Que els humans tenim la capacitat de pensar és un fet d’allò més evident però, i la resta d’animals amb qui convivim, són capaços de comprendre què passa al seu entorn? Tenen la capacitat de raonar o de comunicar-se amb la resta? Deixem de banda l’egoisme o l’individualisme que ens caracteritza a l’espècie humana, perquè la resposta és afirmativa, tot i que en la majoria de casos, aquests no tenen un cervell igual de desenvolupat que en el nostre cas. De fet, és conegut i estudiat com els animals posseeixen les seves particulars xarxes neuronals que els permeten comprendre, rebre i manifestar estímuls i missatges als seus interlocutors, per tal de fer-se entendre.
Però no ens quedem aquí i anem més enllà, perquè si un fet ens ha permès tenir la capacitat de raonar, percebre i interactuar amb l’entorn podent-nos emocionar, plorar, riure o comunicar-nos amb la resta, és precisament gràcies a un dels òrgans més fascinants i, a la vegada, més desconeguts que ens dota de tots aquests elements que ens permeten ser qui som; el cervell.
No hi ha un sol cervell, sinó molts
Reculem amb el temps i busquem quin és l’origen de les primeres manifestacions en quan a l’ús del cervell per part de l’espècie humana, quan l’Homo Sapiens va pintar les primeres mostres d’art rupestre que daten d’ara fa 32.000 anys, localitzades al sud de França. Sense ser-ne del tot conscients, aquell Homo Sapiens escrivia un capítol important de la història de la humanitat que, amb el pas dels anys, se li ha reconegut; l’existència d’una ment capaç de narrar i la capacitat de voler transmetre un missatge al futur. Des d’aleshores fins a l’actualitat, l’art creat de la mà de l’home ha desbordat els límits més impensables, evolucionant amb grans obres que poden anar des de La Gioconda o Mona Lisa al peculiar Ecce Homo de Cecilia Giménez, que va donar la volta al món amb la seva particular reconstrucció.
El veritable funcionament del cervell
Amb el temps i les evolucions mèdiques i tecnològiques, científics i investigadors han pogut anar determinant i analitzant les diferents àrees que envolten un dels òrgans més complexes que tenim els humans, el cervell. Es descobreix com aquest té dos hemisferis i Camilo Golgo i Santiago Ramón y Cajal, marquen un abans i un després amb el descobriment de les neurones, les unitats més petites de l’arquitectura d’aquest òrgan que ens permeten pensar i ser conscients de qui som, què volem i tots els moviments i funcions que portem a terme. Una fita que es dona el 1888, guanyant el premi Nobel el 1906 i convertint-se així amb el pare de la neurociència moderna.
Ara el nostre cervell és fins a tres vegades més gran que el dels nostres avantpassats
Però no només la ciència n’ha estudiat la seva estructura. Filòsofs i estudiosos d’arreu del món també hi han treballat i reflexionat, donant teories com la de Descartes al segle XVII, on plantejava el dilema de la consciència en considerar que el cos i l’ànima, deia, estaven firmats per substàncies diferents: el cos era una entitat física no pensant i l’ànima era espiritual, podent existir fora del propi cos.
Ara, agrupant aquests 3 pilars del coneixement artístic, científic i filosòfic, s’ha compost l’exposició Cervell(s), que des del passat 27 de juliol, habita el segon pis del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Unes matèries que, en el seu conjunt, conformen i donen lloc a un recorregut apassionant que transiten per la fascinant història d’aquest òrgan.
Els dos grans avanços per a l’evolució
Una parada important en aquest recorregut, és la que fa referència a la memòria i al llenguatge. Disposar-ne, permet la comunicació, un element indispensable avui dia que et permet connectar, aprendre, descobrir, indagar i reconèixer món. A més, si li sumem la memòria el còctel és immillorable, ja que et permet adquirir l’experiència i el coneixement necessari per seguir creixent, evolucionar i per no cometre o repetir els errors del passat. La mateixa exposició presenta l’obra Timeline, de Louise K. Wilson, on es convida al visitant a anotar els primers records que es tenen de petits, i penjar-los a la paret classificada per franges d’edat, donant lloc a un mural compartit on es poden llegir la resta d’experiències i records del passat.
Però aquests del CCCB ho han muntat molt bé, i tampoc s’han oblidat de dedicar un espai a la intel·ligència artificial, que per molt lluny que ens pugui sonar, cada vegada tenim més a prop. De fet, no cal anar gaire lluny, aquí a Barcelona mateix en trobem exemples, on alguns restaurants ja han substituït els cambrers del paper i el bolígraf pels robots. Però, quina millora ofereixen aquests? Tenen memòria o capacitat per pensar, raonar i sentir les necessitats dels seus clients? A través de l’espai d’altres ments, es convida a descobrir com a partir de simulacions que imiten les xarxes neuronals, s’ha pogut generar sistemes capaços de jugar a escacs, de parlar o de fins i tot, crear art. Ara bé, fins a quin punt es poden comparar aquestes ments artificials amb les reals? Podem crear autèntiques màquines intel·ligents capaces de desenvolupar el llenguatge, les emocions o fins i tot la consciència? Arribarà el dia que trobarem els cervells connectats a la xarxa? Un seguit de qüestions ara per ara sense resposta, que poden veure llum ben aviat.
Com percep el món una formiga?
Dins l’espai de la biosfera cognitiva, ens trobem a diferents preguntes sobre com la resta d’animals no humans amb qui convivim perceben el món que habitem i sobre com actuen aplicant alguns un sistema d’intel·ligència col·lectiva. Els gats somien? Els elefants ploren la mort dels seus parents? Com ho fan els estols d’ocells per sincronitzar els seus moviments? Com s’ho fan els peixos per agrupar-se en bancs i evitar els depredadors? En aquest indret, es demostra com la ment dels animals s’estén més enllà del cervell i de la seva xarxa neuronal. En són un exemple els pops, on cada braç té la seva xarxa de neurones que actuen independent controlant-ne el moviment i la seva extensió.
Cervell(s) presenta al voltant de tres-centes peces comissariades pel físic i biòleg Ricard Solé i per Emily Sargent, comissària de la Wellcome Collection
Cervell(s) planteja el recorregut fins al pròxim 11 de desembre, per endinsar-nos a redescobrir què en sabem d’aquest òrgan central, molt conegut però, a la vegada, molt desconegut encara. “Aquesta (s) indica que aquí no només parlem de la intel·ligència humana, sinó també de la resta d’intel·ligències; les artificials i les animals que ens envolten per entendre el nostre cervell i els vincles i xarxes d’interdependència de les quals formem part”, relata Jordi Costa, cap d’exposicions del CCCB. En la mateixa línia, Judit Carrera, directora del centre que acull l’exposició, apuntava a la roda de premsa de la presentació que el cervell no és un òrgan aïllat, sinó que ve marcat per un entorn sociocultural que el delimita i el condiciona. Un missatge que transmet l’exposició en el seu conjunt i que posa en relleu la importància de la cultura en l’evolució d’aquest enorme i gran desconegut òrgan que tenim dins el cap, que ens permet comprendre, pensar, estimar, sentir i, en definitiva, viure la vida amb total plenitud.
