Una estàtua a Cornellà d’en Morfi Grei

La història de la Bodega Salvat, un dels tabernacles amb tonells més sagrats del barri de Sants, es remunta a l'any 1880. Deunidoret.Les seves llegendàries anxoves eclipsen la resta de la carta, així que desconec si fan truita de patates. Tota una manca de premeditació per la meva part, ja que aquí m’he citat amb el truitòfil més cèlebre de l’underground barceloní: en Joan García “Panotxa”, un prolífic músic la història del qual es remunta a gairebé un segle després que a la Salvat servissin el seu primer got de Priorat. L’any 1980 en Panotxa va ser un dels fundadors d’Ultratruita, un grup novaoler (ells definien la seva música com a “psico-pop”) amb membres procedents de Basura i La Truita Perfecta. Amb una mica de suport, qui sap si la seva formació hauria arribat a ser el més equiparable als Talking Heads que mai hem tingut per aquestes contrades (de fet, és possible que ho siguin). I abans d’això, si Loquillo li preguntés ¿Dónde estabas tú en el 77?, en Panotxa podria contestar-li que al capdavant de Marxa, una de les cinc bandes que van tocar al Festival Punk Rock del casino de l'Aliança del Poblenou, el primer del gènere celebrat a l'Estat espanyol. Deunidoret. Allà va compartir escenari amb Peligro, Mortimer, Ramoncín & WC (ep!) i, com resava el cartell, “otro sin confirmar”. I és precisament per parlar del recentment finat cantant d’aquest altre grup que he quedat aquesta plujosa tarda en aquest lloc tan propici a la tertúlia amb en Panotxa, a qui, en entrar jo al bar, em trobo assegut en una taula de solera, bevent una Coca-Cola entre botes de vi i prestatges amb trofeus de l’any de la Maria Castanya, cremant-se les celles rere les seves ulleres de Buddy Holly en intentar desxifrar a la pantalla del mòbil les instruccions d’un nou sintetitzador que l’incombustible artista farà servir amb el seu grup actual: Pentina’t Lula.

A Cornellà no hi havia bandes de rock ni de punk ni hòsties, allà hi havia bandes de gitanos: los tal i los qual

“Panotxa, m’han demanat un article sobre en Morfi Grei (Melilla, 14 de desembre de 1959 – Barcelona, 5 de gener del 2024) —li explico—, però ja fa uns dies que va morir i no voldria repetir el que diuen tots els obituaris. I com que el teu grup va tocar amb La Banda Trapera del Río al Festival Punk Rock del 77, he pensat que podies ajudar-me. Potser podria parlar del punk primitiu a Barcelona.” Sincronicitats de la vida, en aquest moment, a la tele del bar, al que sembla un programa sobre els anys 60, apareixen The Animals interpretant en directe The House of the Rising Sun. Al seu assaig Protopunk: The Garage Bands (1981), el periodista musical Lester Bangs desenterrava les restes arqueològiques primigènies del punk en els grups de garatge-rock com els Animals, els Kinks o els Kingsmen's. “Jo vaig conèixer al Morfi quan els de Cuc Sonat van començar a tramar tota la moguda (has parlat amb en Xavi Cot de Cuc Sonat? Ell és molt meticulós i ho té tot ben arxivat, després et passo el seu contacte), durant les reunions prèvies al festival. Van posar un anunci a Disco Expres i a les quatre botigues de discos de Barcelona que deia ‘busquem grups per tocar a festival de punk rock’, i vam apuntar-nos tots. Jo no coneixia a ningú que anés de punk… El primer cop que vaig veure la paraula “punk” va ser poc abans, en una revista. La penya aquí no teníem res a veure amb Anglaterra… En Morfi i La Banda Trapera del Río eren de Cornellà, de Sant Ildefons, la Ciutat Satèl·lit, i jo vaig passar la meva infantesa allà fins als 11 anys, al costat de la Torre de la Miranda, al carrer Miranda. A Cornellà no hi havia bandes de rock ni de punk ni hòsties, allà hi havia bandes de gitanos: los tal i los qual. No hi havia cap mena d’infraestructura cívica per enlloc. Només un abocador incontrolat on anàvem a jugar, i al costat les coves dels gitanos, i més enllà acàcies i garrofers… Quan vaig venir a viure a Barcelona, era el final de l’època hippy i aquí hi havia mogollón de grups de rock progressiu i els laietanos fent salsa, a Madrid els Ñu, els Coz i els Burning, i després estàvem nosaltres, xavals de 16 o 17 anys fent rock fàcil, estrany i cridant molt.”

El punk, arribat de les ribes del Tàmesi fins a l'insalubre llera del riu Llobregat, va connectar amb una necessitat musical i vital

¿Dónde estabas tú en el 77?

