La Núria Rosell, responsable de premsa del Grup 62, ens cita a la llibreria Pebre Negre del Clot, un espai petit i encantador que té un pati interior assolellat on fem l'entrevista. Em diu que ha triat aquesta localització perquè està a prop de l'estació de tren, que l'Edgar no té carnet de conduir, s'allotja fora de Barcelona i és un punt estratègic per entrar i sortir de la ciutat, a més, ha de passar per la redacció de El Jueves que li queda a prop de la llibreria. A Catalunya s'hi quedarà uns dies més i ja tornarà a Los Angeles, on hi viu des del 2019. Ha vingut a Barcelona per presentar Radio Free Camaco, la seva tercera novel·la en català i la sisena en total.
Edgar Cantero (Barcelona, 1981) és escriptor, guionista i dibuixant. La seva, és una història que crida l'atenció. L'any 2014 va debutar als Estats Units amb el seu primer llibre original en anglès The Supernatural Enhancements, però no va ser fins al 2021 amb Meddling Kids que li canviaria la vida. El llibre va entrar a la llista dels més venuts del The New York Times. I el més sorprenent de tot és que, tot i triomfar als països anglosaxons i rebre ofertes per dur les seves històries a la gran pantalla, ha passat desapercebut a Catalunya. Ara, acaba de publicar Radio Free Camaco, una novel·la negra, amb un toc fantàstic, que desborda sentit de l'humor, ambientada en una Catalunya rural, en concret situa la trama en una urbanització solitària d'un poble inventat, "amb un paisatge bonic, però depriment alhora, on sempre hi pareix una autopista de fons". Cantero és un ferm defensor de la literatura comercial de gènere, de fet, l'anomena literatura de crispetes i escriu sense més pretensions que les d'entretenir el seu públic fidel.
Abans d'endinsar-nos en la teva última novel·la, t'he de preguntar per l’èxit aclaparador que vas tenir a Estats Units amb Meddling Kids, una novel·la que vas escriure en anglès. Com pot ser que hagis triomfat a Estats Units i aquí se’t conegui tan poc?
No soc famós especialment als Estats Units, tampoc, però allà he aconseguit una fanbase fidel, reduïda. Meddling Kids ha apel·lat a un públic divers, segurament pel tema de les referències a Scooby-Doo, a detectius joves. És un èxit que em va sorprendre a mi mateix.
Quants exemplars vas vendre als Estats Units?
En anglès sé que se n'han venut més de 115.000. Les últimes dades que tinc són de 2023.
Per què creus que va funcionar tan bé als EUA?
Va ser una història que als editors els va il·lusionar molt. És curiós perquè en el meu cap el concepte era “això serà una mena de Los Famosos Cinco, però els editors no ho coneixien i ho vaig comparar amb la tropa d'Scooby-Doo. I a partir d'aquí vam fer una paròdia de detectius joves contra una amenaça real sobrenatural, un monstre. I va funcionar molt bé, ells estaven molt il·lusionats, jo també hi creia molt en el projecte, però a més a més, quan una vegada va sortir, la premissa ja va cridar l'atenció de molts llibreters, va començar a haver-hi molt de hype i es va convertir en un èxit ja en les primeres setmanes.
I va ser quan vas entrar a la llista dels més venuts del The New York Times. Recordes aquell moment?
Recordo que estava a la segona avinguda a Manhattan, em va trucar l'editor i em va preguntar si estava assegut. No ho estava, però era igual, no em podia sorprendre prou i va ser aleshores quan em va dir que havia entrat a la llista del bestseller del New York Times. Hi vaig aparèixer una setmana i en el lloc 14 de 15. Però això és suficient perquè des d’aleshores jo sigui New York Times bestseller.
Vaig aparèixer a la llista del bestseller del The New York Times una setmana i en el lloc 14 de 15. Però això és suficient perquè des d’aleshores jo sigui New York Times bestseller.
M'agradaria entendre com un escriptor català decideix anar-se'n als Estats Units, escriure en anglès i trobar un agent literari. Em pots explicar com t'ho vas fer?
