Tarragona, 15 de gener de 1939. Fa 85 anys. Últimes setmanes de la Guerra Civil Espanyola. Les tropes rebels franquistes ocupaven la ciutat i el general Yagüe (el responsable de l’assassinat de 4.000 civils al camp de futbol de Badajoz) ordenava la celebració de la primera misa de liberación. Tarragona era la capital eclesiàstica de Catalunya, però l’arquebisbe Vidal i Barraquer era a l’exili i el bisbe auxiliar Borràs havia estat assassinat per les sinistres Patrulles de Control anarquistes. Els soldats de Yagüe van treure els veïns de les cases del voltant de la Catedral a punta de baioneta, amb el propòsit d’omplir el temple; i José Artero, capellà castrense de l’exèrcit d’ocupació va pujar al púlpit i va clamar “perros catalanes, no merecéis el sol que os alumbra”.
La España que amanece
La “perla” d'Artero, malgrat l’odi que destil·lava, no era més que un fugaç detall del pensament que havia sustentat el cop d’estat militar de 1936 i l’estratègia d’extermini que havia presidit l’avenç de l’exèrcit sollevat. Onze dies més tard (26 de gener de 1939), l’exèrcit rebel, comandat pel mateix Yagüe, 'el carnisser de Badajoz', ocupava Barcelona; l'única ciutat de la República que havia derrotat per les armes el cop d’estat de 1936, i la capital de l’únic territori de l’estat republicà que havia votat i desenvolupat un autogovern. I en aquell context apareix la figura de l’escriptor feixista i propagandista del bàndol rebel Ernesto Giménez Caballero, que amb les seves proclames donaria l’autèntica mesura del pensament de la “España que amanece” (Franco, 1936).
¡Mía!, ¡Nuestra!, ¡De España otra vez!
Pocs dies després de l’ocupació franquista de Barcelona, el rotatiu La Vanguardia Española (“española” per imposició de Serrano Suñer, ministre de governació de la Junta de Burgos) publicava una carta oberta de Giménez Caballero als catalans que deia: “El doncel trovador, hecho hierro y sangre, vestido de soldado, entró con España en Barcelona para levantarla del suelo y gritarle ¡Mía!, ¡Nuestra!, ¡De España otra vez! (...) Te maté porque eres mía”. Mentre el discurs del propagandista cruixia a les pàgines de la premsa escrita i retronava als micròfons de Radio Nacional a Barcelona, la capital catalana era una gegantina masmorra, dominada per un clima de repressió i de terror i presidida per les tres 'emes' (misèria, malalties i mort).
Te maté porqué eres mía
L’última part de la cita de Giménez Caballero (“te maté porque eres mía”) ha retornat, malauradament, a la primera plana de la premsa de la mà de la violència domèstica. Plantejar aquesta relació pot semblar fer passar bou per bèstia grossa. Però no és així, perquè seria el mateix Giménez Caballero qui, amb el seu discurs, dissipa tots els dubtes. Segons la mateixa premsa (La Vanguardia Española, edició del 4 de juliol de 1939), Giménez Caballero es va plantar, de nou, a Barcelona i aquest cop, directament des dels micròfons de Radio Nacional “dirigió una encendida y apasionada alocución a Cataluña, que fue un acertado canto lírico de lo que ha significado siempre Cataluña (...) para el amor de los españoles de tierra adentro”.
El canto lírico
Giménez Caballero va proclamar una diatriba que no deixa cap dubte: “Una Cataluña desdeñosa a España y una España que se moría de angustia por su amor, ofreciéndole un ajuar de comprensión y de matrimonio. Pero Cataluña no quiso matrimonio, sino divorcio. Y prefirió, antes que a España, marcharse con franceses, rusos y traidores”. Una proclama que, al marge del seu esperpèntic contingut, resulta molt il·lustrativa, perquè l’autor ens dibuixa l’escenari idealitzat del nacionalisme espanyol. Un paisatge on Espanya juga el paper del mascle dominant. I on Catalunya juga el de femella ingènua, de vegades meuca, necessitada de la patriarcal protecció i mereixedora del càstig més sever quan es lliura als seductors enganys dels enemics d’Espanya.
El doncel trobador
El grotesc imaginari de Giménez Caballero —i el del nacionalisme espanyol que tan bé idealitza en la seva producció literària—, culmina amb la fabricació de la simbiosi entre la seva persona i la figura del doncel trobador, el protagonista de la seva diatriba a Catalunya. Giménez Caballero proclama que ell “Canta a Cataluña con el amor vehemente de un español [un amor demostradament tòxic]. Y la describe con toda su belleza y destrucción [l’agressor que contempla la seva 'obra']; no como un país de comerciantes, payeses y gente vulgar y propietaria, como la querían presentar algunos bárbaros y superficiales conocedores”. Li falta dir “qué bonita es Cataluña, lástima que haya catalanes”, que, poc després, popularitzaria Santiago Bernabéu.
Però, qui era Giménez Caballero?
Ernesto Giménez Caballero (Madrid, 1899-1988) era el fill d’un exitós comerciant de papereria de la capital espanyola i era un professor de literatura que, durant la dècada de 1920, es prodigaria com a articulista en diferents mitjans de premsa d’ideologia esquerrana. Però el més destacat de la seva biografia és el camí que el va portar del comunisme al feixisme. Els investigadors d’història contemporània el consideren un element clau en la introducció del feixisme a Espanya (des de la Itàlia de Mussolini) i en l’adaptació d’aquesta ideologia al nacionalisme espanyol (que desemboca en el falangisme). Des de la proclamació de la II República fins a l’esclat de la Guerra Civil (1931-1936) va ser l’enllaç entre la cúpula feixista italiana i el naixent falangisme espanyol.
Quin paper va tenir Giménez Caballero en el bàndol rebel?
El cop d’estat de 1936 va agafar Giménez Caballero a Madrid. Però va aconseguir fugir de la ciutat en una rocambolesca operació (probablement ordida pel contrabandista i banquer Juan March) i va acabar dirigint l’oficina de propaganda de la Junta de Salamanca, el primer govern rebel (1937). A Salamanca sempre va remar, entusiàsticament, a favor del vent i embriagat pel poder i per la seva pròpia retòrica es permetria discursos com el que va pronunciar al camp de presoners republicans valencians d’Albatera (maig, 1939): “Estáis a nuestra merced. Si quiero, no tengo más que dar la orden: estas metralletas automáticas que os apuntan dispararían hasta terminar con todos vosotros. No tenemos que responder ante nadie”.
La diezmillonésima parte de una mierda
La proclama de Giménez Caballero a Albatera no era ni millor ni pitjor que la d'Isidro Castrillón López, carceller del règim franquista a Catalunya, que davant els 18.000 reclusos de la presó Model de Barcelona (vint-i-dues vegades la capacitat d’aquell establiment) havia proclamat: “Hablo a la población reclusa [presos polítics republicans catalans]: tenéis que saber que un preso es la diezmillonésima parte de una mierda”. Les proclames d'Artero, de Giménez Caballero, o de Castrillón mai no van merèixer la reprovació de cap dirigent franquista. Però, en canvi, quan el propagandista va proposar unir Adolf Hitler i Pilar Primo de Rivera (una inversió de gèneres i de papers en l’imaginari), la España que amanece va cruixir com una mòmia violentada.