El cineasta francès Érik Bullot és tot un referent del cinema experimental actual. Ha rodat una vintena de pel·lícules i també ha teoritzat sobre les relacions entre art i cinema. Ha vingut a Barcelona convidat pel festival Xcèntric, que ell va inaugurar el dijous 16, al CCCB, amb una conferència performativa sobre la possibilitat de rodar una pel·lícula que reflecteixi el procés en tota la seva complexitat. De fet, ja està editant la cinta Octubre en Barcelona, fruit d’un taller realitzat al CCCB l’octubre de 2019.
Com comença a interessar-se per la política catalana?
Jo vaig viure a Barcelona als anys noranta i tinc moltes relacions personals amb Catalunya. Jo havia tingut una beca per estudiar les religions entre regionalisme i identitat... No tenia clar què feia una identitat. Hi ha coses fàcils de descriure, com l’idioma, la cultura... I també hi ha coses més secretes. Jo no sé exactament per què les coses són així, i per això encara ho investigo. Quan vaig marxar de Catalunya, el 1992, vaig pensar que un dia seria independent... Era un moment en què l’independentisme amb prou feines tenia el 15% dels vots, però no sé perquè, estava convençut que Catalunya esdevindria independent.
Quan vaig marxar de Catalunya, el 1992, vaig pensar que un dia seria independent
Com és que es va interessar professionalment pel procés català?
En primer lloc perquè vaig fer una pel·lícula a Turquia el 2013, i durant la preparació de la pel·li, va haver-hi l’ocupació del parc Gezy a Istanbul. Va ser molt important per a mi, perquè em va fer reflexionar sobre el context performatiu de la protesta. Em semblava molt interessant, però amb molts riscos.
Què entén per performatiu?
Jo uso performatiu, sobretot, en un sentit lingüístic. És un terme que va encunyar el filòsof del llenguatge John Langshaw Austin, que es va interessar en verbs com batejar o com prometre, que amb el seu sol enunciat produeixen una situació. Tu dius “prometo” i promets o dius “batejo” i bateges. Però aquests verbs només funcionen en determinades circumstàncies; no pots batejar si no tens reconeguda la capacitat per fer-ho. I jo, amb aquesta pel·lícula, vull preguntar-me sobre les possibilitats que tan sols amb un enunciat, com una DUI, puguis fer una cosa. Vull preguntar-me sobre el possible èxit dels actes performatius. Volia saber la potència real d’allò performatiu. I crec que la situació catalana es pot interpretar en l'àmbit performatiu.
Però la presó i la repressió no són un acte performatiu...
La presó no és una performance, en absolut. Hi ha molta violència. El procés té aspectes molt crítics. I a Espanya es veu un preocupant retorn a la repressió...
L’altre eix de la pel·lícula és la represa?
Sí. M’interessava explorar les possibilitats de reprendre alguna cosa. M’interessava la interacció entre la repetició i la represa. La DUI no va ser la primera proclamació de la República. Em preguntava si la repetició es fa de forma continua, freudiana, o si pot canviar, i tenir un sentit polític.
El seu projecte inicial tenia com a centre la represa periòdica de la declaració d’independència?
Quan vaig començar aquest projecte, fa més d’un any, tenia la idea de fer una mena de musical, basat en totes les declaracions de la República Catalana: la de Pau Claris, la de Macià, la de Companys, la DUI... Volia, amb actors, fer una mena de reactuació de les declaracions d’independència en clau musical. Però el projecte em va semblar massa de paper. Volia fer una cosa més fidel al propi procés i a la seva essència. I vaig creure que davant una proclamació de la República que s’havia suspès, el millor era fer una pel·lícula autoreflexiva, també processual...
Tot el procés té una dimensió fílmica, un aspecte dramatúrgic
Les imatges han tingut un paper clau en tot el procés?
