Illa dels Faisans (línia fronterera entre les monarquies hispànica i francesa), 7 de novembre del 1659. Fa 365 anys. Els representants plenipotenciaris de la monarquia hispànica, Luis Méndez de Haro i Pedro Coloma, i els de la monarquia francesa, Jules Mazzarino i Hugues de Lionne, signaven un acord de pau, anomenat Tractat dels Pirineus, que posteriorment seria rubricat pels reis Felip IV de les Espanyes i Lluís XIV de França, i que posava fi a la Guerra hispano-francesa (1635-1659), un conflicte englobat dins la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i amb la derivada de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). La signatura d’aquell tractat implicaria l’amputació dels comtats nord-catalans, que passaven a dominació francesa. D'aleshores ençà, a diferència del que ha passat amb el penyal de Gibraltar (cedit a Anglaterra al Tractat d’Utrecht del 1713), els espanyols mai no han reclamat la devolució del Rosselló.
Una victòria molt ajustada
Catorze anys de guerra (1635-1659) no havien estat suficients per a dirimir un clar vencedor. Però, en canvi, l’evolució i la culminació de les negociacions de pau, iniciades dos anys abans i a petició de Madrid (1657), confirmaven un fet irrebatible: la monarquia hispànica, que havia ostentat el lideratge mundial des del 1518, cedia el relleu d’aquesta primacia a la monarquia francesa, que el mantindria fins al 1814. No obstant això, el resultat d’aquell conflicte era més ajustat del que semblava. Si bé era cert que la monarquia hispànica havia demanat la pau perquè ja no tenia recursos econòmics per a continuar la guerra, també ho era que els guanys territorials que havia obtingut la monarquia francesa eren mínims. Per tant, en aquelles negociacions, Madrid tenia marge per a fixar les compensacions a pagar.
Per què Madrid va oferir el Rosselló?
La investigació historiogràfica (Simón i Tarrès, Janè) posa en relleu la formació i l’existència d’una arrelada cultura punitiva hispànica contra Catalunya. Aquesta cultura punitiva tenia el seu origen en la crisi del 1626, l’intent fracassat d’Olivares —el ministre plenipotenciari de Felip IV— de sotmetre Catalunya a la Unión de Armas (una nova fiscalitat que trencava el model ancestral de pacte entre el país i el poder central). I havia assolit el seu punt culminant durant la crisi del 1640, els primers passos per a separar Catalunya de l’edifici polític hispànic. Aquesta cultura punitiva —que esdevé, també, venjativa— no desapareixeria, i quan s’inicien les converses de pau (1657), els negociadors hispànics tenen molt clar que l’amputació del Rosselló representa alienar un dels principals motors econòmics i una de les principals reserves demogràfiques de Catalunya.
Per què París va acceptar el Rosselló?
El veritable objectiu dels francesos no era el Rosselló. Ni empentar la frontera des de les Corberes fins a les crestes dels Pirineus. El veritable interès de Lluís XIV eren els Països Baixos hispànics (l’actual Bèlgica), un territori més ric i més estratègic que els comtats nord-catalans. Però l’ajustada victòria als camps de batalla no els permetia encarar aquella negociació amb grans expectatives, i, finalment, van acceptar els comtats nord-catalans com una mena d’inversió futura: una balconada territorial sobre la península Ibèrica que els podia permetre una invasió ràpida de Catalunya. El 1659, es va fixar el nou límit sobre la cresta del Pirineu (coll de l’Ovança, entre el Rosselló i la Cerdanya). I el 1660, Mazzarino aconseguia reobrir el tractat i afegir la capçalera del Segre (l’Alta Cerdanya) a la cara sud dels Pirineus.
