A mi també m’ha passat i més d’una vegada. No recordo el rastre del passamuntanyes ni les faroles parpellejant en carrerons buits perquè no han existit. No. Però si els pessics de cul a la discoteca, els dits estrenyent amb força el final de l’esquena, l’alè coercitiu sobre les meves galtes suades fins arribar a un llit que no era el meu. També els WhatsApp exitosos del dia després a les col·legues per mitificar una nit de merda i oblidar la culpa, que encara pesa una mica. Segurament ells ni s’imaginen que són ells perquè mai els hi he dit, perquè saber que t'han forçat fa vergonya, perquè sempre sents que ets tu qui podria haver-ho fet diferent.
Els protagonistes, Xavi Sáez i Muguet Franc, amb la directora de l'obra, Marilia Samper / Beckett
El que no es diu és la conversa que tots i totes hauríem de tenir alguna vegada, per cura, per redempció, per dignitat, què sé jo. Dues persones, agressor i víctima, que parlen d’allò que va passar quan eren adolescents mentre fan recreacions dramàtiques d’altres personatges que reprodueixen sistemàticament el batec de la cultura de la violació. "Una violació és qualsevol acte de violència sexual on no hi hagi ni consentiment ni desig", diu la Marilia Samper, directora de l'obra. Interpretada per Muguet Franc i Xavi Sáez, el text està inspirat en un cas real. Es pot veure a la Sala Beckett fins el 6 de juny i hauria de ser una parada obligatòria per homes i dones. Sobretot per ells, tot i que miro al meu voltant i més del 50% del públic és femení. Es veu que alguns d'enfaden i surten dient que no tots són iguals. "La majoria de vegades els agressors ni se n'enteren del que han fet perquè les conductes masclistes estan tan arrelades que costa molt identificar-les i canviar-les".
La víctima
Te'n recordes d'allò? Quan no dius les coses pel seu nom és perquè et fa pànic recordar. Amb tremolor a les mans, la mirada perduda i els dits dels peus alterats rere les vambes verdoses per fi parla del que em vas fer, que em vas violar. Li ha costat 20 anys entendre que va ser una violació. El mecanisme del subconscient és intentar justificar i minimitzar el perquè: que si la tele ens ha ensenyat que l’amor és violent, que si potser em va agradar i no me'n recordo, que si, que si, i si, i si. No és responsabilitat de la víctima, mai va ser-ho i mai ho serà, encara que ell t’agradi, encara que anessis amb molts gintònics de més. No és culpa teva. La re apropiació d’una mateixa passa per dir en veu alta que algú que suposadament t’estimava et va violar, i no deixar que ningú et negui la veritat que has viscut, ni tan sols tu.
L’agressor
Durant més de cinc minuts fa un monòleg ple de responsabilitat no compartida. El desconcert quan escolta la paraula violació és brutal perquè ell no és un violador, és un bon tio, i la figura de l’agressor que tenim a l’imaginari col·lectiu es desmunta de cop. No són conscients del que han fet o se n’obliden per vergonya? Senten plaer sobre un cos inert? Hi pensen? "No ens trobem agressors que reconeguin l'agressió davant la víctima", explica la Marilia. Quan la fera se sent atacada es defensa amb l’argument preferit: no vas dir que no. Primer, reduir el consentiment a un eslògan és un debat terrorista que ja hauríem d’haver superat i segon, l'exercici d’humilitat és obligatori per acabar amb la lacra de la violència sexual. Desconstruir-se per reconèixer, reconèixer per comprendre i comprendre per no fer-ho mai (més).
La majoria de les violacions passen dins de la parella / Beckett
La mare d’ella i el pare d’ell
Per què el patró de les dones és callar i normalitzar les agressions sexuals? Això ens ha passat a totes, li etziba la mare a la protagonista quan aquesta li diu que creu que ha sigut violada. La patacada mental és terrible perquè també costa assimilar que hem sigut (i som) col·laboradores passives de la propagació d’aquesta plaga, bé quan hem callat, bé quan nosaltres mateixes hem sentenciat condemnes del tipus és que ho anava buscant, és que mira amb qui s’ajunta; la re victimització de l’entorn és el principal aliat de la violència patriarcal - ho hem vist en molts judicis mediàtics sobre violacions – i alimenta l’autoinculpació que mai acaba. El pare patriarca i violent com a referent masculí dur, home de la casa, autoritat de poder que denigra a la mare perquè és tonta. "Un fa el que aprèn", critica la Marilia. I ho comparteixo, però llanço una pregunta retòrica a l'aire: això "disculpa" la mala praxis dels fills?
L’amic i l’amiga
Quan tens 15 anys el que diuen els amics va a missa. El sentiment de pertinença a aquesta edat és massa fort com per deixar-lo de banda però llavors encara no saps que la pressió del voltant t’acompanyarà tota la vida. Necessitar la validació aliena no només influeix en els nostres actes, sinó que esborra els espais de reflexió necessaris perquè no siguem aliats i aliades d’aquest horror. Quantes vegades us han dit estreta per no marxar amb un paio? Quantes que ets un merda si no te la fas la primera nit?
Assenyalar la víctima perpetua l'autoinculpació i dona carta blanca al masclisme / Beckett
No us imagineu una representació acarnissada. L’obra de Samper és minimalista i crua, una galleda d’aigua freda que no necessita atrezzo ni llums especials. Encoratja veure que la ficció deixa de tirar de la violació tòpica per ensenyar la cara més real de les agressions sexuals, les que patim de persones conegudes, amics o parelles, però hem de traslladar-ho al carrer i a les cases. Quan surto de la sala, em trobo cara a cara amb un cartell que és impossible no veure: el número de telèfon d'atenció contra la violència masclista. Silenci i ràbia, impotència i sororitat. És excessivament dur perquè t’emmiralla a una realitat que ningú vol escoltar: la de saber-te agredida, la de reconèixer-te com agressor i la de preguntar-te cíclicament quantes persones estimades han actuat així. Moltes més de les que creiem. Masses.
Si ets víctima de violència masclista, truca / M.G