Si realitzes una recerca a Google, en introduir les paraules "estació", "Rocafort", "metro", "Barcelona"; immediatament t'apareix la paraula "fantasmes". Efectivament, des de fa dècades corre la llegenda urbana que aquesta parada de la Línia 1 del suburbà barceloní està maleïda. Faula terrorífica de la qual parteix el guió d'Estación Rocafort, el nou llargmetratge de Luis Prieto, cineasta madrileny amb una extensa trajectòria a Hollywood que ara ha tornat a rodar al nostre país.
El film, que avui arriba a les sales de cinema, transporta a l'espectador fins a les entranyes del metro barceloní, de la mà de Laura (Natalia Azahara), una jove immigrant mexicana que fa poc ha començat a treballar allà i a qui li assignen, sense que pugui negar-se, la vella i aparentment tranquil·la, estació de Rocafort. Però aviat descobrirà que en aquest enclavament soterrani, al llarg dels anys, ha mort molta gent en estranyes circumstàncies i que el lloc desprèn una singular i molt sinistra energia. Altament recomanable per als amants del terror i el thriller psicològic, entrevistem el seu realitzador.
Expliques que després d'acabar el rodatge d'Estació Rocafort tenies por d'anar amb metro a la nit.
Era una broma... A mitges (riu). He passat tant temps investigant sobre l'estació Rocafort, preparant la pel·lícula, rodant-la, muntant-la... que ara, inevitablement, quan vaig amb metro, si el vagó és relativament buit, per culpa de la pel·li em suggestiono i entro en estat d'alerta. I crec que, fins a cert punt, li passarà alguns espectadors que després de sortir de veure la pel·lícula, quan vagin al metro i se'l trobin buit o amb poca gent, igual comencin a recordar algunes escenes de la pel·lícula. El 2017 vaig rodar Secuestrada, una chase movie amb Halle Berry de protagonista, amb un munt d'accidents de cotxe. Encara avui, quan vaig per l'autopista i veig alguna cosa rara, la por al cos se'm fica al cos. És el que tenen els thrillers, que se t'adhereixen, es queden amb tu.
Parlant de thrillers, cites La llavor del diable de Polanski, com a referent quan vas començar amb aquest projecte.
Són dues pel·lícules completament diferents. Tenim poques coses en comú, però sí, va ser el meu referent quan vaig començar amb Estación Rocafort, especialment en l'aspecte psicològic del thriller. La llavor del diable és una pel·lícula que sempre m'ha fascinat. He consumit molt cinema de terror i influències com Divendres 13, sempre han estat allà. Però també altres pel·lícules que no tenen res a veure amb el terror. Un gènere amb el qual, d'adult vaig prendre certa distància, però que vaig devorar durant l'adolescència i que, d'alguna manera, tinc dins de mi. Perquè el que veus, les coses que llegeixes, el que experimentes durant aquells anys, encara que sigui inconscientment, t'acaba acompanyant tota la vida. De fet, fent Estación Rocafort m'he adonat que era fan del gènere de terror sense saber-ho.
Fent Estación Rocafort m'he adonat que era fan del gènere de terror sense saber-ho
Ha sortit el Luis nen.
Molts hem entrat en el cinema a través del slasher dels 80 i després hem anat ampliant mires. El cinema de terror i el thriller, són gèneres que, suposo que per les seves característiques, et commouen com a espectador. Provoquen suspens, ansietat. Juguen amb això amb què hem crescut, que és la por de la foscor. És una cosa ancestral per poder sobreviure. Avui dia, aquest instint ja no és necessari perquè vivim en llocs segurs. La societat ja està dissenyada per protegir les persones que són part d'ella. Però no era així en la prehistòria. Allà estaves exposat tot el temps als perills de l'entorn. Però ens continua agradant experimentar aquesta reacció tan humana que tenim davant del perill, aquesta pujada d'adrenalina. Una mica molt més accentuat quan ets adolescent. Quan ets nen t'agrada experimentar amb aquestes coses. Emocions que ens proporciona el cinema de terror. Ens agrada espantar-nos.
El germen d'Estación Rocafort va néixer anys enrere, quan vas viure en una temporada a Barcelona.
Va ser la primera vegada que vaig saber de la llegenda urbana que persegueix aquesta estació. Una parada de metro suposadament maleïda, ja que en la seva construcció ja van morir diversos treballadors. Posteriorment, va ser refugi antiaeri durant la Guerra Civil. En els vuitanta hi va haver una sèrie d'accidents i, més tard, en els 90, es va convertir en lloc preferit per a suïcides. A totes les ciutats hi ha llocs públics que, de sobte, sense una explicació lògica, han atret a les desgràcies, les morts.... Però si soc sincer, no li vaig donar més voltes a la història, fins que fa un parell d'anys, els productors de la pel·lícula, em van contactar i em van oferir fer una pel·lícula de terror inspirada en la llegenda urbana de l'estació Rocafort.
Encara que només un terç de la pel·lícula passa dins del metro, devia ser un rodatge intens.
Molt. El metro de Barcelona només tanca entre setmana de l'una de la matinada a les cinc del matí. Quatre hores per a una jornada de rodatge és poquíssim. I encara que estigui tancat, de vegades passen trens. I les logístiques de baixar a les vies, eren molt complicades. Però aquesta veracitat de rodar en localitzacions reals ofereix un extra a l'espectador, descobrint un món que no havia vist fins ara.
Per curiositat, a la pel·lícula Rocafort apareix com una parada de la línia groga. Si ets de Barcelona saps que és de la roja
Vam començar a rodar la pel·lícula a l'estació de Rocafort, però hi va haver un petit incident un dia que ens va forçar a parar. Vaig reflexionar sobre el tema i vaig pensar que potser era bona idea evitar el gore.
Estación Rocafort és un viatge de vegades visceral, de vegades molt emocional
El gore?
Vaig preferir anar a rodar a una altra estació per respecte a les famílies de les persones que s'han tret la vida a l'estació de Rocafort. Al cap i a la fi, estem fent una pel·lícula de ficció. L'exterior sí que és el de l'estació de metro de Rocafort, però vam creure que, amb aquell passat tan fosc, no era necessari haver de rodar en aquestes vies i que podíem replicar l'escenari en qualsevol altre lloc. I el fet que canviéssim el color de la línia, accentuava el fet que la pel·lícula no és més que una ficció.
Sense fer espòilers, hi haurà segona part?
Jo crec que sí. És a dir, la pel·lícula acaba en un lloc on es pot intuir que comença una altra història. Estación Rocafort segueix un arc argumental que comença en un lloc i acaba en un altre que és molt lluny d'on havia començat. Però en aquest procés, hi ha una crida a la nostra pròpia història, a la cosa arcaica, mística i religiosa. Un viatge de vegades visceral, de vegades molt emocional. I és cert, on acaba la pel·lícula en podria començar una altra. I això és part de la gràcia de fer pel·lícules que acaben i conviden els espectadors que continuïn la conversa fora de la sala: "I ara què succeeix, què passarà?".