“Al món real no existeix el trap”. Les paraules per a Clarín són d’Anton Álvarez, Pucho, conegut –ara ja al món sencer– com a C. Tangana. “Només és música que va evolucionant i que en tres anys sonarà diferent”, rematava. Era març de 2019. El madrileny, de denominació –no havia creat la veu artística de El Madrileño–, es disposava a debutar a Lollapalooza (Argentina). La pandèmia no existia i el trap com a gènere uniforme, tampoc. Però la tendència a la dissolució de l’estil, dos anys després, és una bestiesa de ràpida. 

La desdefinició del trap ha corregut a més velocitat que el feed d’Instagram. El mateix C. Tangana ha tret un disc, El Madrileño, top d’atenció mediàtica després del seu Tiny Desk, que no té bases sincopades i que canta a l’amor en forma de bolero. I sense l’egotrip habitual del hip hop, ni els beefs (picabaralles entre artistes) dels primers temes trap. 

Un gènere desvirtuat

La tendència ha transcorregut en paral·lel a casa nostra. Fa dos anys, Lildami també pensava de la mateixa manera: les cançons més escoltades del seu àlbum debut, Flors mentre visqui publicat per Halley Records, una companyia que també edita artistes pop com Suu, eren col·laboracions amb bandes com Oques Grasses. 

S’ha desvirtuat el gènere? O ja va arribar desvirtuat?
Quan el trap es va etiquetar com a trap per la premsa, la major part del que es feia aquí ja no era trap. Perquè el trap, com a subgènere del hip hop nascut a Atlanta, és i era petitíssim. Poca gent als EUA segueix fent trap, llevat d’artistes com Waka Flocka Flame. Tota la resta ha començat un mestissatge que les xarxes socials han evolucionat a cop d’storie. Fins i tot els més notoris, i de marcat posat gansta, com Gucci Mane, han col·laborat amb artistes pop. Ara les bases amb hi hats i bombos profunds, el fraseig hereu del hip hop, es fa a tots els estils. Als EUA, a Llatinoamèrica, a Espanya. I a Catalunya. 

Ball, ball i més ball

Quan Yung Beef no sabia liar-se petes, l’EDM ho va arrasar tot. Escoltar els discos de Rihanna o Madonna en el moment del boom-EDM era escoltar una discoteca d’embolcall pop. Què en queda, d’allò? Res. No fa tants anys. I ara? El mateix: el pop, amb vocació mainstream fagocita els sons nous sortits de l’underground, l’urban o el trap... Bé, els hi hats, bombos grossos i profunds i sons sincopats.

Lildami, trap català per a les masses

Porto Bello fa un temps era un grup que sonava a La Pegatina; des del moment en què Oques Grasses van afegir electrònica EDM als seus temes, Porto Bello també ho va fer. És a dir, quan hi ha una novetat als gèneres mainstream, els canvis s’estenen de pressa. Al trap aquesta tendència ha estat brutal arreu: el trap metal, per exemple de Ghostemane, va començar amb bases denses i, poc després, ja sona a Marilyn Manson. Pur mainstream.

Una distància abismal

Clar i català: en només sis anys, la distància que hi ha entre un tema trap de Lildami i el primer tema que van fer P.A.W.N Gang és abismal. L’escena trap a Catalunya, entesa com una estètica molt determinada al principi de la dècada passada per Pxxr Gvng o Damm Squad, els sons agressius i les històries de barri, ha estat molt petita. Han seguit a la seva manera els designis del trap, del trap americà, tot i haver reformulat sons i haver-se allunyat dels orígens del gènere sempre que han volgut. Però són els fills d’aquella generació els que ara ho peten: cançons amb producció urban, però vocació –reconeguda i normalitzada– pop.

Tauro, Flashy Ice Cream, Slim Samurai, 31 Fam, The Tyets... Qualsevol d’aquests artistes està més a prop de col·laborar amb Buhos –si no ho han fet ja– que amb el Yung Rajola de “Gossos”, un tema que no és per a tots els públics. L’escena catalana no s’ha fixat en el trap dels EUA sinó en el hip hop comercial dels Estats Units. Travis Scott, per exemple. I allà també s’ha produït aquesta barreja: els sad boys dels que tant ha begut Lildami, com Lil Peep o XXXTentation venien d’escoltar Fall Out Boy. Emo-rock. Els tatuatges fan el trap? No tothom que porta un polo Fred Pery és skinhead.

La victòria de les festes populars 

“Ara mateix és molt més fàcil que Lildami acabi col·laborant amb Zahara o Miss Caffeina que amb Goa o Ummo. I no té res de dolent, són altres mons”, diu Joan S. Luna, redactor en cap de la revista MondoSonoro i que ha seguit el moviment urbà des de bon inici. El trap català no està intentant fer-se un lloc a la minoritària escena americana, ni tan sols a la petita escena nascuda a Espanya a principis de 2010. El trap català, com han fet els artistes d’urban més grans ja citats, com Travis Scott i C. Tangana, vol les places més notòries. En l’escena catalana, la victòria és TV3, festes populars i Canet Rock. 

31 Fam, els nens del barri del trap català. Foto: Sergi Alcàzar

“El drill és el que s'està movent de forma underground ara a Anglaterra. A Espanya comença. Aquests artistes anglesos no es barallaran per col·laborar amb bandes electròniques pop com Disclosure. Però les següents generacions, sí que ho faran. I qui descobreixi el drill arran d'aquestes col·laboracions, encara barrejarà més el gènere”, diu Joan S. Luna. “Això ha passat tota la vida. El primer exemple que vaig viure va ser Kiss fent "I was made for loving you" (1979), un grup de rock fent disco! La música disco manava a les llistes”. 

Rere aquell tema hi havia Vini Poncia y Desmond Child, compositors amb un fotimer de hits pop a les esquenes. Cracs a sou. No van necessitar maquillar-se per a ser un Kiss més. Només compartien objectiu amb la banda: la col·labo servia per a arribar a un públic el més majoritari possible.