Madrid, 30 de novembre de 1833. El Consell de Ministres del govern d’Espanya, presidit per Francisco Cea Bermúdez —cap del Partit Moderat—, aprovava el projecte de divisió territorial presentat per Javier de Burgos —ministre de Foment i membre destacat del Partit Liberal—, que redibuixava el mapa polític espanyol. A partir d’aquell moment, el regne d’Espanya, governat per la reina-vídua Maria Cristina de Borbó, anomenada “la reina de la corrupció”, passaria a estar articulat per 49 províncies (el 1927, la de Canàries es dividiria en dos i sumarien les 50 actuals). Catalunya, fins llavors província única, seria quartejada i del resultat d’aquell nou dibuix polític sorgiria la “província” de Lleida, formada —a grans trets— pels territoris de les conques hidrogràfiques del Segre, de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana.
A què respon el traçat de la “província” de Lleida?
Posteriorment, sobre aquell traçat algunes veus hi han volgut veure els vells límits de la Ilergècia nord-ibèrica de l’antiguitat (dels segles VI aC a II aC) o els del comtat medieval d’Urgell (entitat política creada el 785 i domini independent entre el 987 i el 1413) I, encara, altres veus hi han volgut veure el reconeixement a una certa unitat cultural, articulada per una mateixa forma dialectal del català. Però, ¿el mapa de la “província” de Lleida respon, realment, a una vella unitat política o cultural? ¿Podem concebre un espai social i econòmic format, històricament, per la ciutat de Lleida i el seu rerepaís que es correspon, en gran manera, al mapa de la “província” de Lleida? ¿Podem anomenar lleidatà el català que es parla en el conjunt d’aquest rerepaís, des d’Alós d’Isil fins a la Granja d’Escarp?
Amb quin criteri es va traçar el dibuix de la “província” de Lleida?
El traçat del ministre Burgos, pel que fa a la “província” de Lleida, no obeïa a cap criteri històric ni humà. De fet, l’ambició de Burgos, com a bon liberal jacobí, era crear una mapa “científic i racional”. Així doncs, a més estirar, hi podem trobar cert criteri geogràfic (la reunió de les principals conques hidrogràfiques catalanes de l’Ebre). No obstant això, aquests rius, el Segre i les Nogueres, han estat les vies de comunicació natural (a través dels seus arenys, dels seus congostos o, directament, a través de la navegació fluvial) que durant segles han connectat aquests territoris d’economies complementàries (la muntanya i la plana). L’edifici de la Paeria de Lleida, per exemple, conserva al seu soterrani les restes del que va ser el port fluvial medieval que connectava la ciutat amb les conques del Segre, de les Nogueres, i de l’Ebre.
Segre i Nogueres, eixos del territori
Per tant, la resposta a la primera pregunta “el mapa de la província de Lleida respon a una vella unitat política i cultural?” és que no. Però, en canvi, la resposta a la segona pregunta “podem concebre un espai social i econòmic format, històricament, per Lleida i el seu rerepaís que es correspon, en gran manera, al mapa de la província de Lleida?”, és que sí. Sense oblidar que les conques dels rius Cínca, Èssera i Isàvena (la Ribagorça i el Somontano aragonesos) han estat, històricament, rerepaís de Lleida. Però pel que fa a la part catalana, la història revela que Segre i Nogueres han estat els eixos que han articulat el seu territori (des de les seves fonts, a l’alta muntanya, fins a les seves desembocadures, a la plana); i els intercanvis humans, econòmics i culturals a través de les terres que solquen han estat una constant durant segles.
El lleidatà és la forma dialectal del conjunt de les terres de Lleida?
Ara bé, la resposta a la tercera pregunta “podem anomenar lleidatà el català que es parla en el conjunt d’aquest rerepaís, des d’Alós d’Isil fins a la Granja d’Escarp?”, és, rotundament, no. El terme lleidatà és una forma popular i genèrica per a referir-se a la forma dialectal del català del conjunt de les comarques de Lleida. Però des dels primers mapes dialectals del català, elaborats per Milà i Fontanals (1861) la forma dialectal de la llengua que es parla a les comarques de Lleida, a la Franja d’Aragó i a les comarques del sud de Tarragona s’anomena català nord-occidental. Aquest mapa dialectal primigeni —el de Milà i Fontanals— ha estat acceptat per la totalitat del corpus d’investigació filològica catalana del segle XX (Fabra, Alcover i Moll, Badia i Margarit, Sanchis Guarner, Nadal, Prats, Veny, etc.).
