Españoles… 'Franco ha muerto', l’últim llibre de Colita

“Heces fecales sangrientas en forma de melena. Úlceras digestivas agudas recidivantes con hemorragias masivas reiteradas. Fracaso renal agudo…” León Herrera, llavors ministre d'Informació i Turisme (abans jove requetè i voluntari al bàndol nacional, després un dels fundadors d’Alianza Popular, avui Partit Popular), va llegir a la ràdio, la matinada del 20 de novembre del 1975, el “parte médico habitual”, l’últim d’aquells diagnòstics clínics pretesament eufemístics que semblaven redactats per la més truculenta oposició. Hores més tard, prenent-s'ho amb força calma (cap a les 10 del matí), Carlos Arias Navarro, després de recitar davant les càmeres de televisió, balbotejant i fent petarrelles, l’històric “Españoles… Franco ha muerto”, afirmaria comportívol: “Yo sé que en estos momentos mi voz llegará a vuestros hogares entrecortada y confundida por el murmullo de vuestros sollozos y de vuestras plegarias. Es natural…”. Aquest hilarant pensament demostrava fins a quin punt Arias Navarro ignorava o volia ignorar que, almenys en les llars progressistes o delmades pel genocida, el que en realitat entretallava la seva veu era l’esclat dels taps sortint disparats de les ampolles d’escumós. I el que se celebrava no era tant la mort al llit de l'ancià de fantasiosa femta com el possible final del llarg malson franquista.

“Aquell 19 de novembre de 1975, a la tarda, vaig rebre una trucada de Maria Aurèlia Capmany: ‘Franco acaba de morir. M'han avisat des de França, és oficial a tot arreu menys a Espanya. Ja pots destapar el xampany!’”, diu Colita (Isabel Steva, Barcelona, 24 d'agost de 1940 - 31 de desembre de 2023) al text introductori de Franco ha muerto. 1975, el seu últim llibre, publicat pocs dies abans de la inesperada defunció de la fotògrafa. I continua explicant: “Em vaig preparar una bossa, just amb el raspall de dents, unes calces i una gavardina (igualeta que la d'Ingrid Bergman a Casablanca) i vaig cosir-li un tros de cinta amb la bandera espanyola. Vistosíssima. […] Més tard vaig agafar l'avió i me'n vaig anar a Madrid amb el temps just de deixar la maleta a casa de la meva àvia i sortir amb les càmeres a coll. Allà em vaig trobar amb el pols del carrer i el sentiment de la gent. Era una barreja entre festa i funeral: gent plorant i gent entusiasmada que cridava ‘Franco, Franco!’”.

Una finestra a la intrahistòria

Escamots de grisos amb la visera calada custodiant a guerrillers de Cristo Rey, falangistes, famílies amb adhesius de Fuerza Nueva al pit, cures, monges, bisbes, jutges, aristòcrates, coneguts franquistes d’allà i d’aquí (Juan Antonio Samaranch, president de la Diputació de Barcelona, i Joaquín Viola Sauret, l’alcalde de Barcelona que pocs anys després moriria en l’atemptat atribuït a l'organització armada EPOCA), escriptors rancis (José María Pemán), dictadors del Con Sud (el general Pinochet) i el poble baix —format per admiradors, morbosos i incrèduls—, tots fent cua per veure al finat. Després la proclamació del rei a les Corts i finalment el funeral de Franco a la plaça d'Orient. I al mig d’aquella fúnebre escenografia, Colita disparant a tort i a dret la seva càmera. Tota la resta és història.

I al mig d’aquella fúnebre escenografia, Colita disparant la seva càmera; tota la resta és història

“Les que més m'agraden són les fotos en què es nota que Colita està camuflada entre la gent, en les quals es veu el pols del carrer, les que reflecteixen aquest fervor com de processó religiosa. Es contempla de veritat la història quan el que veiem passa al carrer. Per això aquestes fotos tenen un valor documental tan important per a mi”, em confessa Gabriel Alberti, l’editor barceloní que pot presumir d’haver rescatat de l’oblit sèries fotogràfiques inèdites que il·lustren la nostra història recent, com les fotos preses per Pilar Aymerich a l'antiga presó de dones de la Trinitat, les d’El Vaquilla, de Paco Elvira, o les de Tino Soriano als interns en l’Institut Mental de la Santa Creu. El nom mateix de la seva editorial, Ojos de buey, apunta a una certa voluntat de treure el cap per la claraboia d’allò que ha romàs submergit. “Es tracta d'una sèrie de publicacions en la qual cadascuna és una petita finestra a una part del nostre passat. Sobretot, m’interessa el que es denomina ‘intrahistòria’, és a dir, aquelles petites coses que queden al marge dels relats oficials, però que tenen un valor cultural que em sembla fascinant. El llibre de Colita és el més recent que hem publicat, però jo el considero el llibre número 1 de la col·lecció, ja que tot comença amb la mort de Franco”.

“Quan vaig començar amb Ojos de Buey, una de les fites que volia aconseguir era publicar alguna cosa de Colita. No es pot parlar de fotografia documental a Espanya sense anomenar-la. És un gran referent de la fotografia del segle XX. Treballar amb ella va ser veritablement un luxe. Francesc Polop, qui s'encarrega de gestionar el seu arxiu, i ella van passar-me la preselecció d'imatges; i a partir d'aquí va ser una col·laboració entre les dues parts. Ella va estar molt ficada en tot el procés: la selecció de fotos, l'ordre, l'elecció del negre a impremta, també la coberta, en la qual vam estar provant moltes alternatives, el text d'inici escrit per ella… Tenia molt clar el que volia. La mort de Colita ha sigut una pena. Va quedar molt contenta amb el resultat, i teníem previst presentar-lo el 20 de gener.”

El cadàver de qui semblava l'últim vestigi del somni feixista de principis de segle ressuscita cada cert temps en una sèrie d’organitzacions i partits polítics que perpetuen la seva llavor

Gairebé cinc dècades després, les recents imatges dels ultres a Ferraz no disten massa de les que apareixen al llibre de Colita. Els cadells de cayetanos que antany lluïen al pit banderes rojigualdas amb el logotip de l'organització política de Blas Piñar són idèntics als qui porten avui la de Santiago Abascal i juguen a la pinyata. El cadàver de qui semblava l'últim vestigi del somni feixista de principis de segle ressuscita cada cert temps en una sèrie d’organitzacions i partits polítics que perpetuen la seva llavor. Sorprèn la modernitat de la mirada que hi ha rere la càmera en contrast amb la rancior que té davant l’objectiu. La fotografia com a memòria històrica i la importància del seu rescat davant la petjada indeleble del franquisme sociològic… La pregunta del milió: realment, Franco ha mort? “Feia molt de temps que preparàvem aquest llibre, i quan estàvem cap al final del procés van començar totes aquestes manifestacions d’extrema dreta i vam pensar: cal treure’l ja, és més contemporani que mai”.