Des de sempre, Olot ha estat una ciutat plena de mites en boca de tothom. Els qui deien que "qui no carda a Olot, no carda enlloc", ben aviat van descobrir que la capital de la Garrotxa és una ciutat magnífica en una comarca d'allò més interessant, sí, però que per res del món es tracta del paradís de l'amor consumat. A la llarga llista de persones desencisades per haver descobert que anar a Olot i no fer l'amor és una cosa normalíssima, cal sumar-li les persones que, per sort, hem descobert que tampoc és cert que "qui no mata a Olot, no mata enlloc". És veritat que Carles Porta podria omplir mitja temporada de Crims amb successos foscos d'Olot? Sí, és evident, com també ho és que estigmatitzar una població per quatre o cinc casos de crònica negra en cinquanta anys és tan hiperbòlic com injust.
El mite més gran engendrat mai al cor de la Garrotxa, però, té relació amb el món de l'art: és el mite de "l'Escola d'Olot", una altra mentida calamitosa i que protagonitza l'exposició L'Escola d'Olot, una "fake news" amb 150 anys d'història inaugurada als Espais Volart de la Fundació Vila Casas. Si els que fa un segle i mig van fomentar que Olot era la Suïssa catalana sabessin que avui n'hi ha que diuen que Olot és la Ciudad Juárez nostrada, el disgust els faria tant de mal com descobrir que la pintura de l'anomenada "Escola d'Olot" ja gairebé no ocupa avui les parets de cap casa de bona família, sinó més aviat els magatzems plens de pols d'algun drapaire.
Un relat ple de tòpics
Hi va haver un temps en què a totes les cases de la burgesia catalana hi havia emmarcats quadres amb paisatges idíl·lics. Amb el pas dels anys, aquelles obres que els marxants d'art de principis del segle XX catalogaven de l"Escola d'Olot" van deixar d'estar pintades per artistes de renom i van començar a ser reproduïdes, a mitjans del segle XX, per pintors que dibuixaven la ruralitat com aquell qui fa xurros, per això a totes les cases de Catalunya, a tots els restaurants de porró i pitet, a totes les fondes de carretera i fins i tot a les consultes dels dentistes hi havia, com a mínim, un paisatge idíl·lic en alguna paret que tothom relacionava amb l"Escola d'Olot". Paisatges olotins? Aparentment olotins, en tot cas, ja que si alguna cosa deixa clara l'exposició, comissariada per Xavier Colomo, és que res del que mostraven aquelles teles teòricament realistes era real. On comença el mite de tot plegat, però?
Retrat de Joaquim Vayreda a càrrec del seu germà, Marian Vayreda.
Ni els paisatges dels anuncis de xocolata suïssa són reals ni els quadres que pintaven Joaquim Vayreda, Josep Berga Boix i Marian Vayreda representaven la realitat olotina, sinó la realitat olotina que ells pretenien assolir. Obres d'art amb una tècnica i una qualitat remarcable, però principalment propaganda sobre una visió idíl·lica i harmoniosa de la vida rural en uns temps en què la urbanitat i les idees liberals amenaçaven de destronar una forma més conservadora de comprendre la societat. Els Vayreda, per exemple, influenciats per l"Escola de Barbizon, buscaven plasmar en les seves obres una arcàdia carlina en la qual tot vivia en un ordre pacífic i protector, amb el camp com a element bucòlic contraposat al caos i el garbuix de les ciutats. Ho feien, però, sense enfangar-se els peus ni trepitjar els camins de cabra on situaven als camperols que poblaven les seves teles, ja que la mal anomenada "Escola d'Olot" vivia d'idealitzar la Garrotxa a partir de fotografies fetes per altres artistes o per simples excursionistes.
Voltants d'Olot, de Josep Berga Boix, pintat l'any 1886.
A vegades, la feina del pintor era precisament transformar la realitat capturada en una foto per convertir-la en aquella realitat que es volia vendre, com passa a Voltants d'Olot, un oli sobre tela de Josep Berga Boix -mestre de Miquel Blay o Josep Clarà- amb una bonica vista panoràmica d'Olot. Qualsevol persona olotina, als anys setanta, hauria volgut tenir el quadre penjat a la paret del menjador, observar-lo i pensar: "oh, que n'era de bonic Olot, fa cent anys!". Doncs bé, aquesta persona potser no era d'Olot. De fet, potser eres tu. O la teva mare. O la teva àvia. Fos qui fos, hauria de saber que la tela mostrava una realitat més falsa que un duro sevillano: Berga Boix va pintar-la a partir d'una foto, i en el paisatge s'elideix, com per art de màgia, la presència d'un element cabdal a la instantània: una xemeneia industrial. Contra el procés, tradició. Contra la realitat existent, l'existència de l'art.
