Costa de Roque Cabrón, península de Villa Cisneros (Sàhara Occidental); 1881. La marina de guerra espanyola ancorava un pontó (un vaixell-magatzem) que anunciava l'ocupació del territori. Tres anys més tard (9 de novembre de 1884), es constituïa a Madrid la Compañía Mercantil Hispano-Africana, una empresa privada creada amb un capital de 300.000 pessetes; i que, segons el Registro General de Sociedades Industriales, havia estat fundada per a “explotar las factorias de Rio de Oro y Cabo Blanco”. Tot seguit, un destacament militar espanyol comandat pel tinent Emilio Bonelli Hernando, ocuparia la península i fundaria Villa Cisneros, el primer establiment colonial espanyol al Sàhara. S’havia iniciat un procés de colonització que es perllongaria per espai de 91 anys, fins que el 1975, l’Estat espanyol abandonaria precipitadament el territori.

Fragment de l'Atles Català (1375) amb la coca de Jaume Ferrer. Font: Bibliothèque Nationale de France

La primera presència europea al Sàhara va ser catalana.

Els espanyols no van els primers europeus moderns que posaven els peus en aquell territori. L’any 1346, en un context de rivalitats entre les potències marítimes mediterrànies per l’obertura de noves rutes atlàntiques, l’expedició capitanejada pel navegant mallorquí Jaume Ferrer —que havia estat una de les pioneres a tocar les costes de les illes Canàries—; es convertiria en el primer contacte europeu modern amb la costa atlàntica del Sàhara. Aquella expedició està perfectament documentada en els arxius històrics; i, sobretot, està molt ben il·lustrada en l’Atles Català (1375), el primer planisferi modern, obra del cartògraf mallorquí Abraham Cresques. A l’Atles Català, la nau de Jaume Ferrer és la coca (vaixell mercant) que solca el mar de les Canàries i del Sàhara i que enarbora una senyera quadribarrada.

La segona presència europea al Sàhara va ser portuguesa

El projecte de Jaume Ferrer i els coneixements d’Abraham Cresques es van desplaçar a Portugal. L’any 1417, l’infant Enric (fill del rei Joan I de Portugal i cunyat d’Elisabet d’Urgell, filla del darrer comte d’Urgell), creava l’Escola de Navegació de Sagres, i nomenava director Jafudah Cresques, fill d’Abraham Cresques. L’escola de l’infant Enric crearia una generació de navegants que situaria Portugal al nivell de Catalunya, de Gènova o de Venècia. A partir del viatge de Gil Eanes a Cap Bojador (1434), els portuguesos fundarien petites factories colonials a la costa, per comerciar amb els caravanistes magribins, traficants d’or i d’esclaus, que feien la ruta entre el golf de Guinea —font d’aprovisionament de la mercaderia—, i la costa mediterrània africana —centre de distribució de la mercaderia—. Per aquest motiu van anomenar el territori Riu d’Or.

Alfons XII, Cànovas, Sagasta i Bonelli. Font: Wikimedia Commons

La tercera presència europea al Sàhara va ser castellana.

Després dels viatges dels portuguesos Bartolomeu Dias (1488) i Vasco de Gama (1497), —que serien els primers a assolir les costes del sud d’Àfrica— el valor estratègic de la costa de Riu d’Or decauria progressivament. Els vaixells europeus arribarien, cada cop més fàcilment, a les costes de Guinea, i accedirien directament a les fonts de provisió del comerç d’or i d’esclaus, estalviant-se la intermediació dels caravanistes. Els assentaments castellanolleonesos de Santa Cruz de la Mar Pequeña (1478) i San Miguel de Asaka (1499) —extemporàniament edificats mentre els portuguesos ja solcaven l’Oceà Índic—,  tindrien una existència efímera i serien inevitablement abandonats entre 1524 i 1527. Després d’això i durant tres segles llargs (XVI al XIX), Riu d’Or quedaria al calaix de l’oblit de les potències europees que l’havien cobejat.

L’ocupació colonial espanyola.