I tant! Des de fa temps em va sorprendre el paper de les imatges en la política catalana. Jo tinc la mirada fílmica, la mirada d’un cineasta. I em vaig fixar en el protagonisme de la imatge: el paper de les fotos a les manifestacions, les escenificacions que es feien a les concentracions, els plens del Parlament, la suspensió de la República... Tot té una dimensió fílmica, un aspecte dramatúrgic. I em va interessar especialment l’intent que va fer Marchena, al judici, de separar allò documental d’allò testimonial. Si tot el cinema creua el testimonial i el documental!
L’octubre de 2019 va fer un taller al CCCB sobre el cinema i el procés. Què va passar?
El CCCB va organitzar un taller que va ser la llavor de la pel·lícula Octubre en Barcelona. Vam seleccionar 11 participants, gent jove que estudia cinema o són cineastes que viuen a Catalunya i que s’interessen per la política i pel procés. Vam buscar que fossin procedents de molts llocs: Argentina, Colòmbia, la República Dominicana, una madrilenya, catalans... Per a mi era important tenir mirades diferents. Volia tancar-me a l’aula i fer alguna cosa pedagògica, però va coincidir, pràcticament, amb la sentència del procés. I quan vam veure que hi havia manifestacions, vam decidir sortir al carrer i anar, amb càmeres i mòbils, a les manifestacions: la independentista del dissabte i la unionista del diumenge.
De què vau parlar durant aquests tres dies, al CCCB?
Durant tres dies vam fer debats sobre la possibilitat de fer una pel·lícula sobre uns fets així: com contrastar les mirades, com fixar un punt de vista... Vam analitzar les imatges dels discursos del Rei, de Forcadell... Volíem analitzar què passa en aquestes situacions. Volíem fer una reflexió sobre el paper de les imatges. Volíem, també veure què passa amb els sentiments, perquè en el procés hi ha una part emocional molt forta. El taller va ser una experiència gairebé catàrtica. Ara ja tinc la meva pel·lícula, que és més aviat un assaig, una reflexió...
Veig la DUI com un acte performatiu
El taller al CCCB.
L’interessa la faceta performativa del procés... Va ser la DIU una performance?
Sí, és clar. Veig la DUI com un acte performatiu, en el sentit lingüístic, però també ho són molts dels actes de Puigdemont. Em sembla que Puigdemont és algú connectat de forma molt llesta amb aquest tema. Amb el seu advocat, Gonzalo Boye, busca sempre la connexió dels seus enunciats performatius. Però també hi ha rèpliques als actes performatius de l’independentisme, com l’acte de Ciutadans a Waterloo, amb una pancarta que deia “La república no existeix”. I diuen això al país de Magritte, un artista que va fer una obra, La traïció de les imatges, que al costat d’un dibuix d’una pipa hi posava “Ceci n’est pas une pipe”. Això posa de manifest els enunciats paradoxals.
La seva pel·lícula sobre el procés suposa filmar una realitat que ja és, en bona part, una escenificació. Quina dificultat té això?
Com filmar una manifestació, que ja és una escenificació pensada per crear imatges? Això ho vam discutir molt al taller. Per mi, sempre és important contrastar les imatges d’un discurs. Una estratègia que m’agrada és separar el so de les imatges, per crear una discussió. Als anys setanta el grup de Goddard deia que entre el so i les imatges hi ha una lluita de classes. Jo exploro si poden ser independents les imatges i el so, per evitar l’efecte de propaganda que té l’escenificació mateixa...
El procés era com una pel·lícula: hi havia un guió i a partir d’aquí es va improvisar
Vostè defineix la seva com una pel·lícula en procés... Què és això?
És una pel·lícula autoreflexiva, en què sempre estem discutint les seves possibilitats. Aquest és el caràcter processal del film. És clar que hi ha, al final, una pel·lícula, però estic treballant en el muntatge per deixar sempre coses inacabades, inconcluses... Ja hi ha exemples de directors que han treballat així. És el cas de les pel·lícules de Jean Rouch, que no tenien un final clar. Jo faig una cosa més modesta, però m’interessa anar en aquesta direcció. Vull explorar la relació entre el guió i la improvisació. Perquè això enllaça també amb la qüestió del procés: hi havia un guió (una fulla de ruta, o l’agenda del judici) i a partir d’aquí es va improvisar. És el dilema que també té el cineasta, preveu alguna cosa i després ha de canviar. Hi ha diferències entre el que es programa i l’esdeveniment.
