Imatge superior: 'L'HMS Erebus travessa la cadena d'icebergs', per John Davis / ÁdlL
El 2 de setembre del 2014, ara fa cinc anys i escaig, va tenir lloc a Nunavut, el territori inuit del Canadà, un descobriment que va servir per tancar una de les històries més tràgiques de l’exploració marítima. El derelicte del vaixell Erebus va ser trobat en el marc de l’enèsima investigació que buscava proves de què li va passar a l’expedició britànica que, comandada per John Franklyn, va salpar d’Anglaterra el 1845 en busca del pas del Nord-oest i que va desaparèixer en algun moment dels tres anys següents juntament amb l’altre vaixell de l’expedició, el Terror. Dels 129 membres de la partida cap va tornar per poder explicar exactament què havia passat.
Ara, el llibre Erebus. Historia de un barco (Ático de los Libros, 2019) recupera la increïble aventura d’un vaixell que va desaparèixer en aigües de l’Àrtic però que anteriorment va recórrer l’oceà Antàrtic i va tenir un paper destacat en l’exploració marítima de la primera meitat del segle XIX. L'Erebus, en companyia del Terror, va viatjar als confins del planeta, dos cops de fet, primer per l’Antàrtic i després per l’Àrtic. Del segon viatge a la fi del món no va tornar-hi ningú, però més enllà del desastre queda una història èpica i apassionant per explicar.
L'autor del llibre és Michael Palin, membre dels Monty Python / Wikimèdia
I qui ha volgut entomar el repte de fer-ho ha estat Michael Palin, conegut per ser un dels membres de Monty Python però que a banda de l’humor també s’ha dedicat a la divulgació de la geografia física i humana del món, principalment en diverses sèries documentals de viatges. Coneixedor infatigable de tots els racons del món i president entre 2009 i 2012 de la Reial Societat Geogràfica (Regne Unit), Palin, de 76 anys, ha volgut ara narrar amb tot detall una part important de la història de l’exploració marítima centrant-se no en els seus protagonistes humans -que també- sinó en el vaixell que ho va fer tot possible. I tot plegat salpebrat amb descripcions actualitzades d’alguns dels indrets per on l'Erebus va llançar l’ancora, visitats recentment pel mateix autor.
Un vaixell de guerra per a temps de pau
L'HMS Erebus va ser avarat el 7 de juny del 1826 a les drassanes de Pembroke (Gal·les). El seu nom remet a Èreb, divinitat de la mitologia grega que representa el cor de l’inframón. Un nom per fer por per una bombarda -un tipus de vaixell caracteritzat per la seva robustesa, ja que la seva principal comesa era aguantar el pes i el retrocés dels grans morters que transportava amb l’objectiu de bombardejar des d’una distància prudent les defenses terrestres dels enemics- que, malgrat tot, va arribar a mar en un període de relativa pau.
Feia ja més de 10 anys que Napoleó havia estat derrotat a Waterloo i a Europa la pau no es veuria sensiblement trencada fins dècades després. És en aquest context que l'Erebus inicia la seva primera i última singladura de caire militar. Entre 1828 i 1830 patrulla el Mediterrani. Per bé que un any abans les esquadres britànica, francesa i russa s’havien enfrontat a la turca en el marc de la guerra d’Independència grega a la batalla de Navarino, la missió de l'Erebus en aigües mediterrànies no va anar més enllà de "passejar la bandera, recordar a tot el món la supremacia naval del seu país i emprenyar els turcs en la mesura del possible". En dos anys de servei mai va disparar en combat.
Més al sud que cap altre
L’any 1830 podria semblar que l'Erebus ja havia acabat la seva vida útil i, de fet, va estar-se nou anys retirat a l’estuari del riu Medvay. Amb tot, el 1839 va ser recuperat amb una missió crucial: encapçalar, acompanyat del Terror, una missió d’exploració a l’Antàrtic. A tal fi el vaixell va ser desmilitaritzat i transformat, eliminats els dos morters i dels seus dotze canons, aquells que només van servir per disparar salves, només en van quedar dos. Ara l'Erebus, amb els seus 31,6 metres d’eslora, es podia dedicar de ple a la investigació.
El projecte era prou ambiciós: un viatge de pràcticament quatre anys de durada amb diversos objectius pel camí com ara mesuraments magnètics, observacions biològiques i cartografiat de terres desconegudes, però sobretot s’intentava arribar al pol sud magnètic. I per a això es va triar per comandar l’expedició a un home que ja havia estat al pol nord magnètic, el capità James Clark Ross.
