Coma-ruga és, per a mi, “El mismo mar de todos los veranos”, com la novel·la d’Esther Tusquets. Potser per a alguns de vosaltres també. Era un dels llocs d’estiueig per antonomàsia de les famílies de classe mitjana de Barcelona cap avall. Per això els agosts de la meva infància són el record de la llum cremada de la platja i els tendals blancs i blaus (els toldos). Hi ha teòrics que pensen que la literatura autobiogràfica és impossible. Que és un gran artifici. Posar en paraules és ordenar i seqüenciar. El llenguatge és lineal i l’experiència no. I, sobretot, el problema soc jo: el subjecte que recorda, la seva mirada, el seu pensament, que és lluny d’aquella nena que no volia anar de vacances a Coma-ruga perquè preferia quedar-se a casa seva. Així que explicar-ho ara és atorgar un valor i potser una poètica a coses que no sé com sentia i que, de fet, potser ni existeixen.

L’olor de platja

Però ho provarem. I primer és l’olor de platja i de reclòs que feia la casa. Els habitatges de prop del mar (i potser més les de Coma-ruga) sempre fan una olor indefinida i única. Es posa dins dels armaris, als llençols que fan calor. I et segueix quan camines per les voreres de llambordes mig aixecades fins al cinema que era preciós i que ara està tapiat. Al centre d’aquest record agredolç hi ha una obligació infantil que consistia a saber fer amics de manera fàcil, a la babalà. Surt i juga. Surt i tingues alguna mena de conversa amb les nenes que viuen al mateix carrer, que són cosines i que tenen quatre o cinc anys més i que de seguida et demostraran que no els interesses gaire i que juguen amb tu una mica com si fossis una mascoteta, una mica com un favor que subtilment se’t farà notar. Quan tornava a casa, les fulles punxegudes i seques dels pins se’m posaven dintre de les sandàlies.

Coma-ruga és la imatge d’un lloc que va viure la glòria dels 70 i el triomf d’un sistema i que ara concentra certa decadència i certa bellesa

Coma-ruga és la imatge d’un lloc que va viure la glòria dels 70 i el triomf d’un sistema i que ara concentra certa decadència i certa bellesa. Al paisatge hi conviuen les pistes de tenis abandonades, piscines buides i un passeig aglomerat amb palmeres i botigues d’inflables. Pots, encara, visitar llocs mítics que si hi heu estat coneixereu i si no (potser després de llegir això teniu ganes de passar-hi un dia) us recomano: el riuet, que és un brollador d’aigües termals i curatives, i l’estany amb peixots vermells que de petita pensava que era una demostració del que habitava sota de Coma-ruga, com si fos una ciutat flotant damunt d’una civilització de carpes rogenques que, lògicament, existia al costat del mar. Agafeu un gelat a la Jijonenca, passegeu quan cau la tarda i no fa la calor sufocant que sempre fa els agosts a Coma-ruga i que dins del meu record es barreja amb el meló amb pernil que només menjava a Coma-ruga, les Olimpíades que es miraven al sofà marró clar de Coma-ruga on un dia gairebé vaig perdre el coneixement perquè un peix aranya em va picar al peu.

Ara hi torno i em sembla que m’agrada. Com a mínim no he de sortir a fer amigues obligatòriament. I escric aquestes línies i la casa encara fa olor de platja i de reclòs. I hi ha menys fulles punxegudes a les voreres, no sé per què. Potser també m’hi avorriré. Així que, entre l’homenatge i l’odi, el mateix mar de cada estiu.