La pervivència de la cultura punitiva i venjativa
La reobertura del Tractat (1660) és una prova més de l’existència d’aquella cultura punitiva i venjativa contra Catalunya. Fins i tot després de la derrota i ocupació hispànica del Principat (1652). En aquell segon acord, anomenat Tractat de Llívia (1660), la legació francesa va aconseguir desplaçar la frontera des de Montlluís fins a les portes de Puigcerdà. L’argument francès de la pretesa divisòria natural sobre les crestes del Pirineu es revelava com un engany. El cap de la legació francesa, Peire de Marca, argumentaria llavors que l’antiga divisòria romana que separava les regions de la Hispània i de la Gàl·lia (segles II aC a V dC) tallava la Ceretània pel mig. I la legació hispànica no es va molestar a comprovar la falsedat d’aquest argument (la capçalera del Segre —el territori de Llívia— sempre havia format part de la Tarraconense romana i visigòtica).
La reunificació de Catalunya
Després del Tractat de Llívia (1660), Lluís XIV de França ja tenia el que volia: una balconada sobre la península Ibèrica. Però aquell joc de geoestratègies es transformaria radicalment quatre dècades més tard. El 1701, el seu net era coronat Felip V de les Espanyes i esdevenia el triomf definitiu de Versalles. Lluís XIV parasitava la monarquia hispànica, i els projectes d’invasió de Catalunya quedaven enterrats. No obstant això, en aquell moment es van produir dos fets extremadament reveladors: tot i els canvis geoestratègics que, a Versalles, havia comportat la coronació d’un Borbó a Madrid (la desaparició de la competència hispànica), ni Lluís XIV de França va reintegrar els comtats nord-catalans a Catalunya, ni Felip V de les Espanyes va reclamar la restitució del Rosselló, és a dir, la reunificació de Catalunya.
Napoleó
L’any 1808, l’emperador Napoleó adquiria la corona espanyola a Ferran VII, en un sòrdid episodi mal anomenat “Abdicacions de Baiona”. En aquella operació, Napoleó asseuria el seu germà Josep al tron de Madrid. Però Catalunya seria separada del regne espanyol i incorporada a França com una regió més. Durant sis anys (1808-1814), va formar part de França (1808-1814), però la cancelleria francesa mai no va valorar la possibilitat de reunificar el Principat i els comtats nord-catalans. Catalunya va ser constituïda com una regió pròpia de França i els comtats nord-catalans van continuar formant part de la regió francesa del Llenguadoc. I durant aquella etapa, es van produir fets tan extravagants com la restauració de l'oficialitat del català i dels símbols catalans al Principat, mentre que al Rosselló, llengua i senyera continuaven proscrites.
Primeres respostes
Una part de la resposta a la pregunta "Per què els espanyols mai no han reclamat el Rosselló?" la tenim amb els fenòmens de la cultura punitiva hispànica i del paper subordinat d’Espanya respecte a França des de la coronació del primer Borbó hispànic. En aquest sentit, és molt revelador el diferent grau d’interès que, en l’administració borbònica espanyola del segle XVIII, despertaven les qüestions de Gibraltar i del Rosselló. Mentre que es van malbaratar quantitats indecents de l’erari públic per a recuperar el domini espanyol sobre Gibraltar (1727, 1779, 1781 i 1782), és a dir, hostilitzar els britànics; mai no es va considerar la restitució del Rosselló, és a dir, declarar la guerra als parents —... i patrons!!!— de París. Ni tan sols després de l’execució del "parent" Lluís XVI de França (1793) durant la guerra contra la Convenció revolucionària (1793-1795).
Ferran VII
El 1814, després de la derrota napoleònica als camps de batalla europeus, les potències guanyadores es van reunir a Viena per a redibuixar el mapa d’Europa. En aquell moment, França era un cadàver i els guanys territorials que havia obtingut durant els anys de guerra (1804-1814) —fins i tot algunes conquestes assolides en conflictes anteriors— se’ls van repartir les potències vencedores. Ferran VII, el rei espanyol que els guanyadors havien obligat —contra la seva voluntat— a retornar a Madrid, no era una icona de la victòria. Però se li va plantejar la possibilitat de reclamar el Rosselló, i va respondre que no faria res per dotar Catalunya d’una balconada que la podia connectar econòmicament, políticament, socialment i culturalment a una Europa d’innovacions i de revolucions que ell i el seu govern abominaven. Ferran VII és qui millor explica per què els espanyols no han reclamat mai el Rosselló.