Fotografia a partir de la qual es pinta Voltants d'Olot, eliminant les fàbriques vora el Fluvià. (Vicenç Grivé Coma)
En realitat, allò que defineix l"Escola d'Olot" és la pròpia inexistència d'un estil pictòric que pugui considerar-se propi d'una escola, ja que l"Escola d'Olot" no és apreciable en obres que no tinguin camps de fajol o cases pairals, ni en els quadres que no protagonitzen pagesos amb barretina o esclops. Més enllà de les obres on la mare natura actua com a harmoniosa protectora dels seus fills, les teles dels Vayreda o Berga Boix queden orfes de qualsevol tret estètic o plàstic que les diferenciï de les d'algun altre pintor de l'època. Per tant, l'Escola d'Olot no és una escola, sinó una tendència amb una clara intenció ideològica i cenyida a una temàtica, una tècnica i una metodologia molt concreta.
L'eix de la modernitat artística soterrat pel franquisme
A mitjans dels anys cinquanta del segle XX i des del seu vessant propagandístic més falangista, el franquisme va seguir estirant la veta per continuar venent Olot com un paradís idíl·lic, obra de Déu, i una terra plena de camps de conreu amb pintors dibuixant allò que veien. La Fageda d'en Jordà no era Montmartre, però. La realitat és que quan el No-do va anar a rodar un reportatge sobre l"Escola d'Olot", va haver de demanar a uns ramaders de Sant Esteve d'en Bas que plantessin el cavallet vora el riu i fessin veure que pintaven. De nou, la ciutat d'Olot engreixava un altre mite i era utilitzada ideològicament, aquest cop durant la dictadura; l'idealisme pregonat pels Vayreda vuitanta anys abans trobava ara un nou nínxol, en aquest cas amb l'objectiu d'esdevenir l'aparador de la pau bucòlica i joiosa d'aquella Catalunya nacionalcatòlica, el país ocupat que acabaria veient la cara de Verdaguer en un bitllet de 500 pessetes.
Grup d'amics (Iu Pascual, Galwey, Llavaneras i Carles), de Francesc Vayreda. Una obra de 1929.
Pel camí, entremig, havien quedat els hereus dels Vayreda, i l'evidència que entre el carlisme i el falangisme, Olot va estar durant un temps al servei d'una sola causa: la valentia, la innovació i la llibertat aplicada en l'art. Francesc Vayreda, fill de Joaquim Vayreda, a principis del segle XX aprofita el renom artístic de la ciutat que el seu pare ha posat al mapa però en capgira el tòpic, traçant un nou camí paral·lel al que Berga Boix comanda des del Centre Artístic d'Olot, primer, i l'Escola Pública de Dibuix, després. Són temps en què Olot esdevé un pol d'atracció artístic durant el primer terç del segle, però passant pàgina del paisatgisme pleinairista del seu pare, Francesc Vayreda aposta per un estil ja més personal i identificable, que transita de l'impressionisme al noucentisme i al realisme màgic. 'Can Vayreda' es converteix en un punt de trobada de l'efervescència artística a Catalunya, i s'ho converteix no només gràcies a Francesc Vayreda, sinó també a pintors com Iu Pascual, Ignasi Mallol, Domènec Carles o Marian Llavineras.
Paisatge olotí pintat l'any 1950, titulat Vall de Riudaura i obra de Josep Maria Vayreda, net de Marian.
Però per sobre de tots ells, hi ha un nom que brilla amb llum pròpia i desmitifica el relat oficial sobre l'anomenada "Escola d'Olot": Raymond Vayreda, germà de Francesc, fill de Joaquim i el que avui podríem anomenar un hipster que mata al pare. Un hipster avant-lettre, és clar. Un personatge polièdric, magnètic i rebel que ben aviat apostarà per soterrar el noucentisme i abraçar-se a noves formes d'art molt més arriscades, com per exemple l'avantguardisme. Raymond Vayreda acabarà mantenint al llarg de la seva vida una estreta relació amb Salvador Dalí i Sebastià Gasch, i esdevindrà un agitador cultural que des del cor de la Garrotxa pensarà de forma universal sense oblidar la seva essència local. Precisament el contrari del que predicava l"Escola d'Olot" tan representada pel seu pare i que, ens agradi o no, és la que ha perviscut en el temps, ni que sigui un fals mite: un mite local sense cap altra projecció universal que la de vendre una veritat plena de mentides. La de vendre un ideal que, com tots els ideals, es desinfla quan t'hi apropes, el mires amb ulls crítics i t'adones que els mites existeixen per desmitificar-los.