Barcelona, 3 de desembre de 1842. Fa 181 anys. La guarnició militar espanyola, refugiada al castell de Montjuïc després que els revolucionaris la foragitessin dels aquarteraments urbans, bombardejava la ciutat. Segons les fonts documentals, el bombardeig va començar a un quart de dotze del migdia i no va cessar fins a dos quarts d’una de la matinada de l'endemà. Tretze hores i quart de bombardeig incessant, durant les quals l’exèrcit espanyol va llançar 1.014 projectils sobre la trama urbana de la capital catalana. Milers de tones de bombes que van causar la mort a trenta persones, i la destrucció total o parcial de 462 edificis. Poc després, el general Espartero —que havia ordenat aquella massacre— proclamaria que "Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años".
El "Bolsillo Secreto" i la perversitat de Maria Cristina
En el moment en què es va produir aquella carnisseria, el tron d’Espanya estava ocupat per Isabel II, filla del difunt Ferran VII, de tan sols dotze anys. Però qui governava de debò era el general Espartero, regent d’Espanya des que el colossal escàndol de corrupció del "Bolsillo Secreto" havia desplaçat Maria Cristina de Borbó (reina-mare i reina-vídua) d’aquesta condició. Espartero, que havia estat decisiu en la victòria liberal de la Primera Guerra Carlina (1833-1840) dirigia el país amb mà de ferro. Però exercia aquesta força amb diferents graus de rigor. No dispensava el mateix tracte als banquers britànics —els creditors que havien finançat l’exèrcit liberal espanyol per guanyar la guerra— que a la massa proletària catalana —que, si bé havien tingut un paper molt rellevant en el triomf liberal, no els tenia per més que carn de canó—.
El conflicte carlí havia representat una despesa brutal que havia posat l’estat espanyol en situació de fallida. A la conclusió de la guerra, l’esperança que Maria Cristina de Borbó —la gran beneficiada del resultat del conflicte— rescabalés l’estat amb el fons opac del "Bolsillo Secreto", s’havia esfumat totalment. Els liberals espanyols, absolutament contrariats, havien cessat la reina-mare com a regent, però el deute adquirit per l’Estat durant la guerra, continuava viu. I els banquers britànics —i de retruc, l’estat britànic— havien adquirit un extraordinari poder sobre el destí d’Espanya. Des del triomf de Felip V en el conflicte successori hispànic (1714), Espanya s’havia convertit en una pseudocolònia de França. I, des del triomf de Maria Cristina i Isabel II en el primer conflicte carlí (1840), també de la Gran Bretanya.
La nova tutela britànica i la perversitat d’Espartero
Una de les conseqüències immediates d’aquell nou escenari de subordinació seria la tutela britànica de la política espanyola. El whig (liberal) William Lamb, primer ministre britànic, va imposar la fi del règim proteccionista espanyol, que havia evitat la competència externa a la indústria tèxtil catalana. Espartero va eliminar els aranzels duaners. Però, molt reveladorament, va prescindir del fet que la indústria cotonera catalana no podria competir en aquell nou escenari, per què no tenia les mateixes oportunitats que la britànica per acudir a les fonts de proveïment. Mentre que els governs britànics, històricament, mantenien acords comercials amb els productors de cotó de les seves excolònies americanes, els governs espanyols eren incapaços de fer el mateix amb les repúbliques sorgides del seu antic imperi colonial.
La indústria tèxtil catalana va entrar en crisi. I aquella crisi, per diverses raons, afectaria tant els patrons (la burgesia industrial) com els treballadors (la massa proletària). La primera, i ben evident, era l’expectativa econòmica. Els patrons invertien part important del seu patrimoni en la creació de la fàbrica, amb unes legítimes expectatives de guany. I els treballadors articulaven i confiaven el seu sistema econòmic en l’evolució de la fàbrica, amb unes legítimes expectatives de millora social. I la segona era el fet que en aquell moment (no oblidem que parlem de 1842) les ideologies obreristes (socialisme, anarquisme) encara no havien estat formulades, i patrons i treballadors —tot i que situats en estadis socioeconòmics molt diferenciats—, compartien la ideologia liberal antinobiliària i anticlerical que havia guanyat la guerra carlina.
La crisi i la Revolució
A la tardor de 1842, la situació social i econòmica als nuclis de la indústria tèxtil del país (Barcelona i els pobles del pla, Reus, Mataró, Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada) era insostenible. Tant que, poques setmanes abans del bombardeig, un incident que, en el pitjor dels casos, se’l podia categoritzar com una brega de taverna, seria l’inici d’un colossal rebombori que desembocaria en una revolució urbana. El 13 de novembre de 1842, un grup de jornalers que accedia a la ciutat pel portal de Sant Antoni (Barcelona continuava reclosa dins les muralles per imposició del règim borbònic) van ser aturats pels burots (els funcionaris municipals que cobraven l’entrada d’aliments a la ciutat, que els van exigir pagar pel vi que portaven de casa i que els hi havia sobrat del dinar). La notícia va córrer com la pólvora i el paisatge va fer la resta.
L’endemà, 14 de novembre de 1842, l’exèrcit espanyol prenia a l’assalt l’Ajuntament de Barcelona i la redacció d’El Republicano i es desplegava pels carrers. El conflicte estava servit. El poble de Barcelona va reaccionar aixecant barricades i atacant els ocupants des dels terrats. El capità general Antonio Van Halen, amb un llarg historial bèl·lic en totes les guerres des del 1808, es va declarar incapaç de contenir els revolucionaris i va ordenar a l’exèrcit espanyol abandonar Barcelona i replegar-se a Montjuïc. Passats tres dies, el 17 de novembre de 1842, la Junta Revolucionària, formada per patrons i treballadors, proclamava la "independència de Catalunya respecte a la cort espanyola", una mena de república lliure associada que es volia desvincular del règim econòmic espanyol.
"Pel bé d’Espanya…"
La Revolució de 1842 era l’enèsima prova que la desfeta de 1714 no havia marcit l’esperit rebel de la ciutat. Barcelona era ciutat de bullangues. I el precedent immediatament anterior havia estat la bullanga luddista de 1835, que s’havia saldat amb l’incendi intencionat de la fàbrica Bonaplata. Però aquelles bullangues precedents tenien un caràcter espontani, una naturalesa castissa i un nivell reivindicatiu popular. Molt diferent del que s’havia cuinat el 1842, que anava molt més enllà, i que posava en risc el règim espanyol i la unitat jacobina d’Espanya (l’arquitectura política que postulaven els liberals espanyols que havien guanyat aquell conflicte). I Espartero, el cap visible d’aquell nou règim, no estava disposat que els liberals catalans s’escapessin del guió i li dibuixessin un nou mapa polític espanyol. "Pel bé d’Espanya...".