James Clark Ross, capità de l'Erebus durant el viatge a l'oceà Artàntic / ÁdlL
Entre 1839 i 1843, l'Erebus i el Terror van solcar els mars més meridionals del planeta. No van arribar al pol sud magnètic, però a canvi, van viatjar més al sud que cap altre vaixell -i cap altre humà- havia viatjat mai. Des de la seva base a l’illa de Tasmània -aleshores anomenada Terra de Van Diemen- van solcar l’Antàrtic i van deixar constància de nous descobriments geogràfics, com ara la gran barrera de gel, un mur de més de 600 quilòmetres de llarg i fins a cinquanta metres d’alt que avui en dia coneixem, efectivament, com a Barrera de Gel de Ross, qui la va descobrir el 28 de gener de 1841.
El 1843, després de tres incursions a l’Antàrtida, una escala a les Malvines i una expedició a la Terra del Foc, l'Erebus va tornar a Anglaterra, donant per acabada una expedició que va ser cabdal per a l’expedició marítima i que va dur al capità Ross i la seva tripulació als confins del món... però hi havia altres viatges a la fi del món, i l'Erebus no trigaria en protagonitzar-ne un altre més.
El pas del Nord-oest
A mitjans segle XIX es viu el gran moment d’exploracions que busca tancar el coneixement del món. Amb tot, els objectius no són només de caire científic, també pesa, i molt, l’objectiu polític de ser els primers en arribar a un lloc i prendre’n possessió. També es busca el domini del mar i de les vies de comunicació i la seva explotació comercial, i és aquí on juga un paper destacat l’anomenat pas del Nord-oest, és a dir, la via marítima que hauria d’unir l’Atlàntic i el Pacífic pel nord d’Amèrica, en substitució del pas del sud per l’estret de Magallanes o el cap d’Horn.
Ruta principal i alternatives del pas del Nord-oest / Wikimèdia
La importància política d’aquella via en un context en que els Estats Units ja s’havien independitzat i Alaska era un assentament rus era de primer ordre per a la Gran Bretanya, que des dels seus dominis del Canadà tenia la millor base per dur a terme l’expedició. John Barrow, en aquell temps segon secretari de l’Almirallat ho tenia clar: la navegació per aquell pas, "si es permet que la porti a terme una altra potència, Anglaterra serà la riota de tot el món per haver-se quedat al llindar". Així, el 1844 va començar a prendre forma una nova expedició amb un objectiu clar, recórrer el pas del Nord-oest per a major glòria d’Anglaterra.
L’home que es va menjar les seves botes
Per comandar l’expedició es va pensar en Ross, però aquest va declinar adduint que ja en tenia prou, d’exploracions, de manera que la responsabilitat va recaure en John Franklin, amic de Ross i conegut per ser "l’home que es va menjar les seves botes", en record a l’episodi que va viure durant l’expedició terrestre al nord del Canadà els anys 1819-1820 dins d’una bateria d’expedicions impulsades amb l’objectiu de cartografiar les possibles vies del pas del Nord-Oest. Franklin va tornar d’aquella expedició, però al preu de perdre bona part dels seus acompanyants quan es van acabar les reserves d’aliments, fet que els va portar a menjar-se el calçat, mocassins de cuir sense adobar, per "enfortir l’estómac".
El dissortat John Franklyn, capità de l'Erebus en la seva missió àrtica / Wikimèdia
Franklyn va passar doncs a ser el nou capità de l'Erebus i, juntament amb el Terror, va salpar el 19 de maig del 1845. A finals de juliol va deixar enrere Grenlàndia, on va ser vist per últim cop amb vida. Es comptava que els vaixells baleners que es trobessin amb l’expedició poguessin donar fe dels seus progressos, però no va ser així. De cop i volta no se’n va saber res més.
Amb el temps, les alarmes es van disparar. La dona de Franklyn, Jane, va ser la principal dinamitzadora de les expedicions de rescat, una de les quals va ser comandada per Ross. Però no va haver-hi resultats.
Reconstruir el trencaclosques
El 1850, cinc anys després de la partida de l'Erebus, van començar a trobar-se algunes restes: "fragments de subministraments navals, parracs, llaunes de carn en conserva..." i poc després, tres tombes a l’illa de Beechey, que demostraven que l’expedició continuava en actiu a mitjans de 1846 malgrat les tres morts, una d’elles la del fogoner John Torrington, el cos del qual va ser exhumat el 1984 per descobrir un inquietant bon estat de conservació afavorit per les baixes temperatures.
L'inquietant cos de John Torrington, exhumat el 1984 / AdlL
Anglaterra va viure aleshores una febre per intentar trobar els eventuals supervivents, amb recompenses incloses, o, en tot cas, reconstruir el trencaclosques del que havia passat. Va ser el doctor John Rae qui, en el marc d’una expedició terrestre, va contactar amb inuits locals, els quals van assegurar haver vist homes blancs vius cap el 1850 i quatre anys més tard haurien localitzat un grup d’una trentena de cadàvers, les restes dels quals, segons la versió inuit, portaven a concloure que els supervivents van recórrer al canibalisme, un extrem que no va agradar gens a la societat anglesa.
