Port és un poble de costa pobre i miserable en un país remot. Els seus habitants passen gana i somien amb capturar una sirena que els brindi fortuna, això és, per domar-la i que els dugui peix. A Si sabessis el mar com és bonic, novel·la de debut de Gemma Calduch, la seva autora furga en la relació literària clàssica entre pescadors i sirenes a través de l’Arno, un home amb el cor endurit per la mort de la seva dona, i la Neva, una sirena capturada que, de mica en mica, es va desprenent de la seva cara més salvatge. A Port, els sentiments humans més reals es barregen amb les llegendes i els personatges fantàstics més insòlits, les idiosincràsies familiars estan tacades de morts violentes i enveges, i el mal pot ser irremeiablement seductor: fins i tot un monstre es pot convertir en objecte de desig.
És impossible llegir-se Si sabessis el mar com és bonic sense sentir-hi ecos de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, sobretot en les línies que descriuen l’animal com a animal, però també en aquelles línies en què l’autora –i els personatges– hi va descobrint la seva humanitat
És impossible llegir-se Si sabessis el mar com és bonic sense sentir-hi ecos de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, sobretot en les línies que descriuen l’animal com a animal, però també en aquelles línies en què l’autora –i els personatges– hi va descobrint la seva humanitat. En la manera de lligar realitat i fantasia, però, a Gemma Calduch se li entreveuen les costures. Sempre he estat del parer que el gènere fantàstic ben articulat és aquell que aconsegueix presentar la màgia de tal manera que no només sembla possible, sinó que sembla raonable. La bona fantasia absorbeix encisadorament gairebé sense que el lector se n’adoni, pràcticament sense consciència ni esforç. J.R.R Tolkien explicava que “la fantasia és escapista, i aquesta és la seva glòria. Si un soldat és empresonat pel seu enemic, no considerem que és el seu deure escapar-se’n?”.
Sense poder escapar del tot
Amb Si sabessis el mar com és bonic no m’he pogut escapar del tot. Per causes diverses, és un llibre que es llegeix amb un peu a dins i un peu a fora tothora. En primer lloc, bo i la riquesa de l’estil en les descripcions, costa ajuntar les peces que Calduch llança a l’aire per passar de les paraules a la imatge. Perquè les coses inventades arribin al lector tal com l’escriptor les ha inventades, l’escriptor les ha de poder explicar tal com si les hagués vistes. Això passa amb la Neva, la sirena, però pel que fa a la dimensió física dels llocs i a la resta de personatges, de vegades el text coixeja. En segon lloc, el llenguatge té un deix artificiós –prim, prim, però perceptible– en què la tria de determinats mots atorga al text un to que potser és un punt encarcarat i performatiu: com si l’autora escrivís com voldria escriure i no com escriu quan està sola: no l’ha de llegir ningú i pica lletres perquè no pot fer una altra cosa. Excepte els adjectius anteriors als substantius i algun castellanisme que se li ha escapat a l’editor, cada paraula és al seu lloc, però el text no té la vida que traspua la història que vol explicar. Potser és per aquesta escletxa, aquest decalatge entre paraula i imatge, to i història, per on, malgrat la paradoxa, s’escola la credibilitat de la seva fantasia.
Potser és per aquesta escletxa, aquest decalatge entre paraula i imatge, to i història, per on, malgrat la paradoxa, s’escola la credibilitat de la seva fantasia
Si sabessis el mar com és bonic és el primer llibre de la Gemma Calduch. En termes literaris comparats potser no és perfecte, però té la potència i la matèria primera necessàries per poder seguir escrivint i, sobretot, per poder trobar una veu capaç d’explicar amb senzillesa i naturalitat totes les històries que no podran existir mai fora dels nostres caps. Sovint escriure bé vol dir explicar les idees tal com les has imaginades i, alhora, confiar que la idea serà prou robusta per no haver-la de farcir amb guarniments. En aquests termes, quan es produeix un desequilibri entre cap i mot, entre idea i to, el text pot acabar traspuant pretensió i la pretensió impedirà una relació de confiança del lector amb el text. Aconseguir aquesta uniformitat és, en el fons, aconseguir que un llibre es faci lleuger i absorbeixi. I és on arribarà l’autora de Si sabessis el mar com és bonic si continua estirant el fil perquè ens escapem amb ella.