nou cicle, del qual la SEAT havia esdevingut l’espurna”.
La Transició des dels marges
Més sincronismes. Una altra data significativa que aviat complirà la rodona onomàstica dels 50 anys: el 20 de desembre de 1973. El dia que, coincidint amb l’inici del Procés 1.001 —el judici col·lectiu davant del Tribunal d'Ordre Públic contra deu membres del sindicat Comissions Obreres acusats d'associació il·lícita—, el poble va sortir a les places a cantar allò de “Voló, voló, Carrero voló”. Amb el magnicidi del president del Govern i designat com a successor de Franco, el comando Txikia d'ETA donava el tret de sortida, sense saber-ho, al que s’anomenaria la Transició. El que passà durant el lustre que vindria a continuació ja s’ho saben. O no, perquè molts dels episodis més sagnants han quedat als marges del relat oficial: els Fets de Montejurra, la Matança d'Atocha, l'atemptat feixista contra El Papus, manifestants assassinats pels grisos a tirs que alguns compten per centenars, el cas Scala, infiltracions, guerra bruta, operacions de bandera falsa i muntatges policials per a desacreditar el moviment llibertari, un dels pocs opositors significatius dels Pactes de la Moncloa (de la signatura dels quals, el 15 d'octubre de 1977, van complir-se ahir 46 anys) amb els que, junt amb l'acord de procurar l'estabilització del procés de transició al sistema democràtic, va pactar-se la reforma en lloc de la ruptura amb les estructures de la dictadura, la no reparació de les víctimes i la desmemòria històrica que patim avui.
Vostès i jo probablement ho hauríem deixat allà, arreglant el món des del bar; ells dos van aixecar-se de la taula per a fer-se amb una escopeta retallada i un parell de pistoles
És enmig d'aquest convuls 1977 quan Manuel Nogales, obrer de la SEAT fill de represaliats després de la guerra, i Manuel Cruz Cabaleiro, atracador àcrata d'origen gallec, es reuneixen a Los Cazadores, un bar de la seva ciutat, Santa Coloma de Gramanet. Allà, entre tapes i canyes de cervesa, inicien una acalorada conversa sobre la necessitat de brindar suport econòmic a les lluites obreres. Vostès i jo probablement ho hauríem deixat allà, arreglant el món des del bar. Ells dos van aixecar-se de la taula per a fer-se amb una escopeta retallada i un parell de pistoles. Acabava de néixer una organització (molt poc organitzada, la veritat sigui dita) que, un cop desarticulada i amb tots els seus membres a la garjola a causa d'una infiltració policial, acabaria per dir-se ERAT: Exèrcit Revolucionari d’Ajuda als Treballadors. Si desitgen conèixer al detall els avatars d'aquesta banda de pobres diables que van sofrir tots els suplicis dels quals la flamant democràcia i la seva reciclada policia i estaments judicials eren capaços d'oferir —que no eren pocs— per tal de poder lliurar un sobre amb diners a l'esposa d'algun obrer despatxat, els hi recomano encaridament la lectura del llibre de Juvillà.
“Vaig escriure sobre EPOCA (Exèrcit Popular Català), he fet algun llibre sobre el FAC (Front d'Alliberament de Catalunya), sobre Carles García Soler, i també he coescrit un sobre el PSUC a Lleida”, continua l’autor. “La idea, no és tant parlar d’organitzacions armades —que també— com explicar-les en el context polític i social del moment. En aquest cas, per mi, és tan important explicar què va ser l’ERAT com que això serveixi d’excusa per parlar de tot el context polític i social. Es tracta de fer memòria per no repetir els errors, per veure què es va fer malament, i també per reivindicar la gent que va jugar-se la pell. Penso que és molt important aquesta reivindicació, al marge de la gent de l’ERAT, de tota la gent de la SEAT que va portar a terme totes aquestes lluites obreres, de l’Assamblea de Catalunya, o tanta gent d’altres opcions polítiques que van combatre el feixisme o van treballar per una transició que fos ruptura i no ‘transacció’”.
De la ‘vietnamita’ a Tigre de Paper
L’ERAT, abans de començar a fer “expropiacions” a bancs i supermercats, va establir una mena de base a una urbanització de Santa Coloma de Farners, on un conegut de l’atracador gallec tenia un terreny. Allà van amagar-hi les armes i els diners fent un forat al terra, així com una petita “vietnamita”. Les “vietnamites” son una mena d’impremtes de manovella, molt rudimentàries, que als anys 60 i 70 del passat segle van tenir un paper fonamental com a medi de propaganda i difusió de material imprès per associacions amb pocs recursos, oposades al Règim. Al parer d’aquest articulista, la tasca que des de fa més d'una dècada està duent a terme l'editorial manresana Tigre de Paper té molt a veure amb el llinatge divulgador, popular i propagandístic que van propulsar aquests artefactes clandestins.
Parla ara en Marc Garcés, un dels intrèpids editors d’aquest segell: “Vam néixer el 2011 amb la perspectiva de dotar al món editorial de perspectives diferents i, per nosaltres, necessàries. Era un moment on no hi havia pràcticament editorials compromeses, polítiques, de pensament crític o llibre radical en català. L’any 2014 vam fer la primera edició de la Fira Literal, més endavant vam desenvolupar el Catarsi magazín, al cap d’un temps vam comprar la històrica editorial Bellaterra i ara fa poc hem impulsat l’Agulla Daurada com a segell de narrativa. En definitiva, la nostra idea era anar més enllà d’una simple editorial i fer un artefacte cultural que disputés allò que se’n diu ‘la batalla de les idees’ des de diferents fronts, sempre al voltant del món del llibre”.
Pensem que publicar títols així és molt necessari per recuperar la memòria històrica recent, que va molt més enllà de la Guerra Civil
I continua: “La nostra línia editorial és clara, i no per això menys diversa. Perquè entre el llibre polític i l’assaig de pensament crític hem publicat multitud d’autors i temes diversos que van de la memòria històrica, a la filosofia, feminismes, marxisme, lluites d’alliberament nacional, biografies de revolucionaris/es, cròniques de lluites o d’injustícies… En definitiva, un catàleg ric i divers des d’una perspectiva d’estimular el pensament crític i d’intentar dotar d’eines als moviments que lluiten i s’organitzen, una tasca formativa d’acompanyar les lluites i a la vegada arribar al públic general a què conegui històries que potser no s’expliquen habitualment. És l’exemple d’ERAT, l’exèrcit de SEAT, una història que, com tantes d’oblidades, han quedat fora del relat oficial de tot aquest període, i pensem que és necessari recuperar-la per endreçar de nou l’arxiu roig de la història. Som un territori amb molta tradició de lluita, on cal conèixer el nostre passat i el que va fer la gent que ens va precedir per aprendre dels seus encerts, dels seus errors, i fer-los un reconeixement. Pensem que publicar títols així és molt necessari per recuperar la memòria històrica recent, que va molt més enllà de la Guerra Civil. Una història desconeguda però molt singular i important.”