Començo prenent la decisió d'escriure una novel·la en anglès perquè se m'acut la novel·la, The Supernatural Enhancements, una novel·la de terror gòtic, i tots els referents que m’havien inspirat a escriure el llibre eren en anglès. Començo a intentar vendre-la a agents, i n’apareix un que creu molt en mi i que aconsegueix una oferta de 6 xifres pel llibre.
Va aparèixer un agent literari que creia molt en mi i va aconseguir una oferta de 6 xifres pel llibre
Com has après anglès?
Vaig aprendre a expressar-me en anglès a través de llibres i pel·lícules en versió original, la televisió i els videojocs també hi han fet molt. És només esquivar la traducció i anar a la font original.
La novel·la de Meddling Kids està traduïda al català?
No, al castellà.
I en català per què no?
No hi va haver cap oferta per traduir-la al català. Als mercats català i americà els interessen coses molt diferents. I he après que potser el que feia s’adequava més a un públic anglòfon.
Per què creus que a Catalunya no ens interessa aquest tipus de gènere literari?
Té a veure amb la mena de literatura comercial de gènere que es fa. A Catalunya és pràcticament inexistent. Aquí no hi ha hagut mai una mena de literatura comercial molt barata de gènere, com ara coses de terror, fantasia, ciència-ficció... A Catalunya hi ha l’obligació de tenir certa ambició literària. I la literatura que només busca entretenir, és menystinguda.
Aquí no hi ha hagut mai una mena de literatura comercial molt barata de gènere, com ara coses de terror, fantasia, ciència-ficció... A Catalunya hi ha l’obligació de tenir certa ambició literària. I la literatura que només busca entretenir, és menystinguda.
Aquí som una mica esnobs, potser?
No m'agrada fer servir la paraula esnob, però sí, potser som una mica esnobs.
Llavors, vius als Estats Units des de quin any?
Des de 2017 visc als Estats Units, des del 2019 visc a Los Angeles.
I com va la vida a Los Angeles?
Los Angeles és una ciutat horrorosa, és una ciutat de merda, i et juro que no conec gaire gent de Los Angeles que qüestioni aquesta opinió, però jo no hi viuria si no fos perquè soc una víctima d'aquesta cultura de les celebritats de Hollywood, a mi em té com un arna. Soc com un conill davant dels fars d'un camió en una autopista. Aquestes coses m'encisen.
Soc una víctima d'aquesta cultura de les celebritats de Hollywood, a mi em té com un arna. Soc com un conill davant dels fars d'un camió en una autopista.
Deu fer gràcia trobar-te famosos de Hollywood al passadís dels cereals.
Quan he treballat en un manuscrit que després no aconsegueixo vendre i em pregunto per què estic en una ciutat que no m’agrada, aleshores és quan em trobo a la Kristen Stewart al súper i penso, “ah, era per això”.
A qui més t'has trobat a Los Angeles?
He vist Jack Black i Jeff Goldblum. He treballat amb Neal Israel, que és el creador de Loca Acadèmia de Policia. Es va interessar molt per la meva tercera novel·la, This Body Is Not Big enough for Both of Us, i vam treballar junts per adaptar-la a televisió. Vam fer un pilot que vam aconseguir vendre i tot. Encara hi tinc una certa relació.
Vau tirar endavant el projecte, doncs?
Van arribar a comprar-nos el guió, però després l'opció va caducar i no vam voler renovar-la. De fet, vendre opcions d'adaptació televisiva i cinematogràfica és una altra gran part dels meus ingressos.
T’han ofert portar el llibre a la gran pantalla?
Crec que volen fer una adaptació televisiva, uns 8 episodis per a Netflix, però jo ja no em faig gaires il·lusions.
Sí que vas amb precaució.
La primera vegada que vam vendre l'opció de Meddling Kids jo vaig dir que volia implicar-me en tot el que es pogués. Era capaç d'escriure guions de cinema, de televisió, dirigir, i si em deixaven ser el maquillador, doncs també ho faria, només per les ganes de ser allà i viure-ho. Llavors s'hi van posar a treballar i durant dos anys no en vaig saber absolutament res. El guió em va semblar terrible, els vaig dir que no, i així és com vaig perdre la primera opció. Em sentia molt punk, sentia que podia tancar portes. Ara no en tancaria tantes.
