Vora el mar és el tercer recull de contes d’estiu d’Univers, un segell d’Enciclopèdia Catalana. Vuit dels onze autors han desvelat aquest dijous alguns dels ardits que fan servir per tocar el gènere. No és fàcil perquè un conte “ha de sortir perfecte, rodó”, al contrari que el relat o la narració “que poden quedar més incomplets”, al dir de Llucia Ramis (que publica Una ferida al peu) i ha confirmat tot seguit Sergi Pàmies (Palamós), el més mestre d’aquest pal literari d’entre els vuit escriptors que s’han aplegat a la presentació del recull, a la Central del Raval a recer de l’editora Esther Pujol. “Me’ls quedaria tots”, ha dit ella —perquè no tots els autors són seus. Esclar que sí. Qui no?
Els contes de la col·lecció toquen el mar i les relacions familiars. Era l’encàrrec de l’editora. Els autors el porten a cap amb temes i texts de mides tan diferents com les seves edats: entre el més gran i el més xic hi ha gairebé 50 anys de diferència —o de distància. També és gran la diversitat de les trajectòries, que van des de la immortal Carme Riera (El retorn) fins a la rookie Natàlia Romaní, de la que el conte Sal a la memòria fa de tastet de La història de la nostàlgia, una novel·la ben llarga, ben llarga que es publica l’octubre que ve.
Il·lustració de coberta: Ignasi Font
La presentació, un xic administrativa, ha deixat algunes perles dels autors sobre la seva manera de treballar un gènere tan exigent. El truc de Sergi Pàmies és que escriu els contes “sobre coses que m’expliquen”. El d’aquest any és una història que li va contar la mateixa Esther Pujol. És el més curt de tots. Pàmies ha fet de Pàmies i tothom ha rigut en reconèixer ell que el seu sistema “és una mica d’una certa ganduleria a l’hora d’investigar i documentar-se”, una manera genial de dir sense supèrbia que els genis som així. No ha revelat res més, fora de dir que al conte “hi intervenen elements de l’actualitat”, en referència a la pandèmia.
A qui li ha tocat fer ballar la cadira, i se n’ha sortit sense mal, és a Stefanie Kremser, que ha escrit per primer cop directament en català Triangle de marees. La protagonista, filla d’un capità mercant, navega els moviments de la vida com les marees tan diferents del mar del Nord, l’Atlàntic i el Mediterrani. Kremser és guionista de cinema —fins aquí tot bé— i ha viscut en 22 adreces de cinc països i tres continents diferents. Nascuda a Düsseldorf i criada a São Paulo, resideix a Barcelona des del 2013. De tot això, però, no n’ha fet un cas. Per contrast, la mallorquina Llucia Ramis, que s’ha explicat darrere la Kremser, sí. A escala menor. Després d’un temps sense saber dir d’on era, perquè ha viscut a Barcelona més que a Mallorca, ha arribat a la conclusió que és “del balcó de casa de ma mare a Porto Colom”. Perquè el tema del seu conte són justament els orígens, amb “una protagonista que és una ex- de tot” enmig d’una situació grotesca. El seu truc ha estat compondre-se-les perquè no hi surti la paraula “mar”, cosa que salva anomenant Marina a una de les protagonistes.
L’autoficció apareix al conte de Natàlia Romaní, un text que va trenant i tibant emocions fortes sobre la pèrdua —de la mare, en aquest cas—, encara que l’autora s’ha estimat més accentuar l’altre tema del relat: “Què fas amb la memòria, com t’acomiades de la gent, com recordes les coses”. El truc de Xavier Mas Craviotto (Carcanada) és inspirar-se en una escena d’un poble de pescadors de Mèxic. Els habitants consumeixen les despulles d’una balena, cosa que inspira al protagonista un monòleg retrospectiu sobre la infantesa viscuda amb el pare vidu, fins que un fet decisiu el fa qüestionar-se si la vida recordada és real o ja és ficció. Són els contes més milennials, penjats de l’experiència en primera persona. Una mica per aquí va i no va Marta Orriols a Falses aigües. El seu ardit és semblant al de Pàmies: “És una història terrible que em van explicar”, on apareix una dona, mare d’una nena morta. “Em vaig deixar emportar per aquesta història que parla de la culpa. Coses horroroses que retens”, ha dit, com excusant-se. Orriols ha revelat també un seu tret que segurament contribueix al seu ofici d’escriptora i a maniobrar amb els afers crus i rigorosos que toca: “Sóc molt de complir normes”. El conte és fenomenal.
Jordi Lara, Sergi Pàmies, Natàlia Romaní, Jordi Nopca, Xavier Mas Craviotto i Marta Orriols (AMP)
Jordi Lara (Illot) escriu una paràbola irònica protagonitzada per una jubilada que vol córrer els mars del planeta amb un senyor que té una cabana en un d’aquests illots que apareixen en els encreuaments de carreteres. El conte de Lara, per a qui el mar “aboca al futur”, “parla de la fugida”, que “no és només un lloc”, sinó alguna cosa més “que fins i tot podem portar a la butxaca”.
En canvi, Jordi Nopca ha fet notar que, per a ell, "el mar és el passat". El mar és Sant Pol de Mar, vila de la que va marxar als 14 anys per motius que no ha desvelat però que han de ser inquietants, perquè ha trigat 18 anys a escriure’n i per fer-ho “m’he transformat en una noia de 14 anys que coneix tres nois al 1997, treballant en un aparcament il·legal de Sant Pol. És una història d’amistat”. Per què ara? “El cervell funciona amb una mena de ritmes estranys”, ha dit amb misteri, per reblar: “A Sant Pol no hi tornaria. Et sents rebutjat. He triat Barcelona”. Les solucions, al conte.
Foto principal: Sergi Pàmies, Natàlia Romaní i Jordi Nopca