A mitjans del segle XIX les antigues colònies americanes, pràcticament en la seva totalitat, s’havien independitzat. Però les velles polítiques extractives europees no tan sols no havien desaparegut, sinó que s’havien transformat i intensificat coincidint amb el fenomen de la Revolució Industrial. En aquell context, les potències europees van fixar la mirada i van clavar els ullals sobre continent africà. Entre 1880 i 1885 van pactar el repartiment d’Àfrica com una llopada es repartiria una presa. I el regne espanyol d’Alfons XII, en aquell moment governat per un pintoresc règim d’alternança liberal-conservador (Sagasta-Cánovas); va reclamar el que va poder i va agafar el que li van deixar. Basant la seva reivindicació sobre l’existència de les factories castellanes del segle XVI, iniciaria una lenta ocupació que no culminaria fins ben entrat el segle XX.

Mapa de les colònies espanyoles a l'Àfrica (1900). Font Cartoteca de Catalunya

Què buscava Espanya al Sàhara?

Fins després de la Guerra Civil (1939) el domini efectiu espanyol no va passar del petit territori de la península de Villa Cisneros. Aquella massa de semidesert i de desert de 250.000 quilòmetres quadrats (la meitat de la superfície de la península Ibèrica) només era espanyola sobre el mapa. Llavors, la qüestió és: quin interès tenia Espanya per a pretendre el domini sobre aquell territori? L’extracció de recursos, més enllà de les escasses mines de fosfats que, en aquella etapa iniciàtica, es van posar en explotació; i dels bancs de pesca que ja sovintejaven els pescadors andalusos i canaris; no serien, aparentment, un motiu que podia justificar aquella empresa colonial. I el pretès prestigi que podia comportar lluir una colònia a l’Àfrica, quan es comparava amb els rendiments colonials que obtenien qualsevol de les altres potències, resultava humiliant.

Un funest penal

El 1932, un any després de la proclamació de la II República espanyola —i mentre a les Corts republicanes es debatia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya— els ministres Álvaro de Albornoz (PRSS) i Indalecio Prieto (PSOE) —titulars, respectivament, de les carteres de Justícia i d’Obres Públiques— van promoure la construcció d’un gran penal a Villa Cisneros. Aquell gran centre penitenciari (que, en realitat, era l’ampliació de les masmorres precedents) seria destinat, bàsicament, a presos polítics. El mateix any 1932 el govern de la República hi va recloure els carlins que havien participat en l’intent de cop d’estat monàrquic ordit per oficials de l’exèrcit espanyol. I l’any 1936, a l’inici del conflicte civil espanyol, els colpistes de Franco hi van recloure un grup d’anarquistes canaris que, poc després, protagonitzarien una sonada fuga.

Joan Carles de Borbó passant revista a les tropes espanyoles al Sàhara. Font: Pinterest

L’abandonament de la colònia

L’any 1975 les potències colonials europees ja havien, pràcticament, completat els processos de descolonització iniciats després de la II Guerra Mundial (1945). I la resolució 1514 de Nacions Unides (que l’Estat espanyol havia ratificat el 1955), obligava Espanya —la metròpoli— a facilitar la independència del Sàhara Occidental —la colònia—. Això volia dir tutelar la creació d’una administració civil i militar autòctones que havien de garantir el trànsit a la independència i la consolidació de l’estat sahrauí. Tal com ho havien fet totes les potències europees amb les seves respectives colònies. Però, sorprenentment, l’Estat espanyol, en aquell moment dirigit pel dictador Franco i pels seus ministres tecnòcrates (promoguts per l’Opus Dei), va abandonar, precipitadament la colònia, i va deixar el territori en mans de l’expansionisme marroquí.

Per què Espanya va abandonar el Sàhara?

Ràpidament, va transcendir que els governs espanyol i marroquí havien signat uns acords secrets (1975) que violaven la resolució de Nacions Unides. Després de l’abandonament, escenificat per la figura de Joan Carles de Borbó (llavors Príncep d’Espanya i successor al comandament de l’Estat espanyol); el poder marroquí va impulsar la Marxa Verda (una ocupació il·legítima de la, encara, colònia espanyola; amb una massa de 300.000 civils). I amb el decurs del temps es desvelarien les contrapartides d’aquella defecció: grans empreses privades espanyoles van obtenir importants compensacions en matèria d’explotació de recursos pesquers i miners a la costa i al territori; que, d'acord amb el color polític de l’elit destinada a governar l’excolònia (clarament inclinada cap al bloc soviètic), molt probablement, no haurien obtingut mai.