San Millán de la Cogolla (regne de Pamplona, més endavant Corona de Navarra i actualment La Rioja); als voltants de l’any 1000. Un monjo copista del monestir de Suso redacta els textos escrits en castellà més antics que coneixem actualment: les “Glosas Emilianenses”. Aquests texts són, en realitat, un conjunt de petites anotacions aclaridores a peu de pàgina sobre un llibre redactat en llatí, que es considera que van ser escrites en la llengua vernacla del monjo copista o en la de part d’aquella societat. En el mateix document apareixen altres notes —escrites pel mateix copista— en llengua aragonesa i en llengua euskàrica; fet que porta a dues conclusions: la llengua castellana hauria nascut a la vall alta de l’Ebre (sobre la línia que separava els estats medievals navarrès i astur-lleonès); i l’espai geogràfic on sorgiria el castellà era un territori plurilingüe.
Mapa dels pobles preromans de la vall de l'Ebre / Font: Universitat de Lisboa
La presència basca al bressol del castellà
Quan els romans van iniciar la conquesta de la vall de l’Ebre (segles III i II aC). Les nacions protobasques ja ocupaven la part de la riba del riu Ebre entre les actuals Logronyo i Tudela. Però la seva aliança amb Roma i, sobretot, la derrota de les nacions nord-ibèriques i cèltiques que es van resistir a la conquesta de la Lloba Capitolina (els sedetans, els lusons, els pelèndons, els berons); els col·locaria en una situació de preeminència en aquell nou món. Les oligarquies protobasques de la vall alta de l’Ebre es van convertir en les noves elits romanes del Conventus Cluniacense (la sotsdivisió provincial romana que abastava des del Cantàbric fins a Tudela). Aquelles oligarquies protobasques es van integrar plenament en l’aparell de dominació romà (com a terratinents, com a governants i com a militars) i es van romanitzar profundament.
Un territori, diverses llengües
No obstant això, la romanització de la vall alta de l’Ebre va ser més feble que la de la costa mediterrània de la Tarraconense (l’actual Catalunya). Els testimonis arqueològics de l’Alt Ebre a l’època romana, ens dibuixen una societat plurilingüe. Les oligarquies protobasques —les noves elits— van adquirir el llatí. Però les classes populars protobasques que havien acompanyat els seus líders en l’ocupació de terres usurpades als nord-ibèrics i celtes derrotats, van conservar la llengua euskàrica. I els supervivents nord-ibèrics i cèltics de la massacre romana (confiscats i esclavitzats) van conservar les seves llengües originàries. A l’Alt Ebre, el llatí només va progressar entre les classes privilegiades. I, també, entre les escasses classes urbanes del territori (de totes les condicions socials) que el van assumir, per la força, com la llengua franca.
Mapa de l'expansió basca a la vall alta de l'Ebre durant l'Alta Edat Mitjana / Font: Eusko Ikaskuntza
El castellà, llengua d’evangelització
La desintegració de l’Imperi romà (segle V) no tan sols no va alterar aquell paisatge, sinó que el va reforçar i eixamplar. El desgovern inicial dels nous estats germànics i l’explosió demogràfica que va viure la muntanya basca, van impulsar un fenomen que, durant segles, ha estat motiu d’intens debat entre els historiadors: la massiva colonització basca de la meitat oriental de Cantàbria, del nord-est de Castella, i de La Rioja. Segons la investigació historiogràfica, entre els segles VI i X, l’euskera medieval hauria estat la llengua popular i majoritària d’aquests territoris. Però amb l’evangelització d’aquelles societats (a partir del segle VIII), divulgada en el llatí vulgar de l’època i promoguda per les elits locals de llengua i cultura llatines; l’euskera va deixar pas, progressivament, a una llengua romànica que prefigurava el castellà.
El primer castellà
El primer text en castellà ha estat localitzat a La Rioja; però la investigació historiogràfica revela que, cap a l’any 900, ja es parlava un precastellà a les valls dels rius Asón (Cantàbria), Cadagua (Castella i Lleó i País Basc), Oca (Castella i Lleó) i Oja (Rioja). Segons les mateixes investigacions, aquest seria el solar originari del castellà; que, en aquest territori i durant els segles IX i X havia passat de ser la llengua de les oligarquies locals i de l’evangelització, a ser la llengua d’ús social majoritari. Per tant, aquell castellà primigeni, va néixer de les oligarquies basques colonitzadores i de l'evangelització i la llatinització tardana de les seves masses clientelars (les classes populars). I, es va estendre —a gran velocitat— sobre l’àrea que uns altres bascos havien ocupat amb anterioritat durant l’etapa de conquesta i dominació romanes (segles III i II aC).
Mapa dels dominis occidentals del regne de Pamplona durant els segles X i XI / Font: Wikimedia Commons
Per què es va estendre tan ràpidament el castellà?
El castellà, com a evolució del llatí vulgar, sempre va ser la llengua de les elits socials, polítiques i religioses del territori. És a dir, que des del moment del seu naixement, va ser la llengua del poder. I això va facilitar molt la seva expansió social i territorial. Però, també, cal tenir en compte un altre factor. El castellà es va articular com a llengua diferenciada en un territori plurilingüe. Fins i tot —i amb molta probabilitat— a l’inici de la seva existència (segle X) seria la llengua numèricament minoritària al seu territori. Però, tot i que durant els primers segles de la seva existència no va tenir una dinàmica evolutiva pròpia que es va nodrir, bàsicament, amb aportacions de les llengües veïnes (aragonès, astur-lleonès, basc, mossàrab)—; esdevindria una mena de koinè, que el convertiria en llengua franca del seu propi territori i dels territoris veïns.