Com tots vostès saben, l'any 77 del passat segle és la fraudulenta onomàstica del punk. I dic fraudulenta perquè el que l'escandalitzada premsa va divulgar amb tal nom i va induir als joves del món més o menys desenvolupat a tenyir-se el cap de verd, penjar-se una agulla imperdible a la galta, ensumar pegament i adoptar una rata de laboratori com a mascota va ser l'explotació comercial que els empresaris Malcolm McLaren i Vivienne Westwood van fer d'un fenomen que portava anys coent-se a Nova York i Detroit per via, primer, de la Velvet Underground, The Stooges i MC5, i, després, per bandes com The New York Dolls, The Modern Lovers, Ramones, Television, Johnny Thunders and The Heartbreakers i tota la resta. Però és curiós que de l'espetec d'aquesta espurna enganyosa prengués aquí, un país acabat de sortir d'una agònica dictadura feixista i ja desencantat amb la transició, un foc real. El punk, arribat de les ribes del Tàmesi fins a l'insalubre llera del riu Llobregat, va connectar amb una necessitat musical i vital, un nihilisme burleta nascut de la podridura suburbana, dels decampats infestats de xeringues i les nul·les perspectives de futur; i davant d’això, l’impuls de pujar a un escenari, rebolcar-se en ell, cridar i fer l’animal. En resum, com deia Francisco Casavella en un dels seus articles recollits a Elevación, elegancia y entusiasmo (1984-2008), “si el punk londinenc va ser un muntatge, va ser un muntatge necessari, perquè la necessitat de punk era autèntica, no com unes altres que les multinacionals han assajat des de sempre i avui dia sublimen per a fer fortunes innobles i organitzar clubs de fans parafeixistes integrats pels habituals genis que conformen aquest entranyable sector de la població al qual li cau la bava”.

De fet, aquí va haver-hi punks abans que ningú hagués sentit a parlar dels Sex Pistols, i malgrat que no es consideressin com a tal, com en Morfi Grei. “Mentre un parell d’anys abans el Jaume Sisa deia ‘qualsevol dia pot sortir el sol’, ell deia ‘ciutat podrida’: aquí estava la diferència de tot l’assumpte”, m’explicarà l’endemà el Xavi Cot, fundador, l’any 1976, després de viure uns anys a Londres, del col·lectiu Cuc Sonat, que organitzava projeccions de pel·lícules, viatges iniciàtics per diferents ciutats europees i concerts com el primer Festival de Punk Rock o les revetlles al càmping La Tortuga Ligera (no és broma) de Gavà Mar, on tocarien grups com Kaka de Luxe o Els Masturbadors Mongolics. Però, al contrari que Malcolm McLaren, Xavi Cot va posar molt d’èmfasi en deixar clar que no anava a fer diners, posant a la sala de l’Aliança tot de pancartes amb la comptabilitat del sarau. “El Morfi va contactar amb nosaltres per participar en el festival del 77. Ja teníem tancat el cartell, però a última hora vam anar a una actuació de La Banda Trapera del Río. De seguida vaig veure que la seva música, igual que la dels altres grups, no era ben bé punk, però sí les lletres i la seva actitud, sobretot la d’ell. Vaig parlar una estona amb ell, que era el líder, i vaig explicar-li com jo entenia el punk, i que per mi ells ho eren, ja que, més que un estil musical, el punk és una manera d’entendre la vida. Ell ho va captar ràpidament i els vam incloure al festival, per això en el cartell surten els noms dels altres grups amb un afegit que deia “y otro sin confirmar”, que vam posar mentre no asseguràvem la seva participació. Al concert van donar tot el que portaven a dins, com també la resta de grups. Tots van contagiar-se de la il·lusió i eren concients que aquell dia seria històric. Llàstima que no es filmés...”

Al Morfi li haurien de fer una estàtua al davant de l’ajuntament de Cornellà

En efecte, a jutjar per les paraules del Panotxa, no hauria estat de més filmar-ho: “Del meu bolo t’he de confessar que no me’n recordo de res… M’han explicat coses després… Tota la penya anàvem posadíssims… El Xavi va aconseguir dues fotos del concert molt borroses. Del de La Trapera recordo que el Morfi anava amb uns pantalons blancs amb tot de logos de Coca-Cola, amb el pit enfarinat i unes ulleres negres. Tenien un so espectacular, cru, i a mi m’al·lucinava la canya que tenia el Murfi cantant, com es deixava anar i l’energia que transmetia. En aquella època ens vam fer molt col·legues, sempre hi havia molt bon rotllo, encara que no ens veiéssim molt sovint. Quan van celebrar un aniversari de La Trapera, van fer una festa a Cornellà i van convidar-nos a Ultratruita. Després ja no el vaig tornar a veure fins a la reedició del festival punk, fa quatre anys, que va muntar el Xavi dels Mortimer, i la nostra relació no havia canviat. La seva mort m’ha sabut molt de greu…”.

I em continua explicant l’exlladre de pastilles: “La Trapera van fer mogollón de bolos, a mogollón de llocs, durant mogollón de temps, i van funcionar. I, tot i això continuen sent una banda underground. Al Morfi li haurien de fer una estàtua al davant de l’ajuntament de Cornellà, però la gent passaria i diria ‘qui cony és aquest?’. No hi havia repercussió més enllà de la petita escena, col·legues, fanzines… Les històries que es feien aquí gairebé no arribaven a Madrid, Los Rebeldes i poc més”. Quan abandonem l’escalfor uterina de la Bodega Salvat i sortim al carrer de Sagunt, on la pluja comença a minvar i dels pútrids intestins de la ciutat puja la pestilència de les clavegueres, el Panotxa m’explica: “Aquí al costat, al carrer dels Jocs Florals, va néixer Basura. I la Silvia de Último Resorte, un dels grups de punk que es va formar, com els Decibelios, després que ens veiessin tocar al festival de l’Aliança, també hi viu per aquí”. I d’una revolada apareix en Boris Porter (saxofonista de Decibelios, Ultratruita, El Hombre de Pekín, La Truita Perfecta, El Grito Acusador …) passejant el seu gosset, i ens explica que les últimes setmanes havia estat assajant amb el Morfi en un nou projecte. Barcelona no és Londres ni Nueva York, però és un mocador ple dels mocs més il·lustres.