Recorre a les imatges gravades per centenars de milers de telèfons mòbils dels participants en els actes?
Com a cineasta, haig de triar un punt de vista. Vam parlar molt al taller de les imatges que difon la gent. I quan anàvem a les manifestacions, cadascú hi anava amb una càmera o amb un mòbil. Avui en dia hi ha munts d’imatges d’arxius, però jo he optat per una posició ecològica. Pretenc usar el mínim. M’interessa més filmar gent discutint sobre el tema en aquells moments que acumular imatges. Estic fent una cosa “en procés”, sobre un procés, en el sentit literal. Per ara no té final.
Per què fer una conferència sobre una pel·lícula que encara està en procés?
Aquesta conferència és una actualització, amb la parla, de la pel·lícula. No parlaré d’una cosa que vindrà: és una actualització, com la República. En la tradició francesa i europea del cinéma vérité, hi ha una cosa que m’interessa molt: entendre el procés de les pel·lícules dins d’un àmbit més gran: la pel·lícula és també una experiència grupal. Per mi la pel·lícula Octubre en Barcelona és una peça d’un treball més ampli, que inclou aquesta entrevista, la conferència que faré al CCCB i moltes altres coses... Tot és un conjunt...
S’acabarà la pel·lícula en procés?
L’acabaré a l’abril o al maig, no puc trigar gaire... És ara quan té sentit. Però no sé si he acabat amb aquest tema. Encara no tinc clar si faré la pel·lícula musical, que és molt ambiciosa.
El procés em sembla un laboratori d’allò possible i això és molt estimulant
Què l’atrau del procés?
M’encanta aquesta situació. El procés em sembla un laboratori d’allò possible i això és molt estimulant. El repte de la independència és la lluita contra una hegemonia, però, com escapar d’una hegemonia, la de l’Estat espanyol, sense produir-ne una altra? És tot un desafiament. Per altra banda, aquest moment suspès, per a mi, és molt interessant. Estem en una situació molt rica, molt interessant, amb els seus aspectes tràgics.
A França s’entén el conflicte català?
A França no hi ha una comprensió de la situació catalana, perquè tenim una tradició molt jacobina, de persecució de tots els idiomes que no són el francès (una vegada vaig fer una peli cantada en àrab i occità, perquè m’interessa el tema dels idiomes). Quan parlo del tema català a França, les reaccions són molt simples: diuen que és la regió rica d’Espanya que vol marxar perquè no vol compartir. Tot i això, des de fa un any les coses canvien una mica. En part, estic fent aquesta pel·lícula per compartir aquesta experiència amb el públic francès, però també perquè tinc una relació molt emocional amb el tema...
Vostè no era a Catalunya l’1 d’octubre de 2017. Li hauria agradat ser-hi i veure el referèndum?
És clar que m’agradaria haver-hi estat! Perquè les imatges, a part de la repressió, van ser molt emocionants. Em va emocionar molt. Va ser l’inici de la meva determinació de treballar el tema.
Veu relació entre el procés i les armilles grogues franceses?
Els contextos són molt diferents. També hi ha una dimensió performativa en l’ocupació de les rotondes per les armilles grogues. Però les manifestacions de Catalunya són molt més organitzades, hi ha una dimensió d’autoorganització, amb música i tot...
Espero que sigui possible ‘tornar-ho a fer’
Autoretrat d'Érik Bullot.
L’acte performatiu de la DUI no va tirar endavant. És possible una represa d’una acció fracassada? És possible “tornar-ho a fer”?
Estic fent aquesta pel·lícula, justament, per reflexionar sobre el tema. Però espero que sí, perquè si no, hauríem de perdre tota l’esperança. Crec que és possible explorar la potència del passat; és possible passar per les utopies... Sí. Crec que és possible.