Les diferents formes locals del català de Lleida
Segons la investigació filològica, el català nord-occidental es divideix en diverses formes locals: el lleidatà (al pla de Lleida; és a dir a les comarques del Segrià, les Garrigues, el Pla d’Urgell, l’Urgell i la Noguera); el xipella (parlar de transició a la zona de contacte amb el català oriental; és a dir, a les comarques de la Segarra, meitat occidental del Solsonès, meitat oriental de l’Alt Urgell i Principat d’Andorra); el pallarès (a les comarques del Pallars Sobirà i Pallars Jussà); i el ribagorçà (a l’Alta Ribagorça i a la Franja d’Aragó, és a dir a les comarques aragoneses de la Baixa Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca). Fora de les comarques de Lleida, el tortosí (al sud i de l’oest de Tarragona; és a dir, el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Montsià).
Per què aquesta divisió sotsdialectal?
A primer cop d’ull pot semblar que aquesta divisió és producte de localismes propis d’un aïllament secular. Però, pel que fa a les comarques de Lleida, les diferències entre el pallarès o el ribagorçà —de la muntanya— i el lleidatà —de la plana— o el xipella —de la perifèria del territori— tenen un origen que remunta a la formació de la llengua catalana. A principis del segle IX el llatí vulgar dels diferents territoris de l’antic Imperi romà ja havia evolucionat cap a les llengües nacionals. Un edicte de Carlemany (812), que imposa la celebració dels oficis religiosos en la llengua vulgar de cada territori, ho corrobora. Aquesta pluralitat era el producte d’evolucions pròpies influïdes pels respectius substrats (les llengües anteriors a la romanització que havien mediatitzat un llatí fonèticament singular en cada territori).
La profunda arrel del dialecte nord-occidental català
Abans de la romanització (segles II aC a V dC), el territori que més endavant seria Catalunya i Llenguadoc estava ocupat per nacions de diferent origen i cultura. A la costa i a la vall de l’Ebre hi havia els pobles nord-ibèrics. I a les capçaleres del Segre i les Nogueres, els pobles protobascos. Cada una d’aquestes cultures va adquirir el llatí amb una fonètica singular, pròpia de les seves llengües anteriors. I al segle IX, quan el llatí vulgar esdevé precatalà, aquestes diferències fonètiques marquen la primera divisió dialectal de la història de la nostra llengua. Durant aquesta etapa primigènia (segles IX a XI), les societats dels comtats d’Urgell, Pallars, i Ribagorça no tan sols van desenvolupar el seu català genuí, marcat pel seu substrat protobasc, sinó que el van exportar amb el procés conqueridor i colonitzador de la plana de Lleida.
El pallarès, el ribagorçà, el parlar de l’Urgellet i el lleidatà
El llatí vulgar del pla de Lleida (format sobre un substrat nord-ibèric) desapareixeria durant l’ocupació àrab (segles VIII a XII) i no tindria la possibilitat d’evolucionar fins al català. En canvi, l’ocupació àrab de les capçaleres del Segre i de les Nogueres va ser efímera i el seu llatí vulgar (format sobre un substrat protobasc) podria culminar la seva evolució. Amb la conquesta cristiana del pla de Lleida (1026-1149) es va produir l’expulsió de la població musulmana i la repoblació amb efectius procedents dels comtats d’Urgell, de Pallars i de Ribagorça (de parla catalana i de substrat protobasc); i, amb menor mesura, del comtat de Barcelona (de parla catalana i de substrat nord-ibèric). Aquest mestissatge explicaria les diferències que han persistit fins a l’actualitat entre els diversos parlars pirinencs i el lleidatà.
