A d'al·lucinant. B de brutal. C de colossal, catàrtica. D de deixa que això no acabi mai. Així fins a fer-li voltes al calendari i tot impecable perquè amb Rosalía costa ser objectiva. Cau tan bé que no se li pot retreure res per reprotxable que sigui. Va sortir i ho va eclipsar tot. La catalana va tornar al festival que li va brindar el seu primer gran format i va tancar-lo regnant. Agradarà més o menys però això d'aquesta dona no té explicació terrenal. De rigurós negre, sensual fins el més enllà i amb un magnetisme deliciosament tendre, va governar a cop de motor, amb un escenari minimalista, vuit ballarins acompanyant-la en la seva bogeria i la garantia absoluta de ser una artista que s'estira com un xiclet sense risc a trencar-se. El Primavera Sound sencer es va rendir als seus peus amb un majúscul punt a la boca. La reina era a casa.
L'èxit estava assegurat des de primera hora de la nit, amb el Fòrum ple a rebentar de motomamis i una llarga espera que va congregar els seguidors davant l'escenari diverses hores abans del moment programat. La tercera jornada del Primavera Sound només va tenir un nom i Rosalía es va passar el joc. Va sonar Saoko, la primera de la llista, i la força de la naturalesa va fer la resta. La van seguir Bizcochito i La Fama en el concert més totxo dels que va recollir el recinte en tres dies, superant Depeche Mode, però també en el més curt dels grans titulars del festival. Va prioritzar sobretot temes del seu últim treball, que a trossets van anar sonant gairebé tots. El xou no va distar gaire del que va oferir a Barcelona l'estiu passat: la mateixa sobrietat estètica i un rotllo tiktoker adaptat a l'escassa hora i quart, i només amb algunes poques variacions en un set list ple de reggaeton, tocs electrònics i bolero, però amb menys presència de palmes i buleries flamenques.
La tercera jornada del Primavera Sound només va tenir un nom i Rosalía es va passar el joc
"Jo venia aquí a veure concerts i a posar-me fina; aquí vaig veure Grace Jones i aquí vaig somiar amb ser cap de cartell", va dir en confiança. Estava a gust i es notava. Perquè la de Sant Esteve Sesrovires és una de les nostres i va forjar-se des dels baixos. Va tornar a exhibir una humilitat provinciana aclaparadora i l'orgull d'arrel que ja va voler remarcar a Motomami quan va alertar de les sotragades de la popularitat. Rosalía té els peus a terra i per això estimar-la és fàcil. Va parlar tota l'estona en català, va connectar fort amb el públic i es va desencadenar emocionalment quan va comentar el pes que comporten les gires per a tots els que les fan, va recordar al seu avi i va sonar la veu gravada de la seva iaia, i va confessar trobar a faltar Barcelona i el menjar. Definitivament és com aquella amiga del barri que segueix sent igual encara que faci temps que no la veus, i això l'eleva.
Però la festa va seguir. Van sonar Despechá, Con altura i un remix de Beso i Vampiros, dues de les cançons que va treure amb Rauw Alejandro, a qui es va adreçar a distància parlant-li directament a la càmera. Es va trobar a faltar Tokischa, que per sorpresa de tots va ser baixa en la seva cita amb Linda i La Combi Versace, a més de relegada a un sisè escenari que li va quedar petitíssim. La versió d'Héroe d'Enrique Iglesias va fer saltar algunes llàgrimes, amb Malamente va tornar a l'inici de la voràgine i CUUUUuuuuuute va posar la cirereta a un recital vocal impecable. Hi va haver algun problema de so que ella va salvar amb la seva gràcia innata. El públic enredat, embadalit i gairebé immóbil per poder estar allà, a dures penes se'n va adonar o li va ser igual. I Rosalía allà dalt, estenent les ales.
També va notar-se el poc espai entre la gentada. Una llàstima que l'aforament tornés a veure's superat recordant les pitjors estones de l'edició passada. Les empentes i els taps a la sortida van entorpir la bona experiència de l'usuari, que igualment es va convèncer per anar-se'n amb bon sabor de boca i romantitzar el moment. La reina se'n va anar i mig festival va decidir no donar el bon dia al sol perquè ja n'hi havia prou amb una estrella per jornada. I la seva està en ratxa. Diu Rosalía en una de les seves cançons que no surti la lluna, i la increïble lluna plena i majestuosa que va il·luminar la tarda li va fer cas i no va sortir. Però és que ni tan sols la seva brillantor no li hagués fet ombra.