Quan l’any 1961 l’Estat espanyol va decidir participar en el festival d’Eurovisió per primera vegada, la dictadura franquista va tenir clar que aquest gest suposaria un pas més en l’homologació del règim en el context de les democràcies occidentals, com ho havien estat el restabliment de les relacions amb els Estats Units el 1953 i l’entrada a l’ONU dos anys més tard. Val a dir que el festival va celebrar la primera edició el 1955 i que, vist amb perspectiva històrica, sis anys de retard van ser molt pocs en comparació amb el que va trigar Espanya a poder entrar a organismes molt més importants com ara la Comunitat Econòmica Europea.

Ara bé, si una cosa tenia clara el règim, era que la llengua a utilitzar en les cançons seria el castellà, una decisió que casava amb la voluntat del franquisme d’imposar aquell idioma i de convertir-lo en un element de promoció exterior amb l’argument dels centenars de milions de parlants d’arreu del món.

L’afer Serrat

Des d’un punt de vista intern, l’aposta ferma i clara pel castellà va quedar en evidència l’any 1968, quan Joan Manuel Serrat va demanar interpretar la cançó escollida, "La, la ,la", en català, amb dos arguments de pes, la primera, que els seus compositors, els membres del Dúo Dinámico, havien compost la cançó tant en català com en castellà i pensant que la interpretaria el del Poblesec; i la segona, que Serrat començava a ser conegut arreu d’Europa com a cantautor en llengua catalana. Tot i que no es descarta que el mateix Serrat s’hagués avingut a una solució de compromís amb una lletra en castellà que incorporés algunes frases en català, el fet és que RTVE –que de fet és qui participa en el concurs– es va negar a utilitzar el català i va apostar perquè fos Massiel que interpretés la cançó, que per cert, va guanyar l’edició d’aquell any.

L’ús del castellà, la “llengua oficial”, va ser una constant durant un bon grapat d’anys, no només sota la dictadura, sinó també en temps d’una democràcia constitucional que podia admetre la cooficialitat de determinades llengües circumscrites al seu territori, però de cap de les maneres la seva promoció exterior.

Ara bé, els temps canvien i des de l’any 1983 s’ha anat introduint l’anglès, al principi molt tímidament, primer una paraula com el títol "Lady, Lady" de l’any 83, després una frase –"Made in Spain (La chica que yo quiero)" (1988) i "Europe's living a celebration" (2002)– més tard dues – "La noche es para mí" (2009)– fins que fa dos anys l’anglès ja tenia més frases que el castellà –"Dancing in the rain" (2014)–.

Si no pots vèncer el teu enemic, uneix-t'hi

Aquest 2016, però, marca un canvi definitiu, Espanya es presenta a Eurovisió amb una lletra íntegrament en anglès, "Say yay!" de Bàrbara Reyzábal González-Aller, de nom artístic Barei, que la interpretarà a la final d’enguany, dissabte a Estocolm. Un punt d’inflexió que fa bona aquella frase de "si no pots vèncer el teu enemic, uneix-t’hi", ja que en els darrers anys cada cop han estat més i més els participants que han optat per l’actual lingua franca europea i mundial. Un fet que ha arribat a sorprendre fins i tot al diari nord-americà The New York Times, que es fa ressò de les queixes de diversos lingüistes pel que consideren una mostra de “complex d’inferioritat” i decisió “sorprenentment estúpida”.

És més, els números canten. L’anglès és la llengua que més vegades ha guanyat el festival, 26, mentre que el castellà ho ha fet en dues edicions –la de Massiel el 68 i la de Salomé el 69–, molt per darrere del francès –14– i també del neerlandès i l’hebreu, amb tres victòries cada una. De fet, a Estocolm només tres cançons no utilitzaran l’anglès, el mínim històric.

En tot cas, però, certificada la rendició a l’anglès a Eurovisió, el mite de l’Espanya monolingüe trontolla una mica més.