“És, amb diferència, la millor pel·lícula que he fet mai. Potser no la més divertida, que seria Selles de muntar calentes, o potser Els productors. Però, en el seu conjunt, (El jove Frankenstein) és la millor de les meves pel·lícules”. Mel Brooks (Nova York, 1926) és una llegenda viva i ho té molt clar. Fa uns mesos va rebre un Oscar honorífic que reconeixia set dècades de carrera, i una influència més que evident en el món de la comèdia: la televisiva, la teatral i la cinematogràfica.
Però no només: com a productor, va arriscar amb projectes que tenien molt poc a veure amb les riallades, col·laborant amb David Lynch a L'home elefant (1980) o amb Anthony Hopkins i Anne Bancroft, esposa i el gran amor de Brooks, a La carta final (1987). Guanyador, i no n'hi ha gaires, dels quatre grans premis del món de l'espectacle nord-americà (Tony, Emmy, Grammy i Oscar), el cineasta és un referent còmic de primeríssima divisió. Als títols ja citats cal afegir d'altres èxits com L'esbojarrada història de les galàxies, que se'n fotia de la saga Star Wars, o aquella La loca historia del mundo que fa només un any va ampliar en una continuació en format sèrie per a Disney Plus.
Fa uns mesos va rebre un Oscar honorífic que reconeixia set dècades de carrera, i una influència més que evident en el món de la comèdia: la televisiva, la teatral i la cinematogràfica
Amb 98 anys a les espatlles i tot fet en el món de l'espectacle, Brooks publicava les seves memòries, ¡Todo sobre mí! (editat per Libros del Kultrum), i en les entrevistes promocionals parlava del que, potser, és el secret de la seva longevitat: “La comèdia és molt poderosa. Pots superar qualsevol cosa si conserves el sentit de l'humor, la teva capacitat de riure. Riure és esquivar la mort”, afirmava convençut.
Uns centímetres a la dreta o a l'esquerra
Explica la llegenda, de fet ho fa ell mateix a la seva autobiografia, que El jove Frankenstein va néixer en la ment de Gene Wilder, qui es passava les pauses del rodatge de Selles de muntar calentes escrivint en una petita llibreta. “Tinc una idea sobre el net del baró Frankenstein. És un científic estirat que no es creu tota la tonteria de ressuscitar els morts, i que fins i tot s'ha canviat el cognom perquè no vol tenir res a veure amb els seus avantpassats. Però en realitat està tan boig com qualsevol dels Frankenstein. Ho porta al cor, a la sang, a la medul·la dels seus ossos, només que ell encara no ho sap”.
Una idea genial que Brooks i Wilder van sofisticar en decidir rodar una comèdia com si d'una pel·lícula de terror de la Universal es tractés. “No em preocupo mai per fer riure, la qüestió és partir de la veritat, i després moure'm uns centímetres a la dreta o a l'esquerra, i llavors apareix la comèdia. Quan vam fer Selles de muntar calentes, vaig agafar tots els clixés dels westerns i només es tractava de moure'ls lleugerament”. La fórmula de mantenir les línies mestres de la història original escrita per Mary Shelley i mil vegades portada al cinema, i de fer servir les mateixes eines o dispositius visuals del gènere que es vol parodiar, era clau per aconseguir els efectes que Brooks pretenia. Per començar, van haver de batallar per convèncer els productors de rodar una pel·lícula en blanc i negre quan ja pràcticament ningú no ho feia. Aquesta va ser la raó que va provocar la sortida de Columbia del projecte, que va caure en mans de la Fox.
La fórmula de mantenir les línies mestres de la història original escrita per Mary Shelley i mil vegades portada al cinema, i de fer servir les mateixes eines o dispositius visuals del gènere que es vol parodiar, era clau per aconseguir els efectes que Brooks pretenia
La idea era que tot plegat, des dels decorats fins a la fotografia, recordés als grans clàssics del terror dels anys 30 i 40, fonamentalment a dues obres mestres signades per James Whale: Frankenstein i La núvia de Frankenstein. De fet, la màquina que el mad doctor Fronkonstin fa servir per reviure el monstre era exactament la mateixa, guardada en un garatge, que Whale havia fet servir a la pel·lícula original. Buscant que la comicitat brollés del guió, Brooks va insistir a tot el repartiment que les seves interpretacions havien de ser naturalistes, gens exagerades: “Estem fent comèdia passada de voltes, però vosaltres no ho sabeu. Tot ha de ser molt real. Quan és graciós, el vostre personatge no sap que ho és. Però els espectadors sí que ho sabran. Així que no us feu els graciosets”, els va ordenar. Calia ser seriós enmig de situacions completament ridícules.