Em sentia molt punk, sentia que podia tancar portes. Ara no en tancaria tantes
Et penedeixes d’haver dit que no?
No, no me’n penedeixo, però és una jugada que ara mateix ja no puc tornar a fer.
Entenc que vius dels royalties d'aquesta novel·la i també perquè treballes a la revista El Jueves. Quina feina hi fas?
Treballo a El Jueves des de 2007. Al principi era guionista de la casa, o sigui, estava a la redacció pel que toqués i també he tingut la meva pròpia tira còmica durant uns anys. Ara mateix ja només hi escric.
Ara acabes de publicar Radio Free Camaco, una novel·la negra ambientada en una Catalunya rural, amb un protagonista que podria ser una barreja entre Jèssica Fletcher i Carles Porta. M’ho compres?
Hòstia, no! Crec que et compro la Jessica Fletcher, perquè és un senyor de poble com Jessica Fletcher a Cabot Cove, aquell poble que tenia una taxa de crim similar a Brooklyn dels anys 70, però també una persona amb un cert rancor cap al sistema, que en cap cas s'ha traduït al cinisme, i això m'interessava moltíssim. A la novel·la negra, els protagonistes solen ser malhumorats, desagradables, persones que ja han perdut completament la fe en el sistema. El meu protagonista ha perdut la fe en el sistema, però té certa esperança en les generacions que venen.
T’he sentit a dir que descrius els teus llibres com a literatura de crispetes. És el cas de Radio Free Camaco?
L'objectiu de tots els meus llibres sempre és entretenir. El que determina si escric en una llengua o en una altra és el tema. Ràdio Free Camaco és una novel·la negra amb humor, amb un toc sobrenatural. La seva ambientació és original, crec que hi ha poques novel·les amb aquest rotllo true detective, però ambientat al rere país català. Aquesta era l'arma més poderosa que tenia. He retratat una Catalunya bonica, un paisatge molt honest, però sempre amb una autopista al fons.
Quin missatge pretens donar?
Quan escric soc molt autoindulgent jo decideixo qui són els bons, qui són els dolents i no m'atrau gaire la idea de fer personatges grisos. Soc molt fidel a les meves pròpies idees, i això vol dir que, si estic convençut que els dolents en una història són els polítics en mans de les grans corporacions, per exemple, doncs no em molesto a canviar aquesta idea o a desafiar-la. Crec que falten llibres que pensin com jo penso, de manera que jo els escric.
El fill del protagonista es diu Ari, i has decidit que sigui un personatge no binari, un fet que encara no és massa comú en la literatura catalana.
Als EUA s'ha convertit en un costum molt estès, fins al punt que institucions conservadores el prohibeixen expressament perquè els hi fa molta ràbia. Aquí no li donem tanta importància als pronoms. Jo admiro molt aquestes persones que es defineixen com trans, no binaris o genderfluid, sobretot perquè no tenen por d'encasellar-se, no és que facin militància, és que senzillament estan oberts a qüestionar-se a si mateixos i a explorar-se. Jo tinc una comunitat molt reduïda de fans, la majoria són gais, sembla que apel·lo molt a aquesta categoria. I els envejo, jo vinc d'un món extremadament binari on els nois eren fastigosament nois i les noies eren fastigosament noies. M'agrada molt que això estigui canviant.
Jo vinc d'un món extremadament binari on els nois eren fastigosament nois i les noies eren fastigosament noies. M'agrada molt que això estigui canviant.
Et preocupen gaire les crítiques?
Jo només llegeixo les positives quan necessito el bany d'ego i no en llegeixo cap més.
La portada del llibre és d’en Jordi March, col·laborador de El Jueves. Explica’m com heu decidit el disseny.
Hem creat una comarca que té una part idíl·lica, però té la lletjor típica de la major part de Catalunya. Aquest país que, hòstia, hi ha molt d'asfalt competint amb la vegetació, i volíem un paisatge que fos prou bonic i prou depriment alhora.
Quin consell donaries a algú que vulgui triomfar com tu als Estats Units?
Hòstia, no hi ha consell per triomfar als Estats Units, és una puta loteria. Si feu art, que sigui per gaudir-ho, i si el que voleu és fer diners, feu-vos odontòlegs o traieu-vos unes oposicions per ser notari.