El 1859 es va localitzar l’anomenada nota del cap Victòria, un document deixat pels tripulants de l'Erebus amb diversos afegits on s’expliquen les dificultats que van trobar per superar la banquisa -el gel flotant al mar, principal escull per a la navegació- i confirmaven el que tot Anglaterra menys Jane Franklyn donaven per fet: John Franklyn va morir, concretament l’11 de juny del 1847.
Les peces finalment encaixaven. L’expedició no havia aconseguit superar els reptes de l’Àrtic i els seus tripulants havien mort. Les causes del fracàs de l’expedició podien ser moltes: malalties, desorientació, decisions equivocades, una capa de gel més gran de l’habitual, o fins i tot sospites d’un enverinament per l’excés de plom en les llaunes de carn. Rius de tinta es van succeir per dotar als herois de l'Erebus i el Terror de l’èpica de l’ésser humà que lluita contra els elements. Es va mirar d’oblidar el suposat episodi de canibalisme i es van erigir estàtues i memorials per a les víctimes, i fins i tot es va tractar de convèncer l’opinió pública que, malgrat el desenllaç final, Franklyn havia realment trobat el camí del pas del Nord-oest. Res era prou per recordar els herois però... i els vaixells?
El cercle es tanca
Hi ha diverses teories sobre el que va passar amb els vaixells, i testimonis inuit asseguren haver-los vist amb tripulació encallats a la banquisa. Sigui com sigui en un moment donat van ser abandonats i quan el gel es va fondre van quedar a la deriva. L'Erebus va ser localitzat el 2014 en aigües poc profundes, només d’onze metres, el que vol dir que la seva arboradura havia de sortir més de trenta metres per sobre el nivell del mar abans de caure corcada per la sal.
Video: Imatges submarines del derelicte del Terror
El descobriment del derelicte del Terror és encara més recent. El 3 de setembre del 2016 va ser localitzat a uns vuitanta quilòmetres d’on es va trobar l'Erebus. Tots dos vaixells han estat investigats i fins i tot aquest passat agost s’han pogut veure imatges submarines del Terror amb un sorprenent estat de conservació. El cercle es tanca així, però la investigació continua.
Colofó: el canvi climàtic
El pas del Nord-oest, allà on van morir Franklyn i el centenar llarg dels membres de l’expedició, va ser durant molt de temps l'última frontera. El primer a travessar-lo per mar -i que va tornar per explicar-ho- va ser el noruec Roal Amundsen el 1906. Des d’aleshores ençà ha estat travessat per tot tipus d’embarcacions, majoritàriament de tipus científic o militar, però des de fa pocs anys és també solcat per creuers adaptats per a la navegació d’aquelles aigües, com també passa a l'oceà Antàrtic.
L’interès comercial d’aquesta ruta sempre ha estat evident, però la paradoxa és que l’obertura del pas pot ser una realitat a conseqüència del canvi climàtic, ja que l’escalfament global pot arribar a deslliurar aquella zona dels gels que n’impedeixen el pas.
El mateix Michael Palin, que ha solcat les aigües a bord del vaixell oceanogràfic rus Akademik Serguéi Vavilov, reconvertit en creuer polar, es planteja la possibilitat que sigui el canvi climàtic el que finalment faci possible una navegació alternativa entre l’Atlàntic i el Pacífic que per als intercanvis comercials del nord d’Amèrica amb Àsia suposaria un estalvi de deu dies respecte a la ruta de Panamà.
El vaixell oceanogràfic rus Akademik Serguéi Vavilov, reconvertit en creuer polar / Wikimèdia
És a dir, un efecte negatiu per a l’equilibri del planeta podria tenir interès comercial, tot i que l’autor del llibre es va quedar sense fer la travessa completa precisament perquè la banquisa els ho va impedir. I és que segons Palin, l’efecte a curt termini és que el desglaç de l’Àrtic, per comptes de deslliurar el pas del Nord-Oest de gel el que fa és augmentar-ne la banquisa.
Sigui com sigui, i malgrat experiències tràgiques com la de l’Erebus i els seus tripulants, queda en mans de la humanitat actual discernir si cal explotar un recurs natural o si és millor preservar-lo. Homes com Ross i Franklyn no haurien tingut cap dubte que l’exploració era un pas previ a treure profit de tot el que es pogués. Ara, més de cent cinquanta anys després, això ja no sembla tan clar.