Buscant que la comicitat brollés del guió, Brooks va insistir a tot el repartiment que les seves interpretacions havien de ser naturalistes, gens exagerades
Així doncs, El jove Frankenstein està concebuda, fotografiada, rodada, no tant com a paròdia, o no només. Més aviat, formalment es va plantejar com si fos una seqüela més del Frankenstein original, una altra cosa és que el guió se'n foti del mort i de qui el vetlla: el doctor Frankenstein es fa dir Fronkonstin, el seu servent té una gepa que canvia de costat (“gepa? quina gepa?”), el monstre és aterridor, però acaba ballant el Puttin' on the Ritz com si fos Clark Gable (una escena, per cert, que Brooks no volia rodar i que, després de la insistència de Gene Wilder, s'acabaria convertint en un dels seus moments favorits del film), l'assistent del doctor i la seva promesa aglutinen els dobles sentits dels acudits sexuals (possiblement els que han envellit pitjor), el xèrif que persegueix la criatura té un braç de fusta, un pedaç a l'ull i un monocle que sempre va a parar al lloc equivocat, i la majordona del castell dels Frankenstein, inspirada en la Mrs. Danvers de la Rebeca de Hitchcock, feia més por que qualsevol monstre imaginat (cada vegada que algú pronuncia el seu nom, Frau Blücher, els cavalls relinxen). Però tots els actors els interpreten com si la cosa fos seriosa.
Un llegat immens
Amb el mateix Gene Wilder com a cap de cartell, el repartiment és fabulós: Marty Feldman treia partit del seu singular físic, del seu estrabisme i de la seva malaltia, una oftalmopatia de Graves que provocava una inflamació ocular i la sensació d'ulls sortint de les seves òrbites (al respecte Brooks sempre feia la mateixa broma: “Quan volia amagar-me d'en Marty, enganxava la punta del meu nas a la seva, i així no podia veure'm”), construint un sensacional Igor (“es pronuncia Ai-gooor”). Peter Boyle transmetia por però també tendresa a la pell del monstre. Teri Garr barrejava ingenuïtat i erotisme, i Madeline Kahn embogia quan (amb els mateixos cabells emblanquits d'Elsa Lanchester a La núvia de Frankenstein) s'enllitava amb el monstre. Kenneth Mars dominava l'humor físic amb cadascuna de les vegades que aixeca el braç de fusta. I la grandíssima Cloris Leachman, actriu de llarguíssim recorregut i guanyadora de l'Oscar pel seu commovedor personatge a L'última projecció, es convertia en una robaescenes de primera categoria còmica, tocant el violí o insistint a oferir begudes calentes al doctor.
Hackman, que ja era tota una estrella en aquell moment i ho havia petat amb títols com French Connection o L'aventura del Posidó, es va apuntar a la festa i provoca algunes de les riallades més sorolloses de la trama
Encara més del repartiment: El jove Frankenstein té un dels millors cameos de la història del cinema. Quan el perseguit monstre troba una cabana on refugiar-se, acaba convidat a una sopa calenta per l'ermità cec que hi viu. Darrere les seves barbes llargues s'hi amagava un Gene Hackman que acostumava a jugar a golf amb Gene Wilder i que li va demanar un paper a la pel·lícula que preparaven, àvid de fer comèdia. Hackman, que ja era tota una estrella en aquell moment i ho havia petat amb títols com French Connection o L'aventura del Posidó, es va apuntar a la festa i provoca algunes de les riallades més sorolloses de la trama.
Plena de gags brillantíssims i rèpliques inoblidables, El jove Frankenstein es va convertir en un extraordinari èxit de públic: va costar menys de tres milions de dòlars i va recaptar-ne quasi 90. A més, l'American Film Institute la va incloure en el seu llistat de millors comèdies de la història del cinema, en tretzena posició. I, tal com havia fet amb Els productors, Mel Brooks l'acabaria adaptant com a musical per Broadway. L'abast d'El jove Frankenstein, però també de Selles de muntar calentes, va inaugurar un gènere, el de les paròdies o spoof movies, que anys després regalaria clàssics de l'humor com Aterriza como puedas, Top Secret o Scary Movie.
L'American Film Institute la va incloure en el seu llistat de millors comèdies de la història del cinema
El llegat de Mel Brooks és immens, i cal celebrar-lo mentre el mestre encara és viu. Ara, aquests dies, brindem pel 50 aniversari d'una pel·lícula extraordinària, rodona, que podria exclamar, com fa el seu protagonista en un dels seus moments àlgids: “It's Alive!!”. Perquè El jove Frankenstein està viva, molt viva, i segueix fent plorar de riure. Gràcies per tant, Mel!